dilluns, 25 d’abril de 2005

El perquè de tot plegat

Tot plegat començà el vint-i-cinc d’abril de 2005 gràcies a l’atzar. Jo ja coneixia l’existència dels blocs, però no havia tingut cap interès pels mateixos, ni n’havia vist (encara) mai cap. Aquell dia, però, durant el procés d’actualització del messenger se’m donà l’opció de crear la meva pròpia pàgina. Dit i fet. Sense pensar-m’ho gaire vaig crear el que seria el meu bloc. Aquell any teníem plantejat, la meva companya i jo, anar de vacances al Japó, país que des de sempre m’ha despertat una estranya fascinació. Per preparar aquell viatge jo havia començat a estudiar, un parell de mesos abans, una mica de japonès per tal que ens poguéssim moure pel país amb un mínim de solvència. Per això el bloc es va dir com es va dir O-Tearai, lavabo. O és una partícula honorífica, Te vol dir ma, i Arai és la forma diccionari del verb Araimasu, rentar. Tot plegat atzar, car aquesta era una de les paraules que estava memoritzant en aquell moment. Doko ni o-tearai ga amrimasu ka, on està el lavabo?. Es refereix, això si, als banys tradicionals, amb les seves banyeres d’aigua compartida.

Un cop creat el bloc va arribar la descoberta del veïnat. Una descoberta certament depriment. Els Spaces eren, són, el que són, i, amb molt poques excepcions, no hi havia per on agafar-ho, tot allò. Però ves, jo ja hi era. Amb el temps vaig anar descobrint la resta de la blogosfera i un món perillosament adictiu. Malauradament, però, jo ja havia estat infectat i no hi havia res a fer, només continuar endavant. Em vaig fer el propòsit de canviar de bloc, però em vaig concedir un temps per decidir a on, i intentar que l’atzar deixés pas a la reflexió a l’hora de crear la nova pàgina, que és aquesta. En aquest nou bloc trobareu totes les entrades de l’antic, excepte la darrera (a on s’anunciava el canvi de web). Malauradament en el procés de migració he perdut els comentaris fets, però aquests romandran a l’antiga pàgina (que no sé quan de temps serà operativa, però suposo que força) per qui els vulgui llegir. No són molts, car mai he tingut gaires visites, però n’hi ha de tot, comentaris d’allò més pertinents (molts cops més interessants que les pròpies entrades que els generen), d’amables, de prescindibles, d’insultants ... va com va.

Escric, com és obvi, en català. A mi m’agrada força escriure, però a l’hora de fer-ho topo amb dues dificultats. Una és la mandra, car em suposa un esforç que no sempre em resulta plaent. L’estructura d’un bloc, però, em permet no ser gaire disciplinat i anar fent segons les ganes, sense seguir cap patró determinat, i amb una brevetat reconfortant. Potser així acabo d’agafar l’hàbit i em puc dedicar al relat breu, que és el que més em motiva, i el que porto molt de temps practicant sense arribar mai a res. Després hi ha el poc domini de la llengua. Jo vaig ser escolaritzat (de l’EGB al COU) en castellà, en una escola del barri del Carmel, de la ciutat de Barcelona, a on la majoria dels meus companys eren fills d’immigrants de primera generació que no en sabien ni un borall de català. El nivell de les nostres classes de català (molts cops fetes en castellà) era tan baix, que quan vaig acabar el COU no el sabia escriure quasi bé gens, i tenia serioses dificultats per entendre'l a l’hora de llegir. La meva formació posterior, a més, ha estat allò que hom diria (no pas, però, jo) tècnica, car soc arquitecte (valgui això com a falca publicitària, per si algú necessita dels serveis d’un arquitecte), i el resultat és el que és. Suposo que la meva afició a la lectura (preferentment en català des dels disset anys), és la que més m’ha ajudat a l’hora d’intentar esmenar aquesta situació. De totes maneres soc conscient que la meva sintaxi és deficient i la meva puntuació discutible. Intento fer-ho tan bé com puc, i espero anar millorant amb la pràctica.

El bloc és de temàtica personal, això és, escric sobre tot i sobre res, com qui ho sap tot perquè res no sap. Que sigui personal, però, no vol dir que expliqui intimitats ni, en general, el meu poc interessant dia a dia. Sempre he admirat a qui sap dir molt amb poques paraules, i és capaç d’articular un discurs ordenat, és per això que intentaré ser breu i precís (això no vol dir, però, que no simpatitzi també amb el caos i l’entropia). A vegades pot semblar que jo sigui un nihilista, algú enfadat amb el món, ofès pel proïsme, i amb una única idea al cap, la de la mort. Res més lluny dels meus pensaments. Soc conscient de la nostra natura finita, i per això dic que l’únic que tenim a fer en aquest món és morir, res més. Però això no vol dir que jo desitgi la mort, ni la meva, ni la de ningú. M’agrada viure i espero viure molts i molts anys. Viure, això si, bé.

Dersu Uzala visqué a principis del segle XX a la taigà de l’Ussuri, a la frontera entre la Xina i Sibèria. Dersu, el caçador, el bon salvatge, era d’ètnia gold, de la tribu Uzala, i vivia a, i de la taigà. Allà conegué a Vladimir Arseniev, etnògraf i explorador, capità de l’exèrcit rus destinat a l’exploració d’aquelles terres. Uzala es convertí en guia primer, amic després, d’Arseniev, el capità. Arseniev amb el temps esdevingué un personatge popular a Rússia (fins i tot despertà l’admiració de Gorki) gràcies als seus llibres de memòries on relatava els seus viatges per l’Ussuri. Un d’aquests llibres fou Dersu Uzala, l’acció del qual comença l’any 1902. El 1974 el director de cinema japonès Akira Kurosawa transformà l’amistat entre Uzala i Arseniev en una pel·lícula homònima que guanyà, entre d’altres premis, l’óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de l’any 1975. I jo, des del primer cop que vaig veure la pel·lícula a la televisió (i l’he tornat a veure uns quants cops a la Filmoteca), tinc una irracional debilitat, potser romàntica, pel personatge d’Uzala. És per això que manllevo el seu nom i l’utilitzo com a heterònim.

Els títols de les entrades estan escrits en japonès però el seu significat és del tot intranscendent i prescindible, i potser algun cop incorrecte. Per evitar problemes de compatibilitat de caràcters estan escrits en un romanji simplificat, sense kanji ni kana. Per exemple, si haig d'escriure Ohayōgozaimasu (Bon dia o, més aviat, bon matí), escric Ohayogozaimasu. La barra sobre la O el que fa és allargar el so de la vocal. Es podria escriure Ohayogoozaimasu o Ohayogouzaimasu, però és una solució que no m'agrada. La fonètica és pràcticament com la catalana. La Z es pronuncia com una S sonora un pel exagerada, l'H com la J castellana, la G com la nostra G a gat, la Y com una i fent diftong amb la vocal corresponent, i la U final, en aquest cas, és muda. Animeu-vos, la fonètica japonesa és molt fàcil.

El text en cursiva no és meu, és copiat. Si són definicions estan extretes del diccionari de l'IECC (Institut d'Estudis Catalans), i si són referències etimològiques provenen o bé del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana o de l'Onomasticon Cataloniae, ambdós de Joan Coromines. Per referències de mitologia grega o romana acostumo a fer servir el diccionari mitològic de Pierre Grimal. En fragments d'autors coneguts m'estalviaré citar la procedència per no carregar massa el text, i només esmentaré la font quan la paternitat no resulti evident. També faré servir la cursiva per simular diàlegs.

L'ús de la negreta no té un criteri clar i unitari. El faig servir segons les circumstàncies, potser per ressaltar noms propis o emfatitzar alguna paraula, o potser només per qüestions compositives del tot discutibles.

No poso mai (mai?) fotos a cap entrada, em quedo amb les mil paraules, tot i que intentaré que siguin menys. Si de cas hi hauran links que portaran a imatges externes relacionades amb el text, com en el cas de l'entrada Ni-gatsu juni-nichi sobre el bombardeig de Dresde a la Segona Guerra Mundial, en què hi ha una imatge de l'abans i una altra del després de la ciutat. Intento, però, no abusar de les referències externes, siguin del tipus que siguin. Algunes seran mers divertiments irresistibles, com la referida a la música de György Ligeti , i d'altres seran informatives per qui no conegui el context del post. Tampoc poso mai (mai?) música ni vídeo.

No acostumo a fer comentaris dels comentaris. Això no vol dir que no valori els vostres comentaris, al contrari, estic encantat que els feu i els agraeixo, siguin pertinents o no, educats o no. No comento per una mena de pudor, per no ser jo (que jugo amb avantatge, car sóc a casa) qui digui la darrera paraula. Qui vulgui em pot escriure al meu mail. No prometo, però, contestar, car soc mandrós de mena i gandul per vocació. Això no vol dir que no contesti, tampoc. Va com va.

2 comentaris:

Rosa ha dit...

Doncs escrius força bé per a ser autodidacta, ... de totes maneres per a fer projectes no et cal massa sintaxi, puntuació...

Feina interessant la dels arquitectes, per cert, què en penses dels projectes per remodelar el camp nou? es mereixia guanyar el Foster o simplement se li ha adjudicat per ser qui és...

Raimon ha dit...

Comparteixo amb la Rosa que o bé ets una màquina en l'ús del corrector o tens un problema que es diu excés d'humilitat.

No comparteixo amb ella que per a projectar no sigui necessari saber escriure. Exemples com el d'aquest blog són flors en el desolador panorama de tota la gent que es permet el luxe de menystenir la importància d'escriure correctament. Avui que figura que l'educació és de més qualitat entristeix veure la incompetència lingüstica de tanta gent que no té l'excusa d'haver-se alfabetitzat en el context franquista. Jo, per descomptat, no viuria a cap casa que hagi dissenyat algú, a canvi d'una bona suma de diners, i que no sàpiga escriure. Això només li puc tolerar a un pastor que em faci una cabana -i molt bé que me la farà per molt menys.

Finalment, comparteixo amb tu les lloances per la pel·lícula de Kurosawa. El moment -si no me l'invento- en què el capita crida i crida Dersu a través de la taigà té una poesia no igualada gaire sovint en tota la història del cinema -la que jo conec, que no és molta ni poca. Jo l'havia vist més d'un cop quan era petit, a ma mare li encantava però jo òbviament no era capaç d'anar més enllà del nen que toca el piano per en Dersu ja vell. Quan la vaig enganxar a una hora intempestiva de la matinada, a no sé quin canal, va pocs anys, fa ser una revelació que em retornava al naixement de la meva cultura audiovisual.

Felicititats pel blog, no me l'he llegit tot però penso que tens el do d'escriure tan farragosament i complicada com jo, i això sempre acomboia. Salut!