- Sí, perquè has dit que jo encara era tan jove. És clar que encara sóc jove. Però no importa. En aquells dies encara feliços Innstetten solia llegir-me al vespre en veu alta; tenia molts llibres, i en un dels llibres hi deia que a algú l’havien cridat quan estava sopant i tothom a taula estava molt animat. L’endemà va preguntar què havia passat després, i li van respondre "Encara es va parlar molt, però no s’amoïni que no es va perdre gran cosa." Mira, mamà, aquestes paraules se’m van quedar gravades, no et perds gran cosa quan et criden i t’has d’aixecar de taula abans d’hora.
diu Effi (Briest), escriu Fontane.
Havia passat un mes, i el setembre ja s’acabava. Feia bon temps, però la vegetació del parc ja tenia moltes clapes grogues i vermelles, i d’ençà de l’equinocci, que havia portat tres dies de tempesta, hi havia fulles escampades arreu. A la rotonda s’havia produït una petita modificació, el rellotge de sol ja no hi era, i al seu lloc des d’ahir hi havia una làpida blanca de marbre, amb una inscripció que només deia "Effie Briest", i a sota una creu.
prossegueix poc després (molt poc després), Fontane.
Com és això que diuen? Ah sí!: "Però si tens tota la vida per davant!"
ResponEliminaEntre el gastat "carpe diem" i la que diu el Fèlix... em sembla que ni l'una ni l'altra... un "nàfent" em sembla el més apropiat, "nàfent" i ja ens ho trobarem, que la mort és l'única realitat que tenim davant, potser i consti que dic potser, només podem triar com arribar-hi...
ResponElimina