Al canal 33 em crida l'atenció una veu en off que esmenta els noms d'Zweig, Strauss i Goethe amb gran menyspreu. Sobtat, paro atenció i m'adono que la veu en off llegeix fragments dels diaris personals de Joseph Goebbels. En paral·lel al text, les imatges del televisor mostren l'habitual iconografia nazi i els estralls de la guerra, que magnifiquen la follia de les paraules que sento, que cada dos per tres insisteixen en el necessari extermini dels jueus i en la superioritat d'aquells que han nascut alemanys vers aquells que no han nascut alemanys. Veig, també, Berlín enrunat i recordo el que després s'esdevingué, quan Goebbels refusà la fugida, enverinà als seus sis fills i es llevà la vida en companyia de la seva esposa, Magda Quandt.
En tot moment les paraules de Goebbels semblen les paraules d'un foll, o potser d'un histriònic imitador, d'algú que fes befa del personatge a partir de quatre tòpics en un trist cabaret d'alguna ciutat hanseàtica. Devia fer riure, Goebbels, quan encara no era ningú, només un dels membres d'una candidatura de folls que, ves per on, es va saber guanyar la confiança de no pocs el·lectors de la república de Weimar.
En tot moment les paraules de Goebbels semblen les paraules d'un foll, o potser d'un histriònic imitador, d'algú que fes befa del personatge a partir de quatre tòpics en un trist cabaret d'alguna ciutat hanseàtica. Devia fer riure, Goebbels, quan encara no era ningú, només un dels membres d'una candidatura de folls que, ves per on, es va saber guanyar la confiança de no pocs el·lectors de la república de Weimar.
