Shuppatsu

Com a novel·lista, naturalment, prefereixo l’anècdota a la teoria, escriu en un cert moment Julian Barnes, a Comiats.

I jo, és clar, no puc més que fer-me meves les paraules de Barnes. Perquè sí, i tant, només faltaria, és clar que sí. Perquè tota teoria no és més ficció, no més que un intent maldestre i matusser de voler racionalitzar l'irracional, de voler fer passar bou per bèstia grossa, de provar d'imposar un particular i determinat (i sempre equivocat) punt de vista. I si bé és cert que les anècdotes també són ficció, si més no ho són d'una manera més lleugera, més juganera, més amable, més agradable d'entomar. Si més no de vegades.

Sen no ao no iro

... una ex-comedianta, blafarde, pretensiosa i viciosa, podrida de literatura, amb aires de nina de seda i exigències de favorita, escriu en un cert moment Sagarra, a La ruta blava, per referir-se a una de les moltes persones que ensopega en el seu anar i tornar a les Mars del Sud.

Però el cas és que en molts altres moments Sagarra continua excel·lint en la descripció de personatges, en trobar sempre l'epítet o l'expressió que, amb una punta d'ironia i mala bava, sembla definir a les persones que descriu, a unes persones que semblen fetes a mida de les seves paraules. De manera que el dubte s'acaba fent evident: Sagarra descriu o inventa? És a dir, Sagarra és un mestre en la descripció de les persones que ensopega, o més aviat és un mestre en l'art de convertir a aquestes persones en personatges, en l'art d'aprofitar unes engrunes de realitat per construir uns éssers que semblen més vius que els vius?

Dubte irrellevant, és clar, perquè ningú millor que Sagarra per corregir a la realitat, per esmenar les imperfeccions de la natura (si és que aquest és el cas), per així acabar de perfilar i precisar a aquells amb qui ensopega, a tots aquells que, gràcies a l'atzar d'haver fet la coneixença de Sagarra, poden arribar a dir-se, finalment, persones plenes.