Kochira ga Xerxes-sama desu ka

Xerxes aquí és el punt central, una figura eminentment tràgica: creu en la seva bona sort, que els déus criden Pèrsia al domini universal, no atén les veus crítiques del seu entorn, i la seva ascendent confiança li fa oblidar que és un home. Excedeix el que els déus li assignen, penetra bojament en l'esfera d'ells, viola la naturalesa i profana temples, fins que l'error el llança a la ruïna total.

Són aquestes paraules del prevere Manuel Balasch a la introducció de la Història d'Heròdot, referides a Xerxes, rei de reis de l'imperi persa, l'Assuer del llibre d'Ester. Són temps de la segona guerra mèdica, popularment coneguda pels fets del pas de les Termòpiles i per la batalla de Salamina, que acabaren amb la desfeta de l'invencible exèrcit aquemènida i el retorn de Xerxes a Pèrsia, on trobà noves penes.

Però no cal dir-se Xerxes ni provar d'ocupar l'Àtica per creure follament en la pròpia sort, sentir-se el favorit dels déus, no atendre les veus crítiques i embriac de confiança oblidar la pròpia condició de mortal, excedir en molt allò que els déus ens han assignat, actuar contra natura i profanar els temples, fins atènyer la cobejada ruïna.

Kochira wa Tersites-san desu (II)

Avui m'ha estat obsequiada la segona traducció que Manuel Balasch feu de La Ilíada. Un cop obert el llibre m'he apressat a buscar el cant segon, i sobre el nom de Tersites he trobat un número, el disset, que m'ha remès a un breu excurs on el traductor relata un parell d'anècdotes sobre el personatge. Sembla ser que els escoliastes d'Homer explicaven que Tersites fou el tutor d'Homer, a qui manllevà la hisenda paterna. I d'aquí la cruel descripció, la manca de patronímic, de lloc de procedència i la ridiculesa del nom, Tersites, un mot eòlic que Balasch tradueix per barrut, i que Montserrat Ros, a la seva versió en prosa, dóna el significat de desvergonyit, també en una nota a peu de pàgina, la vint-i-cinc.

En cas de donar crèdit a l'anècdota (un autor ridiculitzant a un conegut que li resulta odiós), aquesta seria una prova de pes, tot i la seva lleugeresa, a l'hora de defensar l'existència d'Homer en tant que únic creador de La Ilíada, potser també de L'Odissea, opinió avui dia majoritàriament rebutjada pels doctes especialistes en la qüestió, però que a mi em plau considerar no pas com a certa, sinó com a desitjable, una categoria que trobo menys incerta que la certesa.