dilluns, 3 de novembre de 2014

Watashi wa ki ni naritai desu ka (II)

Plou! és l'evident pensament que em ve al cap en sentir la característica fressa que acostuma a fer la pluja en caure, encara que l'aparent evidència em resulti inversemblant, en contradir-se amb el blau i immaculat cel que sembla endevinar-se rere l'espès fullatge que em fa de sostre. I desprès d'uns instants de dubte, sóc conscient que l'agradable remor que sento no és pas de pluja, sinó que és l'exquisit bellugueig de les ovades fulles dels faigs i de les lanceolades i dentades fulles dels castanyers, en ser totes elles amanyagades pel suau ventijol que de tant en tant s'alça.

I és així com passejant entre innúmers faigs, no pocs castanyers i algun roure espars, de tant en tant em sento cridat per la dolça remor del fullam, que sens dubte em parla, encara que no pugui jo arribar a capir el significat del seu verb, que amb tota probabilitat deu ignorar-me, encara que jo m'entesti a imaginar-me destinatari de les seves paraules, que vull creure que em conviden a caminar cap al cor de la forest, per un cop perdut fer-me entrebancar, i un cop caigut deixar que la descomposició del meu cos alimenti les goludes arrels que sens dubte s'acuitaran a embolcallar-me, i esdevingui jo mateix faig, castanyer o roure, i només em resti lamentar que a la fageda de torn no s'alci cap sequoia.