Tot és nervi a la Gran Ciutat. Tothom va amb presses i nosaltres, badocs, fem nosa. Ens movem amb turpitud i ens confonem sovint. A les cues som maldestres i ens acostumen a renyar. Dubtem a l’hora de demanar res, i quan ho fem, no ens entenen. De nou al carrer anem en sentit contrari, o agafem el metro equivocat. Algú, però, ens informa amb condescendència, i agraïts tornem sobre les nostres passes, enyorant la nostra petita ciutat, on tot ens resulta transparent.
Transparent i inert, doncs de retorn a casa trobem morts els carrers, tristes les botigues. Només veiem funcionaris o empleats de banca que, desvagats, es marceixen en l’eixample que aixecaren llurs avis. Sense nervi, sense sang, ens deixem bressolar per una inèrcia amanyagadora que tot ho amortalla; i potser, ni que sigui en somnis, enyorem, per uns instants, el miratge d’una Gran Ciutat que ja no recordem.
Benvinguts a liliput!
ResponEliminaEls meus contrastos també van ser durs de païr.
ResponEliminaUn plaer tornar-te a llegir.
aquí als Pirineus, en una capital de comarca, digues ciutat petitíssima o poble una mica gran, les coses encara estan més mortes, això sí, les dones grans es passegen orgulloses amb bosses de plàstic al cap els dies de pluja > tot un espectacle digne de veure.
ResponEliminaExtrems d'una contradicció.
ResponEliminaSaludos.
Les grans ciutat també ténen el seu encant. Sobre tot si les pots contemplar des d'una terrassa acompanyat d'un bon negroni.
ResponEliminaah, es que la gran poma és una maravella!!! potser molt gran, si, però allà hi ha un caldet tant variat i tant ric que un cop tornats aquí tot sembla aigualit... però es casa nostra i també ens l'estimem (ejem)
ResponElimina