Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

Makike no onnanoko

I és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure. Però no escriu. Si paro prou atenció veig que la noia dibuixa, amb un llapis de color, potser rosa o vermell, tal vegada taronja. I en tornar-la a mirar veig que em mira, i com de seguida desvia la vista cap al que dibuixa, que crec que dec ser jo. I és tot seguit que crec que s'adona que he vist com em mirava, i que també he vist que s'ha adonat que he vist com em mirava, i etcètera. I és aleshores que potser la noia somriu, tal com somric jo, però la mascareta que duu no em permet veure el seu hipotètic somriure, tal com ella no pot veure el meu. I ara ja sense voler-ho amagar, la noia em torna a mirar i torna a dibuixar, fins que de cop sobte som aturats en una parada, Europa-Fira, crec, on m'adono que m'he confós, que sóc a la línia nou quan jo havia d'agafar la línia deu. I apressat m'alço i davallo a correcuita, abans no es tanquin les portes. Però un cop sóc a l'andana, penso que potser la noia pot pensar que he baixat per evitar que em dibuixés. I no, no és això, no pas. Però les portes ja són tancades i el tren marxa, i és aleshores que decideixo escriure el que potser s'acaba d'esdevenir, per si de cas es donés la inversemblant circumstància que la noia de cabells rinxolats i ulls vius que dibuixa desconeguts al metro, també llegís el que aquí s'escriu, com ara, que és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure...

Sauron-san desu ka

La llibertat és desordre. La llibertat és entropia. La llibertat és confusió. La màxima obligació d'un governant és l'endreça, l'ordre, l'Harmonia. El pensament d'Eru va crear Eä. El seu cant i la seva música ho van engendrar tot. Les seves melodies van crear el món i la vida. L'Harmonia del seu cant és la força que endreça i regula el comportament de les persones, el creixement del món natural, la disposició dels astres. I és obligació meva, obligació de tots, de tothom, vetllar pel manteniment d'aquesta Harmonia i rebutjar qualsevol distracció, qualsevol imperfecció, qualsevol pertorbació. La llibertat, en conseqüència, no ha de ser permesa, no pot ser permesa, no és permesa. La llibertat no és ni desitjable ni possible. I en la protecció de l'Harmonia s'ha de mostrar una determinació absoluta. Res ni ningú no pot amenaçar, no pot qüestionar, no pot discutir aquesta Harmonia. L'esclavitud, l'obediència cega i incondicional a la preservació d'aquesta Harmonia, és el deure de tot ésser, ja sigui aquest mortal o immortal, valar o maiar, edain o quendi. I jo, Tar-Mairon l'Admirable, sóc el primer dels seus esclaus, el més obligat a preservar l'Harmonia. I és per això que em veig en la molt dolorosa obligació d'ordenar el vostre suplici, la vostra tortura i la vostra mort. Vós heu actuat repetidament en contra de l'Harmonia. Heu actuat segons el vostre propi criteri, heu actuat segons el vostre caprici. I és cert, ho sé, no heu actuat mai en benefici propi. Ho sé, ho admiro i ho respecto. Però el caprici de les vostres sempre volàtils preferències no pot qüestionar l'Harmonia d'Eru. La vostra frivolitat ha causat dolor i desolació i, el que és pitjor, ha qüestionat l'inqüestionable. És per això que, amb el màxim dolor, haig de decretar la vostra mort. 

Però primer sereu torturat. Se us practicaran petites i innúmeres incisions a la pell on es dipositarà sal. Se us arrancaran cabells, ungles i dents. Se us trauran els ulls i se us tallarà la llengua. S'introduiran petits insectes dins vostre per nas, orelles, boca, anus i uretra. Quan el dolor us prengui la consciència el turment s'aturarà, i un cop recupereu el coneixement es prosseguirà amb el martiri. S'obrirà el vostre ventre i els vostres budells seran extrets i sereu omplert de sal. Finalment sereu esquarterat i el vostre cos serà repartit per tota Arda, com a símbol del degut respecte a l'Harmonia Que És. El vostre cap romandrà aquí, a Lugburz. El mateix càstig rebrà la vostra família. Primer els vostres pares, després els vostres germans, després la vostra dona, després els vostres fills, després vós. Doncs vós sereu l'últim i ho contemplareu tot, per així tenir temps d'expiar la vostra culpa i adonar-vos dels vostres errors.

I això serà així no pas pel meu desig, el desig d'aquell que sóc, el desig de Tar-Mairon l'Admirable. Això serà així perquè així ha de ser i així és.