Dick-san no hon o yomimashita

Per motius que un cop més no venen al cas, llegeixo Philip K. Dick, Ubik, i si no fos per la parafernàlia futurista que ho embolcalla tot, i que potser és la part que trobo que ha envellit pitjor, per moments em sembla que llegeixo Raymond Chandler. Potser pel cinisme dels diàlegs, o pel naufragi d'uns personatges desballestats, o per la descripció d'un món on sembla que els vius facin nosa. 

El cas és, és que de cop em torna el record de la versió de Dune de David Lynch, i també del Brazil de Terry Guillliam. I no pas per cap similitud, sinó, més aviat, per les evidents diferències que trobo amb l'embolcall futurista de Dick. Més que res, per l'encert, tant de Lynch com de Guilliam, de proposar una mena de retro-futurisme que, vulguis que no, trobo que envelleix més dignament.

Andoroido wa denki hitsuji no yumewomimasu ka

La lectura és potser la millor manera de relacionar-se amb les persones. Si més no, amb les persones que han escrit alguna cosa. Les altres, les que no han escrit mai res, probablement no siguin persones, encara que en puguin tenir l'aparença. Seria com allò que explica Philip K. Dick a Somien els androides amb ovelles elèctriques? En tenen l'aparença, sí, i fins i tot poden arribar a tenir sentiments, cert, però no són pas persones, només, en el millor dels casos, joguines sexuals. I no em negaran que el meu enunciat, i disculpin la immodèstia, és molt més possibilista que el del senyor Dick, que al cap i a la fi condemnava a ésser executats a tots aquells que no havien eixit d'un úter matern. Jo, en canvi, acceptaria com a persona a qualsevol, fos mamífer o vegetal, rèptil o mineral, alienígena o unicel·lular, sempre i quan, és clar, fos capaç d'escriure alguna cosa. L'execució de tots plegats, tant persones com no persones, la deixaria en mans del temps, un paio molt més resolutiu que qualsevol caçador de recompenses de pa sucat amb oli.

Kinō eiga o mimashita (V)

Amb el goig de la pantalla gran recupero un clàssic de Don Siegel, la molt inquietant Invasion of the body snatchers (una sinopsis aquí), a la sala de projeccions de l'antic cinema Aquitània. I de tornada cap a casa intento imaginar, endebades, una continuació, una manera de procedir, un cop les autoritats es fan càrrec de la situació i comencen a prendre les mesures necessàries per posar-hi remei en un final que sembla ser un afegit del productor, doncs altrament l'angoixa hagués estat insuportable.

Però el dubte no és pas petit. Què fer amb els body snatchers? què fer amb el ramat de xais? què fer amb aquells que en tot semblen humans, excepte en la seva incapacitat de mostrar sentiments? I no només que fer, sinó com reconèixer-los, també, cosa potser no sempre fàcil. D'aquí, potser, les múltiples interpretacions que en el seu dia tingué el film: crítica a la cacera de bruixes, crítica al comunisme, crítica a qualsevol forma de totalitarisme, crítica a la democràcia en tant que dictadura de la majoria, crítica al que hom li desplagui més...

Potser un intent de resposta arribà el 1982 amb el personatge interpretat per Harrison Ford al Blade Runner de Ridley Scott, una mena de liquidador, segons la novel·la de Philip K. Dick, Do androids dream of electric sheep?. Però per mi la pregunta continua vigent (i qui gosi que miri de respondre-la), què podem fer amb els body snatchers?