Dare ga Mas-sama desu ka

Quan sento que hom anomena al senyor Mas i Gavarró president de Catalunya m'incomodo. I no pas per què la persona del senyor Mas i Gavarró em provoqui incomoditat, i ara, doncs més aviat em sento proper al model auster i liberal amb que se l'acostuma a identificar. És, només, que considero que el senyor Mas i Gavarró no és, en no poder-ho ser, ni ell ni ningú, president d'una idea com ara Catalunya, no més que una entelèquia, una idealització d'incert i dubtós significat. El senyor Mas i Gavarró, com abans ho fou el senyor Montilla i Aguilera, i els senyors Maragall i Mira, Pujol i Soley, Tarradelles i Joan, Irla i Bosch, Companys i Jové, Macià i Llussà, i així fins a cent vint-i-nou senyors i cap senyora, és el President de la Generalitat de Catalunya, que és quelcom molt més concret i abastable, no més que una personalitat jurídica amb identificació fiscal i normes de funcionament. Catalunya, com a idea d'incert i dubtós significat que és, és tota una altra cosa, qui sap quina, que la sobrepassa i que viurà mentre algú, qui sap qui, la pensi.

Mortensen-san desu ka

Sí, que votin. Jo crec que és un error a llarg termini del govern no fer el que va fer la Gran Bretanya amb Escòcia. Que deixin votar. Però també Mas ho està embolicant, per raons egoistes personals que no tenen res a veure amb el bé de la gent. Mas és un oportunista, llegeixo que explica en Viggo Mortensen al sempre massa simpàtic Antoni Bassas, ja saben, el noi aquell especialitzat en entrevistar al difunt Nicolau Casaus.

I més enllà de la possible discrepància o coincidència amb l'opinió expressada pel senyor Mortensen, em sorprèn que algú nascut i criat a Manhattan, que algú que també ha residit a l'Argentina, Veneçuela i Dinamarca, però no pas a Catalunya, pugui tenir una idea tan clara i precisa no ja sobre els estranys esdeveniments que darrerament s'esdevenen a casa nostra, sinó sobre la pròpia persona del Molt Honorable, fins al punt d'arribar a tenir una opinió molt semblant a la d'algú nascut a la imperial Tarraco i resident al cap i casal, com ara jo. Em sorprèn, doncs, o més aviat em sorprendria, si no fos que potser l'opinió del senyor Mortensen no és ben bé l'opinió del senyor Mortensen, sinó la de la seva actual parella sentimental, na Ariadna Gil, filla de n'August Gil, persona prou coneguda i reconeguda que és fàcil entendre no simpatitzi amb el Molt Honorable com jo simpatitzo, en considerar, com jo considero, que l'egoisme i l'oportunisme són dues virtuts cabdals exigibles a qualsevol persona com cal.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Kochira wa Mas-sama desu ka

Astorat de si mateix, escriu Xavier Bosch que va veure a l'encara President de la Generalitat, el molt honorable Artur Mas, ahir, quan l'entrevistà al programa de televisió que presenta, Àgora, a TV3.

I més enllà del que recull el diccionari pel verb astorar, causar un gros espant, rebre un gros espant, o posar-se en guàrdia davant una amenaça franca o encoberta, un perill, etc., trobo que astorar-se d'un mateix no és poca cosa, i que si bé, tal com recull el diccionari, hom pot restar estorat davant un gros espant o una amenaça, franca o encoberta, hom pot també astorar-se davant la més joiosa de les sorpreses, la de creure que potser tot és possible, fins i tot allò que es creu desitjar.

Doko kara kimashita ka

Com és ben sabut el Parlament de Catalunya ha aprovat un projecte d'Estatut d'autonomia, el tercer, després dels de Núria i Sau. Abans, però, de tant estatut hi hagué la Mancomunitat, pur voluntarisme, que per primer cop des del desastre de 1714 aglutinà sota un mateix ens administratiu les quatre províncies en què va ser dividit el Principat.

Al davant de la Mancomunitat hi hagué una persona excel·lent, discretament excel·lent, però excel·lent, el senyor Prat, Enric Prat de la Riba; el primer a dir, en veu alta, que ens calien institucions pròpies. El senyor Prat, però, a més de parlar actuà, i la seva acció de govern fou la més decisiva que hi ha hagut al nostre país en molt de temps.

Gràcies al senyor Prat es creà i impulsà l'Institut d'Estudis Catalans, secció filològica inclosa, al davant de la qual hi hagué el senyor Fabra, Pompeu Fabra, que amb la seva reforma obrà el miracle de convertir una llengua adotzenada, disgregada, arcaica, jocfloralesca i moribunda, de costellada, en una llengua moderna i útil, veu d'una cultura sense la qual no existiríem.

Després vingueren les vedettes. El noucentisme finà i arribà la revolució, Macià i Companys, Durruti i Líster. Quaranta anys més tard els senyors de la trancisió. Avui Mas, Maragall, Carod i les seves ETT's. Primeres espases que omplen papers i més papers, castells de focs que només empudeguen l'ambient amb la seva flaire a pólvora humida, recursos malbaratats i il·lusions frustrades.

Sort, però, que encara ens queden els fruits del noucentisme, de la cultura, del senyor Prat: l'IEC, les normes ortogràfiques, la Bernat Metge, la Biblioteca de Catalunya ...