dimarts, 31 de març del 2009

Machigai (II)

Un hombre solo, una mujer, / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.

Són paraules, Palabras para Júlia, prou conegudes de José Agustín Goytisolo, que tot i la meva frontal oposició a allò que signifiquen, tenen l'estranya virtut de captivar-me. Jo més aviat sóc partidari de la sentència que per dos cops he trobat a La zona, de Serguei Dovlatov, sempre he somiat ser deixeble de les meves pròpies idees, en la línia del que es pot llegir en Montaigne, le plus grand art: rester soi-même, i oblidar-me dels altres. Però tampoc em convenç l'extrema fidelitat a un mateix, doncs trobo que les idees, les meves, les dels altres, totes, acostumen a ser equivocades, i que perseverar en elles és perseverar en l'error. Per això em plauria permetre'm una certa infidelitat intel·lectual, no pas per mirar de compensar errors i arribar així a l'encert, folla il·lusió, sinó, més aviat, per minimitzar la inevitable patacada.

divendres, 27 de març del 2009

Oyasuminasai (II)

Quan escric que entre allò que s'ha esdevingut i allò que m'hagués plagut que s'esdevingués no faig discriminacions, no vull dir que cregui que tots dos tipus esdeveniments siguin iguals. Ni ara, quan dic que no vull dir que cregui que tots dos tipus esdeveniments siguin iguals, tampoc vull dir que siguin diferents, doncs estic poc interessat en l'essència de les coses i no em plau afirmar o negar res en termes ontològics. Només dic que tots dos tenen els mateixos drets davant la meva memòria, en ser-me tots dos igualment inexistents, l'un per mort, l'altre per no nat. I preu per preu, sabates grosses.

dimarts, 24 de març del 2009

Gimfarrer-san wa sensō no yūsha desu

Avui he somniat que Pere Gimfarrer era una heroi de guerra. El nostre escamot era a França, en temps de la Blitzkrieg, i teníem encomanada la missió d'ocupar una morera, arbre caducifoli de la família de les moràcies, de fulles dentades i flors en espigues. L'arbre, no massa gran però tampoc petit, estava infestat de soldats alemanys que s'ocultaven en el seu fullatge, d'una densitat extraordinària. I sense pensar-s'ho gens, tot i l'evident perill, en Pere Gimfarrer sortí a camp descobert i s'atansà a l'arbre tot declamant melòdics versos en llengua alemanya. Rilke? Hofmannsthal? potser Goethe? no ho sé, però el cas és que els soldats alemanys baixaren de l'arbre i feren rotllana al voltat de l'heroic poeta, que pres per les muses continuava declamant, Blühte nicht, daß ihn, em semblà reconèixer, potser un dels sonets a Orfeu de Rilke. Fou aleshores que nosaltres, la resta de l'escamot, aprofitàrem per enfilar-nos pel tronc i ocuparem la morera, donant així compliment a l'ordre rebuda.

dijous, 19 de març del 2009

Kochira wa Tersites-san desu (II)

Avui m'ha estat obsequiada la segona traducció que Manuel Balasch feu de La Ilíada. Un cop obert el llibre m'he apressat a buscar el cant segon, i sobre el nom de Tersites he trobat un número, el disset, que m'ha remès a un breu excurs on el traductor relata un parell d'anècdotes sobre el personatge. Sembla ser que els escoliastes d'Homer explicaven que Tersites fou el tutor d'Homer, a qui manllevà la hisenda paterna. I d'aquí la cruel descripció, la manca de patronímic, de lloc de procedència i la ridiculesa del nom, Tersites, un mot eòlic que Balasch tradueix per barrut, i que Montserrat Ros, a la seva versió en prosa, dóna el significat de desvergonyit, també en una nota a peu de pàgina, la vint-i-cinc.

En cas de donar crèdit a l'anècdota (un autor ridiculitzant a un conegut que li resulta odiós), aquesta seria una prova de pes, tot i la seva lleugeresa, a l'hora de defensar l'existència d'Homer en tant que únic creador de La Ilíada, potser també de L'Odissea, opinió avui dia majoritàriament rebutjada pels doctes especialistes en la qüestió, però que a mi em plau considerar no pas com a certa, sinó com a desitjable, una categoria que trobo menys incerta que la certesa.

dimarts, 17 de març del 2009

Kochira wa Buzzati-san desu

És cosa sabuda que en qualsevol moment haurem d'anar passant, que algú cridarà, dErsu_, vingui vostè cap aquí! i au, adéu-siau. Però saber quan ens cridaran, si d'aquí a cinc minuts o d'aquí a molt de temps, fa de mal dir, essent potser aquesta indefinició la que ens permet anar tirant sense pensar-hi gaire, o gens, potser amb la il·lusió de creure que ja no se'n recorden de nosaltres. Però hi ha qui sí ho sap, qui sap amb tota certesa que abans d'un any, per posar un exemple, un mal lleig se l'emportarà. I aquesta persona ha de viure amb aquesta certesa al magí, no pas la de la seva finitud, prou sabuda per tots, sinó la de la data en que serà cridat. I ha de viure els dies, i també les nits, sobretot les nits, embolcallat de silenci i obsedit amb una sola idea, que el temps se li acaba, i se li acaba ja. I si aquesta persona es un escriptor i es diu Dino Buzzati, aplegarà aquesta obsessió sota un dels millors títols que recordo, Les nits difícils, cinquanta-un relats que són un de sol, repetit cinquanta-una vegades: em criden, però jo no vull marxar, encara no.

dissabte, 14 de març del 2009

Atila-sama no haka

Després d'una llarga vida d'esforços i sacrificis dedicada a l'assoliment d'un somni, trobar la tomba d'Atila, rei dels huns, l'arqueòleg seu en un indret indeterminat de la riba del riu Tisza, afluent del Danubi, al costat d'un sepulcre encara per obrir. Enrere han quedat els llargs anys d'estudi, de preparatius infinits, de costosíssimes i complexes excavacions... d'esforços sense parangó. I ara l'arqueòleg seu dubtós al costat d'un sarcòfag encara per obrir. D'un sarcòfag protegit per una gruixuda planxa de ferro, una altra de plata i una tercera d'or, talment la famosa llegenda, que ha estat trobat en una llera abandonada pel riu, que mandrós, serpenteja per la plana excavant el seu propi camí, ben a la vora d'on s'han exhumat les restes d'uns quants cossos, amb tota certesa els dels voluntaris que excavaren la tomba i que gustosos es llevaren la vida per així guardar el secret del seu emplaçament. Tot quadra. Però l'arqueòleg dubta i es resisteix a obrir el sarcòfag, potser dolgut per l'èxit que fins ara li havia estat escàpol, doncs el fracàs havia estat sempre la seva força, l'ànima de la seva vida. I ara l'arqueòleg pensa que cercar la tomba d'Atila ha estat un error, i que potser hagués hagut de somniar amb la tomba d'Alexandre, dit el Gran, doncs l'èxit només mostra la mediocritat dels seus anhels.

dimarts, 10 de març del 2009

Kochira wa Tarkovski-san desu

Dels dotze treballs que Andrei Tarkovski rodà al llarg de la seva vida, n'he tingut el goig de veure cinc, el darrer ahir mateix, Solaris, segons la novel·la homònima d'Stanislav Lem, a l'antic cinema Aquitània, l'actual Filmoteca. I al llarg d'aquests catorze anys (doncs el primer film de Tarkovski el vaig veure a finals de mil nou-cents noranta-quatre, també a l'antic cinema Aquitània, com els altres quatre), en seure a la butaca del cinema he restat més fascinat per les imatges que se m'oferien que capaç d'entendre el que veia. I sí, podria haver mirat de fer una mica de llum, preguntar o llegir alguna cosa, però saben... de vegades ja m'està bé no entendre-hi res, no fos cas que, en conèixer el truc, l'aparició del conill perdés tot el seu encís.

dilluns, 9 de març del 2009

Kochira wa Baixauli-san desu

Si en una hipotètica carta als Reis d'Orient hagués fet una llista amb tot allò que em plauria trobar en una novel·la, de ben segur que a la diada de Reis corresponent m'hagués trobat amb un exemplar de L'home manuscrit de Manuel Baixauli embolicat amb un llaç. I és potser per això, pel desencís que acostuma a acompanyar l'acompliment d'un desig, que la lectura de la novel·la del senyor Baixauli no m'ha acabat de plaure. Però el meu desencís no és imputable a l'autor, doncs només faltaria que a partir d'ara els autors haguessin d'escriure en contra dels desitjos dels seus hipotètics lectors, quan és cosa sabuda que un autor com cal ha d'ignorar als seus lectors, essent com som els lectors del tot innecessaris i ben sovint indesitjables. És, només, que en ser la novel·la segons el meu desig, talment l'hagués encomanada, tant la trama com els recursos narratius del senyor Baixauli se'm feien previsibles, doncs és clar, abans de llegir-la, jo ja l'havia desitjat, tota, o quasi, doncs, creguin-me, mai he volgut robar cap meló.

dijous, 5 de març del 2009

Moku-yōbi (II)

Avui he cregut veure a Aquil·les al davant de casa. Eren quarts de nou, jo sortia apressat per portar a la petita A. a la bressola a fer dibuixos, doncs els dijous dibuixen, i m'ha semblat reconèixer al fill de Peleu en un superbiós noi que baixava d'un ciclomotor. Jo, és clar, m'he quedat perplex, encara més quan per la cantonada de dalt ha aparegut un jove barbamec, que en veure a qui a partir d'ara anomenaré Aquil·les ha restat aturat, certament sorprès, potser atemorit. I Aquil·les, en veure a qui a partir d'ara anomenaré Hèctor, no ha pogut amagar una lletja ganyota de satisfacció. Passats uns instants de dubte, tots dos s'han atansat l'un a l'altre, i quan no els separaven més de dues passes, Aquil·les ha envestit amb el cap l'abdomen d'Hèctor, que sorprès per la bravor de l'escomesa ha caigut sobre el panot de la vorera. Però quan Aquil·les anava a abraonar-se a puntades de peu sobre l'indefens Hèctor, uns quants passavolants l'han subjectat per les amples espatlles, alhora que d'altres ajudaven Hèctor a alçar-se i algú trucava als Mossos, alertant d'una baralla al carrer, dos pinxos, he sentit que deia pel telèfon, referint-se als divinals combatents. Decebut, he empés el cotxet de la petita A. i li he recordat que avui dibuixarien, doncs som a dijous, he afegit.

dilluns, 2 de març del 2009

Doa o shimete kudasai

La petita A. és de l'opinió que les portes han de romandre tancades, sempre, en tota circumstància i sense cap excepció. I si del tobogan estan, per posar un exemple, veu com algú entra al recinte dedicat als jocs per a infants deixant-se oberta la porta de l'estacada al seu darrera, la petita A. baixarà del tobogan i correrà, amb el dit índex estès assenyalant la porta i cridant no! no! no! no! no!, a posar remei a semblant insensatesa. I si no li és possible tancar la porta, bé perquè algú més vulgui entrar o sortir, bé perquè la porta hagi quedat travada per algun obstacle que superi les seves forces o habilitats, la petita A. esclatarà en plor, enutjada i curulla d'indignació, com és de llei, doncs, convindran amb mi, res de més cabdal que el nostre caprici a l'hora de decidir com ha de funcionar el món, portes incloses.