Kesa

Amb la llum verda intento travessar el carrer, però una moto que no respecta el pampallugueig del semàfor em fa aturar. Amb ràbia, en tenir el vehicle al meu abast, colpejo amb força a la conductora, que cau sobre l’asfalt.

Al poc em creuo amb tres nois que, al costat d'un nen que plora, estomaquen a un home. Un dels nois em comenta, escandalitzat, que l’home feia pixar al nen en un arbre. És que no hi ha manera, responc, i amb totes les meves forces etzibo una puntada a l’engonal de l’home, que comença a treure sang per la boca. Més endavant trobo a una vella estesa al terra, plorant desconsoladament pel seu gos mort. Haver recollit la merda del quisso a temps, penso, i encara gràcies que no t’han pelat a tu, porca, li crido. I ensopego també amb el cos inert d’un ciclista, que ha descobert massa tard que les voreres són pels vianants. I encara haig d’esquivar els cossos d’un parell de desgraciats que es devien pensar que el carrer era seu; i el d’un marrec apedregat pels seus companys, per ves a saber quina malesa. I mentre recordo el cas del veí del tercer primera, aquell a qui vàrem cremar viu per haver llençat una punta de cigarreta pel cel obert, m’adono, espaordit, que estic creuant el carrer amb el semàfor en vermell.

I jo mateix, abans que ningú em pugui aconseguir, amb les meves pròpies mans em trec els ulls. Aquests ulls incapaços de veure més enllà del nas, incapaços de veure el semàfor, incapaços de veure, ja, a la multitud que se m’atansa, disposada a esquarterar-me de viu en viu.