Asterio-san wa donata desu ka (II)

El bronze de l’escut es trenca en mil bocins en rebre la terrible envestida. Teseu resta mig estabornit, i per primer cop des de l’inici del desigual combat es pot llegir la por en els seus ulls. Una por que el fa protegir-se, instintivament, amb el tall del glavi, brandant follament la curta espasa davant del monstre, el minotaure, que ignorant de tot es torna a abraonar sobre la seva presa. Però l’envestida es veu frenada pel bronze que occeix (potser per atzar, potser guiat per la mà protectora de Posidó) el coll de la bèstia, d’Asterió, que ferit aixeca la testa cap al cel i mugeix, una, dues i tres vegades, abans de caure ferit de mort sobre el terra polsós; lluny d’un Teseu que resta arraulit, panteixant, sense gosar aproximar-se, no fos cas que d’un cop de testa el moribund minotaure encara l’embanyés.

Un any (o tres, o nou) ha vagat ja Teseu pels passadissos sense fi del laberint, un cop perdut el fil alliberador. Un any (o tres, o nou) alimentant-se amb la carn pútrida del minotaure, bevent les escorrialles d’una pluja no sempre generosa. Un any (o tres, o nou) fins que torna a sentir veus humanes, la de set nois i set noies, el tribut d’Atenes. Un any (o tres, o nou) fins que es llença, abillat amb el casc que ha confeccionat amb les banyes del minotaure, contra els nouvinguts, que espaordits pel monstre imaginat no ofereixen (ni avui, ni mai) cap resistència.