Un hombre solo, una mujer, / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
Són paraules, Palabras para Júlia, prou conegudes de José Agustín Goytisolo, que tot i la meva frontal oposició a allò que signifiquen, tenen l'estranya virtut de captivar-me. Jo més aviat sóc partidari de la sentència que per dos cops he trobat a La zona, de Serguei Dovlatov, sempre he somiat ser deixeble de les meves pròpies idees, en la línia del que es pot llegir en Montaigne, le plus grand art: rester soi-même, i oblidar-me dels altres. Però tampoc em convenç l'extrema fidelitat a un mateix, doncs trobo que les idees, les meves, les dels altres, totes, acostumen a ser equivocades, i que perseverar en elles és perseverar en l'error. Per això em plauria permetre'm una certa infidelitat intel·lectual, no pas per mirar de compensar errors i arribar així a l'encert, folla il·lusió, sinó, més aviat, per minimitzar la inevitable patacada.
2 comentaris:
També em captiva, "Palabras para Julia".
Opondría a esa frase de Montaigne aquella otra de Rimbaul: "Yo es otro".
Las dos son tan verdaderas como falsas. Porque entre esos dos extremos se dirime el juego.
Publica un comentari a l'entrada