dijous, 28 de setembre del 2006

Watashi wa achira desu ka

Amb nens i adolescents que anaven a escola, i amb adults que s’apressaven per les voreres, i amb desvagats que semblava que ja ho tenien tot fet. També amb universitaris i jubilats, i amb un captaire. I amb gent que esperava l’autobús, o feia la compra, o passejava el gos. Amb turistes i policies, botiguers i paletes, xinesos i esportistes.

Amb tots m’he creuat avui. I els he vist, i els he mirat. I encara que no pugui ser, semblava que tenien pensaments propis, i sentiments, desitjos i anhels. Uns es veien alegres, d’altres ombrívols o enfadats, potser amoïnats. Molts semblaven cansats o adormits, d’altres distrets. La majoria, però, resultaven opacs.

I per un moment, lúcid potser, he arribat a pensar que eren com jo. Per un moment, però, només.

dimarts, 26 de setembre del 2006

Akai desu

Amb el semàfor en vermell tanco els ulls i, a pas ferm (que no apressat) començo a creuar la calçada. Em concentro en allò que faig, caminar, avançar a passes curtes, sense aixecar del tot un peu fins que l’altre no toca a terra. Resto així aïllat dels renecs que de ben segur em deuen adreçar els conductors, de les botzines, les frenades. Resto així, també, aïllat dels meus pensaments, sense especular en el que s’esdevindrà d’un moment a l’altre, sense pensar si la fi m’arribarà de forma instantània, amb un cop fort i sec, o si bé agonitzaré sobre l’asfalt. O potser, Déu no ho vulgui, si restaré per sempre més ajagut en un llit, convertit en un vegetal, un plançó de marialluïsa, potser.

Només, però, tinc el pensament de caminar, d’avançar ara un peu, ara l’altre, fins que es produeix la inevitable topada, i en obrir els ulls m’adono, ridícul, que, enlloc de creuar el carrer, he estat fent ziga-zagues per la vorera enmig de les mirades burletes dels vianants, talment fos un embriac, fins a topar de cap amb un fanal, on un paperet enganxat anuncia la venda d’un fabulós pis al Born, a reformar, ideal per a parelles, per la mòdica quantitat de 334.000 euros.

dimarts, 19 de setembre del 2006

Kesa (II)

No hi ha dret!!!, exploto en llegir la carta. I fet una fúria surto de casa disposat a acabar amb aquest simulacre de civilització. Mataré a tothom, un per un, amb les meves pròpies mans!!!, crido, mentre davallo per les escales.

Ja al carrer em dirigeixo vers la primera persona que veig, disposat a escanyar-la. Però ella també sembla disposada a escanyar-me a mi, talment fos el meu propi reflex. Perplexos, tots dos ens aturem i restem muts, mirant-nos fit a fit. Finalment ens expliquem (l’un a l’altre) les nostres raons, i decidim unir esforços en el noble i comú objectiu d’exterminar a la humanitat.

Per això, com que som dos, no ens costa gaire aturar l’atac d’un noi grenyut que, al crit de mori tothom!!!, se’ns llença a sobre. I tampoc ens costa gens convèncer-lo per què s’uneixi a la nostra causa. I al poc se’ns afegeix, també, una dóna de cabells curtíssims que de primer ens intentava apedregar. I un xiquet armat amb un pal. I un grup de quatre noies que treuen foc pels queixals, i encara un avi amb el seu bastó; i una mare, i un mestre; i un vigilant de la zona blava, i una funcionària d’hisenda també, i ...

I per fi, quan ja som més de mil, trobem a algú que somriu, feliç, talment el món fos un lloc agradable on viure. I inclements ens abraonem al seu damunt, l’un a puntades de peu, l’altre a cops de martell. I jo, després d’esperar pacientment el meu torn, l’intento escanyar, però em veig apartat per un lampista que, alicates en mà, intenta arrencar-li el nas.

Així que decideixo tornar cap a casa, doncs ja deu ser l’hora de dinar.

diumenge, 17 de setembre del 2006

Otoko no hito desu

Polinices, al front de la gent d’Argos, retroba finalment a Eteocles, que li barra el pas, davant d’una de les set portes de la ciutat. Embriagat per la sang vessada, foll d’entusiasme, sadollat per l’odi que només es pot sentir per un germà, Polinices es llença, rialler, sobre Eteocles. I és tanta la força, tanta la rancúnia, que res pot fer Eteocles per evitar que el bronze li faci a miques l’escut i penetri, roent, dins el seu cos. Però gran és també l’odi d’Eteocles, que en un darrer esforç, tot i la mortal ferida, occeix a Polinices, que només amatent a la mort de l’altre ha descuidat la pròpia defensa. Tant és, el triomf és la mort, no pas la vida; i així tots dos troben la victòria, doncs per això lluitaven, per la mort del germà.

La mort dels dos pretendents, però, no atura ni a tebans ni a argius, i tots dos bàndols encara continuaran, al llarg de tot el dia, el carnatge. I quan tots ja siguin morts seran els seus fills, catorze anys després, els que prosseguiran amb la immortal lluita, interrompuda només per la enutjosa mort dels seus protagonistes, sense importar-los, sense saber, sense recordar, perquè lluiten.

dilluns, 11 de setembre del 2006

Chotto matte kudasai (II)

De sobte, en un instant de lucidesa, decideixo que només escriuré quan no tingui res a dir. Encara més, quan no tingui res a dir, i hagi trobat la manera exacta, precisa, de no dir-ho, de no dir res. Tot seguit, aprofitant el moment, pres d’un impuls foll, escriuré el no res una vegada i una altra, fins a set vegades set, quaranta-nou. Finalment, esgotat, deixaré que el text es marceixi al disc dur de l’ordinador, i l’oblidaré del tot, per sempre més.

La lucidesa, però, ha estat breu, molt breu.

divendres, 8 de setembre del 2006

Cadi-san ni noborimasu

Hi podem pujar per la vessant nord, per canals esculpides a la roca o travessant boscos i pedregars. O per la solana, per prats socarrats o per impenetrables esteses de boix. O carenant, des del Moixeró. Tant és, doncs, arribem per on arribem, un cop som a la carena del Cadí ja no podem anar més enllà, doncs no hi ha cap més enllà a on anar. Tot allò que veiem als nostres peus, al nostre voltant, és d’allà on venim, no pas un més enllà a on anar.

I sense més enllà només ens queda tornar, capcots, ens agradi o no, un cop més, a la terra baixa d’on venim, d’on som. Si no és... si no és que un dia, lúcids, ensopeguem, i en el rodolar de la devallada trobem, finalment, el nostre lloc.

dijous, 7 de setembre del 2006

Go desu

Diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en una definició força asèptica, que l’amor és una inclinació o afecció viva envers una persona o una cosa. La Real Academia Española, en canvi, opta per una definició molt més agosarada, doncs per ells l’amor és un sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser. L’Enciclopèdia Britànica, més prudent, defineix l’amor com una strong affection for another arising out of kinship or personal ties. I per tancar el cercle, la Thesaurus ens torna a l’asèpsia del nostre Institut: the feeling which animates a person who is genuinely fond of someone or something.

Per mi, però, l’amor només és una paraula de quatre lletres que serveix per a referir-se, en un registre col·loquial, als efectes de les variacions dels nivells de serotonina, dopamina i oxitocina en l’estat d’ànim dels éssers vius. Sempre i quan, és clar, considerem que la serotonina, la dopamina i l’oxitocina són el que són: paraules, com l’amor, com tot.

dilluns, 4 de setembre del 2006

Senshu eiga o mimashita

L’onze de novembre de 1994 vaig llegir Detall d’una acció rutinària, de l’ignorat Manuel de Pedrolo, una novel·la de poc més de cent pàgines de la que no recordo res. Aquesta fou la vint-i-sisena obra de Pedrolo que llegia, i una de les darreres, doncs des d’aleshores només n’he llegit quatre més, la darrera aquest abril.

A la darrera pel·lícula d’Steven Soderbergh hi ha cinc personatges principals: una persona assassinada, el seu assassí, l’inspector de policia que investiga el crim, i dos sospitosos més. Si adoptem el punt de vista de l’inspector de policia, sens dubte que Detall d’una acció rutinària hagués estat un bon títol per a la pel·lícula. Si canviem de punt de vista, però, també podem trobar en la ingent obra de Pedrolo uns títols ben adients: Introducció a l’ombra (que vaig llegir al novembre de 1993) per a la visió de la víctima, Acte de violència (a l’octubre de 1992) per a la de l’assassí, o Totes les bèsties de càrrega (a l’agost de 1992) per a la dels altres dos sospitosos.

Soderbergh, però, potser desconeixedor de l’obra de Pedrolo, ens ofereix el seu propi punt de vista sota el sintètic títol de Booble, això és, bombolla, la millor estrena, amb permís de l’incombustible Herzog, de l’any.