diumenge, 28 d’octubre del 2007

Rin-jin

La veïna de l’àtic no li diu mai res a la petita A., quan ens la trobem al vestíbul. La veïna de l’àtic és l’única veïna que no se li apropa somrient per fer-li alguna manyagueria, o per adreçar-li algun mot afectuós. La veïna de l’àtic tampoc ens diu mai res a nosaltres, fora d’un so gutural que interpretem com un hola escarransit, dit d’esma, com qui obra el paraigua en veure que plou. La veïna de l’àtic tampoc ens ajuda mai a traginar la cadireta per l’inevitable tram d’escala que hi ha abans de l’ascensor, ni a mi ni a la companya, quan anem o tornem sols amb la nena. La veïna de l’àtic no ens veu mai, si ens creuem pel carrer, i tampoc sent el bona tarda que li adrecem, si és que som a la tarda. Per la veïna de l’àtic és com si no fóssim éssers vius, només uns objectes que algú ha oblidat al mig del pas, amb els que s’ha de tenir cura de no ensopegar, topar amb el peu, tot caminant, alhora d’entrar o sortir de l’edifici.

Però, tant de bo, tothom es comportés, com a mínim, com la veïna de l’àtic.

2 comentaris:

  1. doncs jo... crec que seria incapaç de comportar-me com ella... si fos la teva veïna de l'àtic, faries un post parlant de lo pesadeta que puc arribar a ser, fent festes a la petita A. per exemple...

    ResponElimina
  2. jo la tinc al replà! esclar que les criatures les té ella i jo ja m'he cansat de fer-lis gràcies o comentaris mentre sa mare ni em mira ni em contesta...
    petonets a la petita a.

    ResponElimina