Atarashī rinjin

D'unes setmanes ençà tenim un llogater nou al bonic edifici d'habitatges on fa anys que hi visc. El primer cop que el vaig veure, al vestíbul de planta baixa, vaig pensar que no podia ser, que no era més una semblança accidental, una de tantes. Però amb el pas dels dies, i amb les intranscendents i fugisseres estones que compartim al vestíbul, a la porta o al carrer, on ens desitgem bon dia o bona nit segons sigui de dia o de nit, he vist que la semblança és absoluta, perfecta, inqüestionable. El gros embalum, l'alçada, el bigoti, les maneres desmanegades... És cert que parla un català perfecte, sense ni punta d'accent, però també és cert que les converses que mantenim són mínimes, i que potser, en una conversa més extensa, sí que li podria detectar una mica de deix eslau. Però ves, si la Dyakonova parla un català perfecte, per què no pot fer-ho en Dovlàtov?

Perquè sí, aquest és el cas, tot i ser difunt de fa temps, Serguei Donàtovitx Dovlàtov és, d'unes setmanes ençà, veí meu.

Sant Petersburg ni imasu ka

No he trepitjat mai els carrers de Sant Petersburg, ni he caminat per la riba del Neva, ni he creuat cap dels ponts que el travessen. No obstant això, en trepijar els carrers de Sant Sebastià, en caminar per la riba de l'Urumea i, en especial, en creuar algun dels ponts que el travessen, no puc evitar de trobar una gran similutd entre ambdues ciutats. I tant és que, com ja he escrit, no hagi jo trepitjat mai els carrers de Sant Petersburt, ni hagi caminat per la riba del Neva, ni hagi creuat cap dels ponts que el travessen, doncs bé he llegit com Dostoievksi, Gógol, Txèkhov, Lérmontov o Dovlàtov hi fan anar als seus personatges amunt i avall. I ja sigui de dia o de nit, a peu o en carruatge, capcot o cofoi, apressat o desvagat, glaçat o agombolat per un gruixut capot, conec prou bé la riba de del Neva com per dir, amb la seguretat pròpia de qui tot ho sap, que cap ciutat hi ha més semblant a Sant Petersburtg que Sant Sebastià.

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Platònov-san no hon o yonde imasu (II)

Al matí en Kozlov va passar molt de temps dret sobre el cos adormit d'en Pruixevski. El turmentava que aquell líder intel·ligent dormís com un ciutadà insignificant entre les masses ajagudes i perdés l'autoritat. En Kozlov va haver de pensar profundament en aquella circumstància incomprensible: no volia ni podia permetre el perjudici que causava a tot l'Estat la línia inadequada del cap d'obres, escriu Platònov a La rasa.

El primer cop que vaig llegir Bulgàkov vaig riure a cor que vols. Aleshores jo encara trobava reconfortant el somni de la utopia, i les aventures de l'amic Satanàs al país dels Soviets em resultaren d'allò més hilarants, encara que va ser el propi Bulgàkov el primer en advertir-me que parés compte, que m'ho mirés bé, que potser riure no era ben bé el que tocava o, si més no, no només riure. Anys després ja no vaig riure amb la lectura de Dovlatov, si de cas se'm va escapar algun somriure mesurat, fet com de passada, doncs la pròpia mala llet de l'autor m'impedí el riure i prou que ja tenia jo notícia de quin pa s'hi donava, al país dels Soviets. I ara, per molt que la narració hi pogués convidar, amb Platònov no em surt el riure, ni ni el somriure, ni poc ni molt, gens, doncs prou bé sé que tots el que es descriu era pres amb la màxima serietat i consideració pels coetanis de Platònov, que no reien pas ni, sobretot, permetien cap riure, ni somriure, ni dubte, ni crítica, ni exegesi, ni res, doncs davant la construcció del socialisme només l'entusiasme hi era, no només permès, sinó obligat.

Què els Déus em protegeixin, doncs, dels entusiastes que em furten el riure.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Dovlatov-san no kaban

M'imagino a Dovlatov envoltat d'un grup d'emigrants russos, potser en un bar o mal asseguts en uns bancs del carrer, en un descampat o en un parc de Quenns. Dovlatov parla i els altres l'escolten. De tant en tant algú li demana que expliqui aquella dels mitjons finesos o dels botins de l'alcalde. I m'imagino com Dovlatov torna a explicar, entre ampolles d'aiguardent de blat, com varen comprar aquells mitjons de contraban o com li va furtar les botines a l'alcalde de Leningrad.

Però Dovlatov fou escriptor, a més d'embriac professional, i jo, que veig en l'escriptura quelcom força allunyat del relat oral, una mena de recurs pels que parlem amb turpitud, també l'alternativa a la immediatesa de la paraula dita, llegeixo els relats de La maleta amb escepticisme, com qui se sent estafat, doncs trobo que a Dovlatov no se l'hauria de llegir, se l'hauria d'escoltar, de la mateixa manera que hom no llegeix la història d'en Patufet.

És per tot això que de cop sobte se'm fa desitjable l'existència d'un Déu i d'un més enllà, per així poder-me imaginar immigrat a les regions celestials (o infernals, tant és) fent rotllana amb d'altres immigrants terrestres al voltant del difunt Dovlatov, i com, enmig de rondes de saborós aiguardent, escolto com el camarada Sergei torna a explicar aquella de quan el cap del departament de propaganda li demanà de trobar un uzbek.

Heikō desu

Encara que pugui no semblar-ho, Serguei Dovlàtov i Joseph Roth foren escriptors molt similars. Ambdós foren alcohòlics, ambdós visqueren en un camp de presoners soviètic (Dovlatov com a vigilant i Roth com a captiu imaginari), i ambdós acabaren sent apàtrides, Dovlatov en marxar de la Unió Soviètica i Roth en quedar-se sense llar per l'ensulsiada de l'Imperi Austro-hongarés. Ambdós, a més, eren jueus, i ambdós patiren un infart, tot i que Roth sobrevisqué el temps necessari per morir de delirium tremens en plena indigència. I, cal no oblidar-ho, ambdós foren, sobretot, grans escriptors. Vides paral·leles que hagués pogut biografiar Plutarc.

És, doncs, per tots aquests paral·lelismes, que ambdós haurien de compartir editor, de tal manera que qualsevol catàleg que inclogui algun títol de Dovlatov hauria d'incloure necessàriament un altre de Roth, i viceversa. És a dir que, per posar un exemple qualsevol, un editor que hagués editat la zona de Dovlatov hauria també d'editar, sense excusa ni dilació possible, Job, de Roth, Joseph Roth.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Machigai (II)

Un hombre solo, una mujer, / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.

Són paraules, Palabras para Júlia, prou conegudes de José Agustín Goytisolo, que tot i la meva frontal oposició a allò que signifiquen, tenen l'estranya virtut de captivar-me. Jo més aviat sóc partidari de la sentència que per dos cops he trobat a La zona, de Serguei Dovlatov, sempre he somiat ser deixeble de les meves pròpies idees, en la línia del que es pot llegir en Montaigne, le plus grand art: rester soi-même, i oblidar-me dels altres. Però tampoc em convenç l'extrema fidelitat a un mateix, doncs trobo que les idees, les meves, les dels altres, totes, acostumen a ser equivocades, i que perseverar en elles és perseverar en l'error. Per això em plauria permetre'm una certa infidelitat intel·lectual, no pas per mirar de compensar errors i arribar així a l'encert, folla il·lusió, sinó, més aviat, per minimitzar la inevitable patacada.