Marxo, que tinc molta pressa, dic. I surto del despatx escales avall, sense temps per perdre esperant cap ascensor. Ja al carrer enfilo el camí de casa a grans gambades, i cada cop que veig algú al meu davant accelero el pas, talment fos un marrec, per mirar d’avançar-lo abans d’arribar al xamfrà. I creuo amb els semàfors en vermell, esquivant els cotxes, doncs ja ho he dit, no tinc ni un segon per perdre, avui.
Un cop a casa no malbarato ni un instant. Mentre s’escalfa l’aigua per coure les verdures passo el llom de salmó per la planxa; em buido les butxaques i em trec el rellotge; paro taula i m’omplo el got d’aigua; netejo el préssec que prendré per postres i agafo el pot de les avellanes. Ho torno a repetir, ni un segon per perdre, avui.
I finalment, un cop els plats són al rentavaixelles i he passat un drap humit pel taulell de la cuina, m’assec al sofà amb tota comoditat i em disposo a deixar passar el temps, al llarg de tota la tarda, sense fer res, res de res, absolutament res, doncs, per si no ho havia dit, avui no tinc ni un segon per perdre.
"El sofá, ese promotor del alma", Cioran dixit.
ResponEliminaLola
No et sabria dir a qui em recordes... ummmmmmmm... o potser sí?
ResponEliminaboníssim dersu, no fer res, quina gran cosa!!!
ResponEliminaEls humans som tant estúpids que quan estem cansats, en comptes de descansar ens estimulem per cansar-nos més encara...
ResponElimina"No torbeu el meu no fer res quan no tinc res per fer" va dir, si no vaig errada, Tagore...
ResponEliminai ara que ve l'estiu...
ResponEliminaA veces hasta me voy descalzando mientras subo las escaleras.
ResponElimina