Hama ni ikimasen ka

Vaig a una reunió de veïns, al soterrani de l’edifici on visc. L’administrador de la finca ha aprofitat per organitzar una mena de fira de santa Llúcia, i pel carrer que passa pel soterrani arriben els vehicles que porten als firaires. Jo marxo escales amunt amb els veïns del segon primera. Som al meu dormitori, amb el llit sense fer i tot el terra ple de llibres. La veïna em recomana que llegeixi a Balmes, el del carrer, i jo no li responc res, doncs em trobo a l’Emili, a qui fa anys que no veig. Tots dos ens alegrem molt de la trobada; tant que ens abracem. Però no ens arribem a dir res, doncs ja no recordem de què ens coneixem, ni de què podem parlar. A més, l’Emili ja no hi és, i jo estic admirant a unes noies admirables, que sembla que em coneixen. Ei, dErsu_, vine amb nosaltres, em criden, que ens divertirem!. Però m’excuso, doncs és l’hora que comenci la reunió. Així que començo a baixar les escales a corre-cuita. Però en arribar al final sóc a la platja. Darrera meu hi ha el pas soterrat que creua la carretera de la costa, i jo porto un sarró amb la tovallola, el protector solar, les ulleres de nedar, i un llibre. Les noies encara hi són, ben nues, però ja no em criden, si és que mai m’han cridat. I és la meva companya qui em pregunta si em passa res, doncs, des de què hem sortit de casa, és com si no hi fossis.