Kesa (II)

No hi ha dret!!!, exploto en llegir la carta. I fet una fúria surto de casa disposat a acabar amb aquest simulacre de civilització. Mataré a tothom, un per un, amb les meves pròpies mans!!!, crido, mentre davallo per les escales.

Ja al carrer em dirigeixo vers la primera persona que veig, disposat a escanyar-la. Però ella també sembla disposada a escanyar-me a mi, talment fos el meu propi reflex. Perplexos, tots dos ens aturem i restem muts, mirant-nos fit a fit. Finalment ens expliquem (l’un a l’altre) les nostres raons, i decidim unir esforços en el noble i comú objectiu d’exterminar a la humanitat.

Per això, com que som dos, no ens costa gaire aturar l’atac d’un noi grenyut que, al crit de mori tothom!!!, se’ns llença a sobre. I tampoc ens costa gens convèncer-lo per què s’uneixi a la nostra causa. I al poc se’ns afegeix, també, una dóna de cabells curtíssims que de primer ens intentava apedregar. I un xiquet armat amb un pal. I un grup de quatre noies que treuen foc pels queixals, i encara un avi amb el seu bastó; i una mare, i un mestre; i un vigilant de la zona blava, i una funcionària d’hisenda també, i ...

I per fi, quan ja som més de mil, trobem a algú que somriu, feliç, talment el món fos un lloc agradable on viure. I inclements ens abraonem al seu damunt, l’un a puntades de peu, l’altre a cops de martell. I jo, després d’esperar pacientment el meu torn, l’intento escanyar, però em veig apartat per un lampista que, alicates en mà, intenta arrencar-li el nas.

Així que decideixo tornar cap a casa, doncs ja deu ser l’hora de dinar.