diumenge, 30 de novembre del 2014

Wakarimasu ka

¿Ella també em comprendrà, a mi?... és la pregunta que es fa Adam Fallmerayer, cap d'estació d'L., quan en circumstàncies certament extraordinàries, com extraordinària acostuma a ser una guerra d'abast mundial, es dirigeix a la finca on resideix la comtessa Valevska, a les afores de Kiev.

I és potser en la interrogació de Fallmerayer, personatge típic però no tòpic de la narrativa de Joseph Roth (en aquest cas protagonista d'un dels relats, el primer, El cap d'estació Fallmerayer, inclosos a El leviatan i altres narracions), on es troben excel·lentment sintetitzats, gràcies a l'efectiu ús del adverbi, tots els paranys que s'acostumen a donar en les anomenades relacions personals: l'equivocat convenciment que nosaltres sí que comprenem als altres, i la forassenyada i potser patològica necessitat que tenim de ser compresos.

dijous, 27 de novembre del 2014

Viena ni imashita (I)

Hi ha qui és de l'opinió que en la representació d'una òpera només importen els cantants i l'orquestra. Jo, en canvi, sóc de l'opinió que la posada en escena resulta cabdal.

Els cantants i l'orquestra potser serien com les paraules que conformen un text, certament importants, però allò verament decisiu és la lectura que es fa d'aquest text, essent precisament la lectura la posada en escena. De què ens serveix anar repetint paraules si no parem atenció al seu significat? si no reflexionem sobre aquest significat? si no relacionem aquest significat amb tot allò que potser som? si no valorem la correspondència entre significat i significant? si a partir de tot plegat no anem més enllà?

És per tot això que la representació d'ahir d'Arabella al Gran Teatre del Liceu fou magnífica. Magnífica, encara que l'orquestra no passes de correcta, que ja és molt. Magnífica, encara que els cantants resultessin discrets. Magnífica, tot i la incomoditat de la butaca i les impertinències del meu veí. Magnífica, en definitiva, per la posada en escena del senyor Loy, Christof Loy, per motius que potser més endavant seré capaç d'explicar.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Andoroido wa denki hitsuji no yumewomimasu ka

La lectura és potser la millor manera de relacionar-se amb les persones. Si més no, amb les persones que han escrit alguna cosa. Les altres, les que no han escrit mai res, probablement no siguin persones, encara que en puguin tenir l'aparença. Seria com allò que explica Philip K. Dick a Somien els androides amb ovelles elèctriques? En tenen l'aparença, sí, i fins i tot poden arribar a tenir sentiments, cert, però no són pas persones, només, en el millor dels casos, joguines sexuals. I no em negaran que el meu enunciat, i disculpin la immodèstia, és molt més possibilista que el del senyor Dick, que al cap i a la fi condemnava a ésser executats a tots aquells que no havien eixit d'un úter matern. Jo, en canvi, acceptaria com a persona a qualsevol, fos mamífer o vegetal, rèptil o mineral, alienígena o unicel·lular, sempre i quan, és clar, fos capaç d'escriure alguna cosa. L'execució de tots plegats, tant persones com no persones, la deixaria en mans del temps, un paio molt més resolutiu que qualsevol caçador de recompenses de pa sucat amb oli.

divendres, 21 de novembre del 2014

Ikite imasu ka

I si d'habitud ja no m'agrada haver de tractar amb tots aquells que encara són vius, encara m'agrada menys fer-ho amb aquells que ja són morts. I tant me fa que siguin traspassats de fa poc o que la putridesa ja s'hagi ensenyorit del seu cos, que siguin mascles o femelles, grans o petis, llecs o lletrats... tots em desplauen per igual, sense excepció, i se'm fa d'allò més malagradós trobar-me'ls a la parada del vint-i-dos o del catorze, a la cua de la fleca o de la filmoteca, a l'ascensor de casa o a la cantonada del carrer Gran.

I és que en haver-los de tractar, en intercanviar amb ells les inevitables fórmules de cortesia, en escoltar les seves paraules i observar els seus gestos, en endevinar els seus menyspreables afanys i en veure'ls en tantes coses iguals a mi mateix, no puc evitar que una potser enutjosa idea s'ensenyoreixi del meu pensament, i si també jo ja fos mort?

dimecres, 19 de novembre del 2014

Basu de ikimasu (V)

I és la característica i poc discreta fressa que fan els adolescents en desplaçar-se plegats, la que em destorba de l'agradosa lectura i em fa adonar-me que l'autobús on faig estada ha estat ocupat per una canilla d'adolescent hostils fora de qualsevol control. I si bé és cert que els adolescents van acompanyats de dues persones adultes de sexe femení, aquestes dues persones no semblen exercir cap tipus d'autoritat sobre els que imagino són els seus potser no gaire amatents deixebles. Així, quan una de les persones adultes que acompanyen als adolescents els hi diu que no cridin, que amb els seus crits destorben a la resta de passatgers de l'autobús, la cridòria dels adolescents resta del tot aliena al significat de les paraules que els hi són adreçades i els crits es continuen repetint amb eixordadora constància. De la mateixa manera, quan és l'altre persona adulta que els companya qui els hi diu que no escoltin música a tot drap, el volum del soroll que ix dels seus dispositius mòbils no minva pas, ni poc ni molt, gens. I quan són ambdues persones adultes les que diuen als adolescents que no s'empenyin ni es donin cops, no pas per això cessen cops o empentes.

És potser per tot això que quan les dues persones adultes diuen als adolescents que es preparin per baixar, que la propera parada és la seva, no em sorprèn gens que en fer l'autobús la corresponent aturada només hi davallin les dues persones adultes de sexe femení, restant la canilla d'adolescents dalt de l'autobús, incapaç d'adonar-se de la fugida de les seves acompanyants, que incrèdules pel seu inesperat alliberament poc sabran que fer de la llibertat aconseguida.

I és a partir d'aleshores que l'autobús on faig estada restarà ocupat per sempre més per la canilla d'adolescents, que desplaçant-se sense pausa pels carrers de la ciutat enmig de crits i empentes, cops i reggaetón, esdevindrà el mundialment famós autobús dels adolescents perduts, aquells a qui mai ningú no va voler retrobar.

dissabte, 15 de novembre del 2014

Hon o kaimashita (II)

Fins fa unes poques hores el nom de Cèlia Suñol m'era del tot desconegut. I encara m'ho era més el títol de la que se'm presentava com la seva primera novel·la, Primera part, de la que no recordo haver tingut jo mai cap notícia. Potser aquells que es dediquen professionalment al món de les lletres podrien ara exclamar-se i dir, Cèlia Suñol, i tant! i recordar com l'esmentada Primera part va ser guardonada amb l'anecdòtic premi Joanot Martorell l'any 1947. Però la meva activitat professional no té res a veure amb el món de les lletres i les seves anècdotes, i per mi el de Cèlia Suñol més aviat podria ser el nom i cognom d'alguna descendent d'aquell president del Futbol Club Barcelona afusellat per soldats franquistes l'any mil nou-cents trenta-sis.

No obstant això, dos són els motius que no només m'han dut a fer la compra de l'esmentada novel·la quan l'he vista a la taula de novetats d'una certa llibreria del carrer Gran, sinó que també em duran a fer-ne la lectura ben aviat: primer, allò que es pot llegir a la contraportada del llibre, una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se, i ja saben vostès com de preuades em són les novel·les l'acció o la inacció de les quals es desenvolupa total o parcialment dins els estrictes límits d'un sanatori antituberculós; i, segon, que la novel·la ha estat editada pel senyor Raventós. Motius, convindran amb mi, del tot concloents. Ambdós.

divendres, 14 de novembre del 2014

Atarashī desu ka, furui desu ka

... són mots plens de suaus inflexions que porten al record tardes colossals de quan el món, fa milers d'anys, ja era vell, escriu Xuan Bello al primer paràgraf de La neu i altres complements circumstancials, per tot seguit, després d'un punt i seguit, afegir... a remor dels segles d'un món que, després de tanta història, continua essent nou.

I són potser les paraules de més amunt un exemple paradigmàtic d'allò que avui em plau anomenar literatura oximorònica, això és, literatura no només capaç de dir alhora una cosa i la seva contrària, sinó de fer que de l'aparent antítesis brolli una mena de síntesi (hegeliana, tal com sempre acostumem a dir tots aquells que no hem llegit mai Hegel) que englobi i superi ambdós termes, doncs convindran amb mi que resulta innegable que fa milers d'anys el món ja era vell, però que després de tanta història continua essent, com no pot ser altrament, nou.

dimarts, 11 de novembre del 2014

Kotoba, kotoba, kotoba

Sovint, en provar d'explicar-me, m'adono que en exposar amb paraules allò que crec pensar no faig més que construir una ficció. Una ficció que potser sí que guarda alguna relació amb allò que crec pensar, però que paraula a paraula m'allunya d'allò que fins feia ben poc creia jo pensar i em porta cap a paratges certament ignots però molt sovint llaminers. I és aleshores que de vegades em dono a les paraules fent-me meu el seu significat, talment el seu significat fos allò que fins feia ben poc creia jo pensar, i és just a partir d'aquell moment que potser cofoi de poder explicar allò que ara sí crec pensar, em reafirmo en tot allò que dic i començo a cercar arguments, no pas per convèncer ningú d'allò que dic, sinó per convèncer-me a mi mateix que sí, que són just aquelles paraules, i no pas cap altra, les que signifiquen allò que crec pensar.

Altres cops, en canvi, en adonar-me de com les paraules m'allunyen d'allò que crec pensar guardo silenci, i encara que aleshores el meu interlocutor es posi a parlar en creure que jo he callat per deixar-lo enraonar a ell, jo no només deixo de parlar sinó també d'escoltar, i provo, endebades, de recular per recuperar allò que fins feia un moment creia pensar. Però les paraules ja dites em prenen amb força i em barren el pas, geloses de tot allò que no signifiquen, doncs res de més possessiu que la paraula.

divendres, 7 de novembre del 2014

Kyō no shitsumeishi

Avui un desconegut ha gosat fer-me un retret.

Al migdia, de tornada a casa, quan amb pas ferm entrava jo a l'ascensor que m'havia de dur al tercer pis i l'esmentat desconegut davallava les escales, ens hem trobat tots dos, abans no es tanquessin les portes automàtiques de l'ascensor, i ha estat aleshores que el desconegut m'ha retret haver-li pres l'elevador. Foll, cap fluix! li he cridat jo en capir el sentit de les seves absurdes paraules. Bastard, malànima! he continuat en veure'l gallejar, en semblar-me que el desconegut gosava replicar els meus sempre encertats arguments. I tot seguit ha hagut de ser a bastonades que li he hagut de fer veure el seu tort, fins que amb veu trencada el desconegut m'ha acabat pregant una clemència que jo mai no tindré per algú que no gasti el meu nom.

dijous, 6 de novembre del 2014

Kyō no monogatari

Avui m'ha plagut imaginar una història abjecte i vergonyant, el protagonista de la qual, mancat de qualsevol escrúpol moral, no s'estalviava cap ferotgia a l'hora d'assolir tot allò que creia desitjar. Alhora també he imaginat que els desitjos del protagonista de la història que m'ha plagut imaginar resultaven certament absurds i mancats de tota sensatesa, doncs fora de perjudicar en forta mesura a molts, cap benefici reportaven a ningú, ni tan sols al ja prou esmentat protagonista, que més aviat resultava també damnat per les seves inhumanes accions. I és potser per això que m'he imaginat al protagonista de la història finalment captiu, amb una multitud d'indignats ciutadans omplint els carrers per on havia de passar el carruatge que l'havia de portar al cadafal. I tot seguit he imaginat com al pas del carruatge que portava al protagonista de la història al cadafal, els ciutadans s'esbravaven amb tot tipus de grolleries, i no eren pocs els que tractaven de superar el cordó de guàrdies armats que endebades provaven de mantenir l'ordre, amb l'evident objectiu d'escometre amb gran violència al ja prou esmentat protagonista, al que potser convindria donar un nom, si més no per alleugerir la narració de la història que avui m'ha plagut imaginar. I encara que això no ho hagi pas imaginat, ara em plau anomenar Pere al protagonista de la narració, i és així com m'he imaginat a qui ara anomeno Pere ben cofoi dalt del cadafal, amb la gruixuda corda nuada al coll, a l'espera que el botxí accionés el mecanisme d'obertura de la trapa que l'hauria de fer caure al buit amb l'objectiu que la gruixuda corda nuada al coll l'escanyés fins a la molt merescuda mort. I encara m'he imaginat a aquell a qui ara anomeno Pere del tot satisfet, en contemplar l'esponerós fruit de la llavor sembrada.

dilluns, 3 de novembre del 2014

Watashi wa ki ni naritai desu ka (II)

Plou! és l'evident pensament que em ve al cap en sentir la característica fressa que acostuma a fer la pluja en caure, encara que l'aparent evidència em resulti inversemblant, en contradir-se amb el blau i immaculat cel que sembla endevinar-se rere l'espès fullatge que em fa de sostre. I desprès d'uns instants de dubte, sóc conscient que l'agradable remor que sento no és pas de pluja, sinó que és l'exquisit bellugueig de les ovades fulles dels faigs i de les lanceolades i dentades fulles dels castanyers, en ser totes elles amanyagades pel suau ventijol que de tant en tant s'alça.

I és així com passejant entre innúmers faigs, no pocs castanyers i algun roure espars, de tant en tant em sento cridat per la dolça remor del fullam, que sens dubte em parla, encara que no pugui jo arribar a capir el significat del seu verb, que amb tota probabilitat deu ignorar-me, encara que jo m'entesti a imaginar-me destinatari de les seves paraules, que vull creure que em conviden a caminar cap al cor de la forest, per un cop perdut fer-me entrebancar, i un cop caigut deixar que la descomposició del meu cos alimenti les goludes arrels que sens dubte s'acuitaran a embolcallar-me, i esdevingui jo mateix faig, castanyer o roure, i només em resti lamentar que a la fageda de torn no s'alci cap sequoia.