Toshokan ni imasu (II)

Un altre dubte és saber si hi ha una sala final. Si n'hi ha, i si n'és abastable, si algun dia el llibreter de torn em xiuxiuejarà que he arribat al final. Podria ser que aquesta darrera sala existís, però que ningú no pogués viure prou anys com per arribar-hi. O potser resta reservada als lectors més excepcionals, si és que semblant categoria té algun tipus de sentit. Però de vegades m'imagino que aquesta sala final existeix i és abastable. I aleshores, què? què s'esdevé després? Potser aleshores esdevindré jo mateix bibliotecari, si de cas els bibliotecaris són aquells pocs escollits que han passat per totes les sales. O potser aleshores esdevindré escriptor, doncs bé els llibres s'han d'escriure. Podria provar de preguntar al bibliotecari, però encara que amb amabilitat sempre defugen qualsevol tipus de conversa, doncs el silenci dins la sala és sagrat.

Per allò que llegeixo és evident que existeix un món exterior a la biblioteca. Un món on la gent s'aquefera amb mil i una ocupacions. De petits juguen i estudien, de joves festegen, i ja adults treballen i fan créixer una família. A l'exterior, si faig cas a les lectures, les persones viuen alegries i decepcions, moments de joia però també de dolor. Hi ha guerres, revolucions, gent que passa gana i penalitats, i d'altres que viuen a l'abundància més excessiva. Suposo que és en aquest món exterior on hi van a parar els que decideixen marxar de la biblioteca. De vegades tinc curiositat per algunes de les coses que llegeixo. Com deu ser un petó? com deu ser el dolor? i l'amor? Però la curiositat no em dura gaire i sempre acabo recordant un aforisme que vaig llegir fa un parell de sales, els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Potser fora d'aquí també es podria llegir, i d'aquesta manera es podria abastar tot, vida i lectura, lectura i vida. Però seria igual de complerta, una lectura compartida amb les alegries i els neguits del viure?

Toshokan ni imasu (I)

Totes les sales són aparentment iguals, rectangles de raó àuria amb una porta a cadascun dels costats curts, una llibreria en un dels costats llargs, i un tancament envidriat a l'altra costat llarg que comunica amb un jardí molt ben cuidat. Són sales molt agradables gràcies a les vistes al jardí i a la llum que reben. I molt confortables, moblades amb unes còmodes butaques centrals on em passo les hores llegint sense patir cap destorb. Només cal agafar un dels llibres de la llibreria, seure, i llegir. Una de les portes comunica amb la sala anterior i l'altra amb la sala posterior. Hom sempre és lliure de sortir al jardí, si en té ganes, amb el benentès que aleshores ja no s'hi pot tornar a entrar. També s'és lliure de retrocedir a la sala anterior. Però per accedir a la sala posterior és necessari el permís del bibliotecari de la sala. I és que a cada sala hi ha un bibliotecari que no només té cura de l'espai i dels llibres, sinó que fa d'amfitrió dels lectors que arriben procedents de la sala anterior, i decideix el moment a partir del qual un lector pot accedir a la sala següent, si així li plau.

Suposo que deu haver una primera sala, on devia jo començar ja fa molts anys, quan no era més que un infant.Una sala que potser és una mica diferent de la resta, amb una sola porta, o amb una de les portes que comunica amb algun espai que ja no és biblioteca. Però encara que crec recordar algunes de les sales per les que he passat, no tinc cap record d'aquesta hipotètica primera sala. Podria, evidentment, tornar enrere sala rere sala fins potser arribar a aquesta sala inicial, però m'hi estic tan bé, tan a gust, a la sala on ara sóc, em resulten tan captivadores les lectures que m'ofereix, que la simple idea de marxar se'm fa costa amunt. Més aviat m'enllamineix allò que pugui arribar a trobar a la propera sala, i cada cop espero amb més impaciència el moment en què el bibliotecari se m'atansarà i, amb el filet de veu que gasten tots els bibliotecaris, em convidarà a passar a la propera sala amb la fórmula de rigor, potser a la següent sala trobareu lectures que us interesaran més.

Kochira wa Crusoe-san desu

La lectura de Robinson Crusoe ha estat una decepció. Decepció per la matussera prosa de Defoe, per la manca d'estructura de la novel·la, per la inhumana perseverança del personatge, per l'interminable i extravagant final, per l'equivocat pròleg que l'acompanya... Però tot i això haig de reconèixer que he gaudit de la lectura, si més no, a partir del moment que vaig decidir que, més que una novel·la d'aventures, el que tenia a les mans era una obra moral, una mena de catecisme on, sota la forma d'una ficció utòpica, l'autor establia amb la seguretat pròpia dels il·luminats les línies mestres que han de pautar la vida de tota persona, això és, aïllament extrem i laboriositat infinita.

I un cop sabut a riure, que, ben llegits, els moralistes sempre resulten d'una comicitat extrema.