dissabte, 21 de juliol de 2018

Anata wa Watashi o Oboete Imasu Ka

Torno a viure entre les coses
que em recorden
que he existit.

Ahir vaig rebre un correu electrònic d'algú amb qui vaig viure una certa intimitat farà cosa de vint anys, que aviat és dit, i de qui feia molt de temps que no en sabia res. I aquest algú, com qui pica a una porta amb poca determinació, m'ha escrit per fer-me saber que aquests dies d'estiu em recorda. Però, m'he demanat jo en llegir les seves breus paraules, em recorda a mi, o en creure que em recorda a mi tan sols és recorda a ella? I en aquestes he recordat jo els versos de na Sílvia Bel de més amunt.

I és potser per això, o potser tan sols per tocar el que no sona, que no m'he pogut estar de respondre i preguntar si realment em recordava a mi, o tan sols s'estava recordant a ella, doncs en ser com és tan incert això de la pròpia existència, trobo que mai no està de més recordar-se a un mateix.

dijous, 12 de juliol de 2018

Burondo no onna no ko

Aquest vespre tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Deuen venir del nord, em dic, en agradar-me com m'agrada l'obvietat. I, quan el presentador de l'acte on som dóna peu a l'entrada de la bandera alemanya, les noies esclaten en irreflexius crits d'aparent joia, avinentesa que em confirma la grossa obvietat. 

Com que la cosa allarga i l'espai exterior on som convida a un cert relaxament en les formes, de tant en tant alguna de les noies s'alça, corre esvalotada d'aquí cap allà, i sovint acaba abraçada amb alguna altra noia esvalotada o amb algun dels adults que semblen acompanyar-les, persones totes elles també de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Les noies, tot sigui dit, vesteixen samarretes vermelles i semblen molt cofoies. De tant en tant s'hi canta l'Stella Splendens, cant polifònic que em plau d'allò més i que, en certa mesura, tempera la incomoditat de la situació, doncs en no ser jo una noia impúber de cabells rossos, pell clara i ulls blaus, no sé ben bé que hi faig, allà on sóc, més enllà de repetir-me que tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Anata wa akuma desu ka

Leviatan, ens diu, ocupava el centre del front de la priora; Beherit estava allotjat al seu estómac; Balaam, sota la segona costella de la dreta: Isacaaron, sota l'última costella de l'esquerra, llista Pillet de la Mesnardière, metge personal de Richelieu, el dels tres mosqueters que eren quatre, segons ens diu Huxley, Els dimonis de Loudun.

És a dir, un home de ciència del segle disset no té cap inconvenient en llistar amb absolut convenciment el nom i la concreta ubicació dels dimonis que s'hostatgen al cos de la priora d'un convent. Avinentesa que em porta a pensar en totes les llistes que els homes de ciència del segle vint-i-u acostumen a llistar amb semblant convenciment, com ara la dels cinc subfilums en què es classifiquen els dits artròpodes.

I si se'm perdona la grossa demagògia, un cop més no puc més que dubtar de tot allò que se'm presenta sota l'aval de la dita ciència, bonic entreteniment que amb la definició ja paga, coneixença exacta d’un cert ordre de coses, això és, rigorosament conforme amb la veritat.

dissabte, 30 de juny de 2018

Watashi wa Besiers ni imasen deshita

Caedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius, diuen que digué Arnau Amalric, monjo cistercenc, abat de Poblet i Citeaux, nunci papal, arquebisbe de Narbona, i inquisidor de la croada albigesa.

Mateu a tothom, que Déu ja distingirà els seus, diuen que digué Arnau Amalric en prendre la ciutat de Besiers, quan algú li demanà com distingir els catòlics dels heretges, els uns dels altres, aquells d'aquests. Set mil persones, diuen uns que hi moriren, a Besiers, això és, foren mortes, doncs pocs dels set mil degueren morir per causes que no fossin el ferro dels croats. Vint mil, diuen uns altres, que foren els morts. La ciutat, en això coincideix tothom, fou saquejada i cremada, les dones violentades i tota la riquesa rapinyada. Era el costum.

Abans Besiers ja havia sigut ocupada pels visigots i destruïda pels francs, ocupada de nou pels visigots i presa pels àrabs, que la perderen davant dels francs. Avui dia hi viuen més de setanta-cinc mil persones i Robert Ménard n'és l'alcalde.

diumenge, 24 de juny de 2018

Kurage o tabemasu ka

Hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps. Alguns diuen que era una reina, d'altres que vivia salvatge al desert. Però en el que tots coincidien és en la seva bellesa, que si jo provés d'imitar Pla adjectivaria amb gros excés. Però la donzella és morta de fa temps, Perseu la decapità, i a partir d'aleshores el cap de la donzella guarneix innúmers foteses, com ara l'escut de la d'ulls clars, a qui ja pocs recorden, i també la tapa del llibre que tinc al meu davant, on s'explica que hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps.

dimecres, 13 de juny de 2018

Sore wa kichigai no desu ka

En el fet que jo sigui metge i vostè un dement, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.

Són les de més amunt paraules del protagonista d'El pavelló núm. 6, de Txékhov, dites en animada conversa amb un dels seus pacients. El protagonista, no cal dir-ho, és metge, i el pacient, és clar, un dement. Però més enllà de les particularitats de la narració de Txékhov, on el propi doctor acabarà sent tractat de dement, l'afirmació del metge no és irrellevant ni anacrònica, ans el contrari, no només la trobo d'un cabdal que esborrona, sinó que traspassada a l'actualitat podria venir a dir que en el fet que jo visqui amb la placidesa que visc, i vostè sigui un immigrant indocumentat que creua la Mediterrània com bonament pot, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.

Però, és ver que tot depen de la casualitat? que el propi esforç no serveix de res a l'hora de viure? o, al revés, és ver que tot depen del propi esforç? que la contingència de les circumstàncies que ens són externes poc poden davant la pròpia determinació? Malauradament, hom s'acostuma a prendre amb excessiu entusiasme la defensa o la negació de les paraules del bon doctor, talment les coses només poguessin ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles. I escoltant als que no callen es fa evident que sí, que les coses només poden ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles, de tal guisa que hom acostuma a servir-se de la seva part de raó per atacar la part de raó contaria, doncs res de més estimulant que una bona brega.

divendres, 8 de juny de 2018

Futari no sakka

Obro la porta i al meu davant em trobo amb l'Stefan Zweig. I abans no pugui jo badar boca el senyor Zweig prova de vendre'm una assegurança, avinentesa del tot inversemblant, doncs com és possible que tan il·lustre com prescindible literat malbarati la seva impossible vellesa amb la venda ambulant d'assegurances? A més, no era cosa establerta que el senyor Zweig va llevar-se la vida un vint-i-dos de febrer de mil nou-cents quaranta-dos al Brasil? Què hi fa, doncs, al cap i casal, un vuit de juny de dos mil divuit? Estrany, molt estrany, tot plegat, em dic, en tancar la porta davant l'enutjosa visita.

I ja de camí cap a casa, però encara encaboriat per la sorprenent visita, trigo una estona a adonar-me que qui tinc al meu davant, a l'andana dels Ferrocarrils, no és altre que en Mark Twain. Sí, també costa de creure, però l'imponent cabellera i el no menys imponent bigoti el delaten. A més, el sento parlar en anglès, avinentesa que em porta a recordar que pel matí el senyor Zweig m'ha parlat en un molt bon català, amb una excel·lent dicció de les vocals neutres, i no pas en alemany.

Però, en explicar a casa ambdues circumstàncies, la companya no triga a recordar-me la meva ineptitud en això del reconeixement facial i em demana que no l'atabali amb les meves bestieses, que si de cas les escrigui. I en això estic.

dijous, 7 de juny de 2018

Dare ga shō o jushō shimashita

I és en un cert moment de l'acte d'entrega d'un cert guardó a un cert escriptor, que dues noies reciten els títols d'algunes obres de l'escriptor guardonat entre glop i glop de suposat mam. I dic suposat mam, doncs si verament buidessin un got desprès de cada títol, i donat l'alt nombre de títols esmentats, ambdues noies moririen a causa d'un coma etílic, avinentesa sempre enutjosa en un acte d'aquest tipus. El cas, però, és que les noies, alternativament, reciten títol i fan com si beguessin, reciten títol i fan com si beguessin, i així un cop i un altre, fins pràcticament esmentar tots els títols de les obres del cert escriptor. Tots? no pas. Doncs trobo a faltar precisament el títol del millor llibre del cert escriptor, del millor llibre segons el meu criteri, sempre ver, sempre encertat, sempre indiscutible.

L'absència, però, no em sorprèn, doncs es tracta d'una absència habitual, en tractar-se d'un dels pocs llibres de l'autor que no ha estat traduït a l'anglès (encara que sí al francès, l'espanyol i l'italià). A més, a llarg de l'acte ja esmentat s'han llegit o representat no pas pocs fragments de l'obra del cert escriptor, però cap del llibre no esmentat. És més, quan s'acostuma a parlar de l'escriptor (persona de tarannà obsessiu i formes afectades per innúmers tics motors i vocals), sempre es recorden altres obres seves, sovint les darreres, sens dubte menys reeixides, però mai el títol per mi considerat el millor, un ver prodigi.

Finalment l'acte acaba amb la demostració pràctica que el públic assistent a l'entrega del cinquantè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes se sap la lletra de les tres estrofes del Cant dels Segadors.

dijous, 31 de maig de 2018

Mittsu no bubun

Si tal com diuen tota narració es compon de tres parts, presentació, nus i desenllaç, és comprensible que arribi un moment que qualsevol persona amb un mínim de comprensió lectora tingui prou amb la lectura d'un quart de presentació per saber com anirà tot plegat. És potser per això que molts autors proven d'embolicar la troca per tal de fer més costeruda la comprensió del lector. I així uns alteren la cronologia dels fets narrats, d'altres els expliquen segons punts de vista diversos, no pas pocs opten per la inversemblança o per convertir-se ells mateixos en el fet narrat, i els més dubitatius fan un poti-poti de tot plegat, a més dels que adopten una perspectiva de gènere, que sembla ser la moda del moment. I tot seguit arriben els erudits i es serveixen de paraules enutjoses per tal de provar de vestir la nuesa d'un emperador de carns toves i penis escarransit.

No obstant això, no puc negar una certa predilecció pels autors que prescindeixen de presentació i desenllaç i ho fien tot al nus, en especial quan el nus no té ni solta ni volta i tot plegat s'allarga en una xerrameca interminable que no duu enlloc, doncs arribar a alguna banda bé seria una mena d'enutjós desenllaç.

I en aquestes estem.

dimarts, 29 de maig de 2018

Olyslaegers-san no hon o yomimasu ka

I és a mig matí, a l'hora que acostumo a menjar-me una granny smith, que hom em recomana la lectura d'un tal Jeroen Olyslaegers. I com que tinc prou avançada la feina, malbarato una estona per informar-me sobre el tal Jeroen, autor que fins fa uns moments m'era del tot desconegut. I resulta que el tal Jeroen és nascut a Bèlgica, escriu en neerlandès, és viu i fa una cara que espanta, avinenteses totes elles decebedores. Cert que el que llegeixo sobre la seva obra sembla interessant, però al tal Jeroen se'l veu pelut i barbut, vestit sense discreció i amic de l'excés. I viu, molt viu, excessivament viu, pel meu gust. I sí, tot això no són més que collonades i prejudicis, però qui seria jo, despullat de prejudicis?

Però vés. no només les oques tenen bec, em dic, i qui sap, que faré, amb el tal Jeroen, el dia que l'ensopegui en alguna lleixa, que de més verdes en maduren, qui dia passa any empeny, i a les sis tinc set.

dilluns, 21 de maig de 2018

Supein-jin o mimasu ka

Diu un cert malnat que en el seu incansable anar i venir per la geografia d'un cert estat del sud-oest del continent europeu, ell no veu pas gent diversa, sinó, tan sols espanyols. Desagradable avinentesa que potser a alguns els hi pot recordar les paraules d'un altre cert malnat, difunt de fa mols anys, que afectat de la mateixa anomalia visual també veia espanyols per tot arreu. Esgarrifós, sens dubte. Sigui com sigui, tot plegat a mi em recorda el poema aquell de Jesús Lizano on, posats a veure, tan sols es veuen mamífers.

divendres, 18 de maig de 2018

Watashi wa kimyō desu ka

estrany -a
1 2 adj. [LC] Que no té relació amb algú.

Sovint me n'oblido, de com d'estrany és això de viure. Sovint, agombolat per l'agradosa rutina del dia a dia, anant amunt i avall seguint un ordre establert per la força del costum, m'acabo oblidant de l'estranyesa de tot plegat i acabo trobant normal i satisfactori tot allò que faig. Però si en algun moment m'aturo i tinc la mala pensada d'observar-me, de demanar-me com és que vaig on vaig o faig allò que faig, les meves respostes no poden més que recordar-me com d'estrany és això de viure, en ser com és estrany que vagi on vaig i faci el que faig.

I és així que no puc més que concloure que això de viure no és més que un allunyar-se d'un mateix, deixar de relacionar-se amb un mateix per passar a relacionar-se amb els altres, els estranys, fins acabar esdevenint un mateix un estrany, entenent, per un mateix, vés a saber què.

dilluns, 7 de maig de 2018

Watashi ni kiite kudasai

I és fent camí que de cop sobte em trobo el pas barrat per tres portes d'igual aparença. Totes tres tancades, totes tres opaques, i totes tres guardades per un tòfol homenot que seu en una cadira de vímet i sembla fer de porter.

I és potser per la meva indecisió que el porter em convida a travessar la porta de la seva esquerra, que em durà, diu, per un camí fàcil i agradable, encara que banal i superficial, d'intranscendent final. Però si així ho preferiu, afegeix, també podeu agafar la porta del mig, que us portarà per un camí potser més dur, però certament més interessant i profitós, encara que no és segur que sigueu capaç d'arribar fins al final, en ser molts els que es donen. En canvi, el porter em desaconsella amb vehemència que travessi la porta de la seva dreta, doncs, segons em diu, el camí que guarda no mena enlloc i ni tan sols és un camí, tan sols un erm sense principi ni final.

És aleshores que amb el gest ràpid i precís que em caracteritza prenc l'esmolat glavi i faig xixines del porter, amago les seves despulles dins un gerro xinés de la dinastia Zhou, prenc la seva gorra, i m'assec a la cadira de vímet. Llàstima que per la poca atenció prestada ja no recordi jo cap a on mena cada porta per si de cas haig d'orientar a futurs caminants. Però això tant és, i si de cas algú dubta, que em pregunti.

dimecres, 2 de maig de 2018

Sibaris ni sunde imasu ka

sibarita: adj. i m. i f. [LC] Donat a les blandícies i als refinaments d’una vida regalada.

Per raons que ara no venen al cas cerco al diccionari l'entrada de més amunt, alhora que recordo el cop aquell, essent jo un infant, que un veí em titlla de sibarita. De retorn a casa em vaig aleshores apressar a cercar al diccionari el significa del mot sibarita, que m'era desconegut, i després d'una primera accepció que no m'esqueia, la de ciutadà de Sibaris, polis de la Magna Grècia, vaig trobar l'accepció que amb variants diverses acostumen a recollir tots els diccionaris.

I encara que és ver que em plau satisfer els sentits, i que el meu gust és capriciós i molt meticulós, malauradament les meves circumstàncies són lluny d'ésser regalades, si més no a criteri d'aquell que es voldria ciutadà de Sibaris, polis de la Magna Grècia.

dimecres, 25 d’abril de 2018

Dare ga Knight-san desu ka

Expressar gratitud a algú que dient el que pensava d'un llibre es limitava a complir el seu deure li semblava inapropiat i fins i tot insultant, perquè insinuava un vessant tèbiament humà en la serenitat glaçada del judici desapassionat. És més, si mai començava hauria de continuar agraint i agraint cada línia que sortís per por que el seu autor no se sentís ferit per aquella omissió sobtada, i al final s'acabaria creant una escalfor tan humida i marejadora que tot i la coneguda honestedat del crític de torn l'autor agraït ja no podria estar mai segur que la simpatia personal no havia tret el nas de puntetes en algun racó de la seva valoració, escriu V, suposat germanastre del difunt Sebastian Knight, hipotètic autor de no poques hipotètiques novel·les segons explica Nabokov a la seva primera novel·la anglosaxona.

I donades les escalfadores, humides i certament humanes circumstàncies dels dies que m'han estat donats, on la simpatia personal més que treure el nas de puntetes fa cercavila i festa grossa per goig de grans i petits, goso afirmar que d'haver nascut català i d'haver viscut pels volts de la primeria del present segle, abans que no pas escriptor, Nabokov s'hagués fet tècnic en prevenció de riscos laborals, no fos cas.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Monogatari no shuyaku

És potser L'amoreta d'en Piu el primer relat de na Víctor Català que m'ha fet somriure. Fou ahir, assegut en un banc sota l'ombra d'uns pins, arran de mar, sentint l'incansable batre de les onades, a mig camí entre l'Escala i Sant Martí d'Empúries, vora les restes de la vella ciutat Fòcia d'Ἐμπόριον. I és que la seva desventurada protagonista, la Pauleta, de tan bleda que la dibuixà l'autora em va fer moure els llavis en senyal d'una certa i agre alegria, ni que fos per celebrar que per una vegada na Català permeté sobreviure a una de les seves sempre dissortades protagonistes.

dijous, 12 d’abril de 2018

Jisho o yomimasu

3. NYOC m. usat per Víctor Català com a sinònim de noc. El bressol es retirava a un nyoc i feia una flaire temptadora, Víct. Cat. Vida 184.

Són les de més amunt paraules que es poden llegir al diccionari català-valencià-balear, també conegut com a diccionari Alcover-Moll. Paraules que trobo en haver de cercar el significat del mot nyoc, que m'és desconegut, i és que com cada cop que llegeixo a na Victor Català, em trobo en la necessitat de consultar diversos diccionaris (i dic diversos en no trobar sempre allò que cerco al diccionari de l'Institut), com ara l'Alcover-Moll o el Joan Coromines.

I trobo que això de reconèixer en un diccionari l'ús particular que un cert escriptor fa dels mots segons el seu lliure albir és, potser, el més gros honor que se li pot fer al dit cert escriptor.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Woolf-san no kotoba

Al capdavall, (...) ho diuen tot les paraules? Poden dir res les paraules? No és pas que les paraules destrueixen el símbol que rau més enllà del seu mateix abast?, escriu na Virgínia Woolf, a Flush, segons traducció de Jordi Fernando Aloy.

I com em són de llamineres, les paraules de na Virgínia, doncs gràcies a elles cada cop que cregui jo ser pres d'un cert pensament, i cada cop que cregui jo convenient posar per escrit dit pensament, i cada cop que després de no pocs esforços vegi com m'és d'impossible posar per escrit allò que crec pensar, poder repetir-me, com qui repeteix les paraules del mossèn de torn enmig d'una eucaristia, que, al capdavall, (...) ho diuen tot les paraules? Poden dir res les paraules? No és pas que les paraules destrueixen el símbol que rau més enllà del seu mateix abast?

dimecres, 4 d’abril de 2018

Kochira wa Moisès-san desu

De tant en tant enyoro algunes classes de religió de quan jo cursava tercer de bàsica, ara primària. En aquelles ja llunyanes classes, si els quaranta-quatre energumens que tenia jo per companys de suposat estudi feien un mínim de bondat, el professor, que vestia el molt convenient nom de senyor Moisès i conduïa un Seat 124, ens obsequiava amb la lectura d'algun passatge de l'antic testament. I si bé en aquells dies d'infantesa em deixava jo endur per l'aventura i l'exotisme propi del pentateuc, amb el temps, i un cop convençut que recordar un passat mai no esdevingut és la millor manera de provar de sobreviure al present, he trobat no poques ensenyances en el record d'aquelles lectures, especialment en la història de Josep, fill de Jacob, trepa que si bé desenvolupà la seva carrera professional dins l'aparell de l'estat d'un faraó dèspota, em recorda als típics i tòpics saltataulells propis de la futura meritocràcia liberal dels països anglosaxons.

I ja per acabar, només esmentar que el senyor Moisès no va conduir mai, si més no essent jo present, el seu Seat 124 dins l'aula.

diumenge, 25 de març de 2018

Seishisai


Són els de més amunt versos del senyor David Jou, poeta per mi desconegut que ensopego gràcies al que escriu el senyor Miquel Colomer. El poema, titulat Diumenge de rams i escrit de fa temps, avui per avui no és pas baladí, doncs és cosa sabuda que tot text com cal, al contrari que el seu autor, no té edat. I encara que per mi la dita Setmana Santa té poc de santa i que el poema no l'acabo de trobar rodó, serà per aquest tarannà demagog que darrerament he adoptat que no puc deixar de llegir i rellegir aquests quatre versos doncs, no per res, avui diuen que és diumenge de rams.

dissabte, 24 de març de 2018

Ni chigainai

Restar del tot segur de les pròpies conviccions més enllà de qualsevol dubte creia jo que era sempre un error. És com si la seguretat en les pròpies posicions, més que l'aparent garantia de certesa que sembla ser, no fos més que l'evidència de l'error. Amb això no dic jo que sigui desitjable viure lliure de conviccions, sinó, tan sols, que cal prendre aquestes conviccions pel que potser són, no més que contingents i pragmàtiques avinenteses.

Darrerament, en canvi, a cada dia que passa no puc més que refermar-me amb grossa paüra i més enllà de qualsevol dubte en allò que fa molts anys que intueixo, això és, el tarannà violent, excloent i autoritari d'aquells que es fan dir espanyols. I és tan gran el meu convenciment, que no puc evitar de pensar que quelcom se m'escapa, que no pot ser que allò que per mi és clar i evident sigui incert i interpretable per la meitat dels meus veïns, molts dels quals són persones més il·lustrades, més sensates, més nobles que no pas jo. Però no, a cada nou esdeveniment no puc més que refermar-me en allò que crec opinar.

I seré egoista, pero si alguna cosa enyoro aquests dies és el dubte.

diumenge, 18 de març de 2018

Bovary-san no musume

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, avui recordo el final de Madame Bovary, en concret el paràgraf aquell on Flaubert ens anuncia que la filla d'Emma i Charles, la petita Berthe Bovary, un cop orfe de pares, morta l'àvia i emmalaltit un cert oncle, resta a càrrec d'una tia que l'envia a treballar a una filatura de cotó. El cas és que jo creia recordar que Flaubert anava un pas més enllà i anunciava també la futura mort de Berthe a causa d'una tuberculosi contreta a la filatura, doncs prou sabudes són de tothom les insalubres condicions laborals pròpies del segle dinou. I semblant avinentesa, la de la mort de Berthe, em resultava despietada i escandalosa, doncs quina necessitat tenia Flaubert de furgar en la ferida?

Però en rellegir el final veig que no, que el meu record anava errat i que Flaubert no diu res al voltant de la mort de Berthe. Sóc aleshores jo el despietat? Sóc jo qui insatisfet amb el càstig que rep l'Emma Bovary encara desitjo encruelir-me en la persona de la seva filla? I si tal com sembla sóc jo el pèrfid malànima, de què m'escandalitzo?

dijous, 8 de març de 2018

Basu no onnanoko

I és en passar pàgina i apartar per un moment la vista del text, que resto sobtat per la presència de dues cames al meu costat. Dues cames que bé deuen pertànyer a algú, probablement a la persona que deu ser asseguda a la meva dreta, més aviat una dona, si haig de fer cas a les mitges que embolcallen ambdues cames. I és que concentrat com estava jo en la lectura no m'he adonat de com algú s'asseia al meu costat, i ara que finalment me n'adono, no puc més que provar d'imaginar com és aquella a qui pertanyen les esmentades cames. I així, sense aixecar la vista ni tombar el cap, m'imagino que la desconeguda és una dona jove, d'una abraçada càlida i acollidora, d'amples malucs i un lleuger sobrepès. Sens dubte una d'aquelles persones, d'habitud dones, sempre disposada a renunciar al propi caprici per tal de satisfer el caprici dels altres.

I és poca estona després, quan veig com les cames s'alcen, que em tombo i comprovo que sí, que la desconeguda és força jove, de formes generoses, malucs amples i un sobrepès evident. Però també de faccions agradables, encara que excessivament maquillades, destacant per sobre de tot l'artificiosa vermellor dels seus llavis. I abans que l'autobús marxi de la parada, tinc l'oportunitat de sentir l'agradabilíssima veu de la desconeguda, que saluda a una noia que l'espera a la vorera. I ja amb l'autobús en marxa no puc més que envejar, ni que sigui per cinc segons, a la coneguda de la desconeguda, i també a tots els seus altres coneguts i saludats, i, per sobre de tot, a aquell que anys a venir sens dubte la prenyarà i gaudirà del goig d'envellir al seu costat.

Però en repassar el text dels paràgrafs anteriors veig la grossa inconveniència de les paraules escrites, és a dir, la seva inoportunitat en referència al present que em toca viure. Doncs bé he fet una descripció física d'una desconeguda a qui m'he pres la llibertat d'observar d'amagatotis, i he gosat esmentar amb paraules grassofòbiques alguns trets del seu físic. Uns trets que només són acceptables d'ésser esmentats per la pròpia persona, i sempre com a mostra de viure amb normalitat i sense complexos les pròpies circumstàncies. I també he esmentat de manera més aviat crítica un excés de maquillatge, com si em fos lícit menystenir la imatge personal d'una desconeguda. A més, he donat per feta la seva identitat sexual amb una heteronormativitat esgarrifosa, assignant-li un rol reproductiu talment el paper de tota dona fos infantar.

Encara sort que ningú no és perfecte.

dimarts, 6 de març de 2018

Inu desu ka

I és en eixir de la taberna, després de beure i més beure amb delitós excés, que emboirat i torrat torno cap a casa amb el pas incert i la mirada perduda. I arribat a la intimitat de la llar ensopego amb bèsties i mals endreços, perboco i sento als veïns, que satisfets esbufeguen per l'esforç de la colga. I un cop ja sóc ajagut sobre l'ample matalàs, desada la roba i raspallades les dents, m'enllamineixo de la fosca que m'agombola. I allà on és l'armari veig altes torratxes i gentils donzelles, però també un ca gegantí que m'escomet amb fermesa. Insensat ca! crec cridar, per què m'escometeu? I en sentir la queixalada udolo adolorit, i esbufego i esgaripo, renego i colpejo. Però no hi ha ca, i al meu costat jeu l'horror, amb el cap esberlat i la cara desfeta. I el llit és vermell, com vermelles són les meves mans, i tot és vermell. Però ja se m'enduen, emmanillat i silent, doncs tot allò que digui serà usat en contra meva, m'adverteixen. I jutjat i escarnit compleixo condemna, amb la fenedura adolorida i el pensament capgirat. I un, dos, tres, quatre i fins a tretze anys, em diuen els que hi entenen, que allà m'hi he passat. I ara tot m'és advers i desconegut, places i carrers, posats i paraules, circumstàncies i esdevenir, i sense cap sentit, aquesta faula és acabada.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Osorubeki taitoru desu

I és potser per precipitació, o per aquell costum meu tan humà de no llegir mai el que hi es escrit, sinó el que jo crec que hi és escrit, que en topar per atzar amb una imatge de la portada del llibre de Yannick Garcia, La nostra vida vertical, jo llegeixo La nostra dita veritat

I encara que no he llegit ni crec que arribi a llegir mai cap dels relats que formen part de l'esmentat llibre, en tenir com tinc el costum de llegir només autors difunts, i en ser com sóc una persona de costums, i en ser com és en Yannick Garcia molt més jove que no pas jo, avinentesa que fa poc probable una meva lectura futura, en no desitjar-li jo un traspàs prematur al senyor Garcia, i, en conseqüència, no poder jutjar la idoneïtat del títol del seu recull de relats (i ara agafo aire), no puc més que trobar que es tracte d'un títol prou llaminer, encara que ja em disculparan si em deixo seduir per la meva versió, La nostra dita veritat, que, convindran amb mi, més enllà de l'enuig en l'ús d'aquest plural tan de moda en aquest present que m'ha tocat viure, resulta un títol sensacional per explicar qualsevol cosa que hom cregui convenient explicar.

dimarts, 27 de febrer de 2018

Kōho-sha

Amb la cosa aquesta del mobile, em ve el record d'una certa fotografia presa durant la campanya electoral de les eleccions municipals de l'any dos mil set, on es veu a una emmascarada Ada Colau fent-se seu un míting electoral aliè. I més enllà del curiós abillament de super-heroïna groga que lluïa l'ara alcaldessa de la ciutat, o de la seva graciosa i excessiva loquacitat, o de l'equivocat i incert missatge que porta escrit en un cartró groc, o de com el temps i l'interès mutu han acabat per ajuntar als que només separaven les aparences... el que més em crida l'atenció de la imatge és la mirada de suficiència que l'aleshores candidata d'Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa (que aviat es dit), Imma Mayol, adreçava a la jove Colau, talment no donés ni cinc cèntims per la histriònica aspirant.

I mi-ta-la ara, na Colau, mi-ta-la, talment Anne Baxter a All about Eve.

dilluns, 26 de febrer de 2018

Watashi wa daigaku no kyouyu ga suki dewa arimasen

D'entre tots els gèneres literaris és potser el més menyspreable i prescindible aquell que malda per establir una complerta, precisa i definitiva taxonomia d'allò que hom es complau en anomenar literatura. Menyspreable i prescindible no pas per la inabastabilitat dels seus objectius, avinentesa potser lloable, sinó per la mesquina mesquinesa d'aquest objectius, talment escatir de manera precisa i suposadament objectiva les diferències entre allò anomenat prosa i allò anomenat vers, entre allò anomenat novel·la i allò anomenat relat, entre allò anomenat naturalista i allò anomenat simbolista, entre allò anomenat alexandrí de dos hemistiquis i allò anomenat alexandrí de tres hemistiquis, entre allò anomenat realisme màgic i allò anomenat realisme social, o, en definitiva, entre això i allò, tingués el més mínim interès.

És per tot allò exposat en el paràgraf anterior que em prenc la imperdonable indelicadesa d'establir, a mode d'axioma que hauria de regir el capteniment de qualsevol persona com cal, l'absoluta prohibició no només de llegir cap paper escrit per un professor universitari, subgènere de la dita raça humana greument afectat per l'anomenat Síndrome del Taxonomista Omnipresent (Hobs, X. L., 1547. Težina slame. Zagreb: Pocket. ISBN 9531620008), sinó d'establir qualsevol tipus de contacte, ni que sigui visual, amb ningú que sigui, hagi estat o vulgui esdevenir, professor universitari.

divendres, 23 de febrer de 2018

Kannen ron

L'idealisme m'encalça. Sempre, en tot moment i en tota circumstància. Jo ja corro, ja provo d'escapolir-me, d'apressar el pas cames ajudeu-me o de fer veure que vaig cap on no vaig. Però sempre el tinc a frec, xiuxiuejant-me paraules ardides, oferint-me tot allò que crec voler desitjar, insistint en que tot és possible, que cap renúncia és necessària, que es pot fer tabula rasa de tot i tornar a començar, que un altre món no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable. I si fos cert? m'acabo demanant de vegades. I tant que ho és, em respon aleshores ell, el món respon tot ell a una única i bella idea, que jo t'ofereixo a canvi de no res, pren-la, si us plau, pren-la! m'insisteix. Però quina idea? li demano ja quasi retut. Això tant és, la que sigui, la que més et plagui, però n'ha de ser una, només una, i un cop te l'hagis feta teva, viure et serà net i clar, per sempre més o, si més no, fins al dia que els equivocats et cremin.

dilluns, 19 de febrer de 2018

Kusottare

S'acostuma a dir que la llengua catalana no és feta per l'insult, que la llengua catalana és mancada de formes prou expressives com per anihilar amb el verb, per ferir amb incivilitat i grolleria, per esllomar amb paraules. Però aquesta és una afirmació inexacta, doncs no és pas la llengua qui falla, sinó el parlant, d'habitud un català, això és, una persona poruga i prudent que mai no gosarà aixecar la veu, no fos cas que destorbés. S'imaginen vostès a un mascle afroamericà de pell tatuada, musculatura hipertrofiada i fundes d'or a les dents, revòlver a la cintura i punxó a la butxaca, comportant-se a la catalana manera? No pas, impossible, del tot. Només quan es mastega l'odi, quan la mirada espedaça i els punys són a punt, la paraula pot ser feridora. Altrament, tot serà anar enfilant arcaismes servint-se de la verbositat del capità Haddock, d'aquells nyèbits de catracòlics del mal rellamp que tan agraden al meu petit.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Chotto matte kudasai (VI)

Em plau esperar. Restar inactiu per si de cas allò que tal vegada s'ha d'esdevenir s'esdevé o no. Esperar potser a un conegut que fa salat, o esperar tanda a la cua del peix, a la sala d'espera d'alguna eminència, a l'andana d'una estació, a la porta d'una escola, al carrer, on sigui. Esperar i deixar passar el temps, demorant tot allò que vés a saber si s'esdevindrà o no.

Esperar, gros i solitari delit, grossa i delitosa satisfacció. Ni que sigui esperar un u d'octubre al carrer Gran l'arribada d'uns bàrbars que al final no comparegueren. O esperar un deu o un vint-i-set d'octubre envoltat de desconeguts a que res no s'esdevingui. O un trenta de gener a que un cert hom sigui ungit. O esperar, ves a saber què, fins desesperar.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Watashi wa onna no hito desu ka

Crec que sempre havia estat jo molt segur de ser un home, vull dir un mascle. Primer un nen, després un jove, ara un home, d'aquí poc un vell. La prova evident de la meva condició era que vaig néixer amb penis, i bé es diu que els mascles tenim penis però les femelles no. Després, amb els anys, altres proves físiques semblaven corroborar aquesta primera impressió, com ara la manca de desenvolupament dels meus pits, l'evident creixement de pel a les meves galtes, o la meva capacitat ejaculatòria. A més, hi havia el reconeixement social, doncs des de la família més propera fins als saludats més esporàdics, tothom m'ha pres sempre per un mascle. I una altra aparent evidència, encara que irrellevant, doncs bé podria jo ser lesbiana, és que més aviat em sento físicament atret per aquelles que hom identifica com a dones.

Però de la lectura de la notícia aquesta on s'explica que als homes els hi plau menjar amb grollera golafreria el contingut de les bosses d'snacks, però que en canvi les dones semblen preferir unes formes més polides, crec que puc concloure que anava jo equivocat i que, en la dita realitat, sóc una dona.

diumenge, 4 de febrer de 2018

Soredewa watashi wa kyū-sai deshita

Caso Scala libertad, recordo haver llegit per tot arreu, ja fa temps, quan tot just tenia jo nou anys. I també recordo haver vist a les notícies les imatges de l'incendi que va destruir l'edifici on s'emplaçava una sala de festes anomenada Scala. I encara recordo com en passar de tant en tant per davant del xamfrà del passeig de Sant Joan amb Consell de Cent, on era emplaçada l'esmentada sala, hom acostumava a comentar que allà hi havia hagut l'edifici de l'Scala. I també recordo com hom explicava amb moderada indignació que tot plegat no havia estat més que una pretext per detenir a uns quants anarquistes que sembla ser que feien nosa.

Però el que més recordo és com, passat un cert temps, ja no se'n va tornar a parlar mai més.

dissabte, 3 de febrer de 2018

Eigakain ni ikitai desu

Sóc partidari de provar d'interpretar els somnis. Si més no, de provar d'interpretar els somnis en tant que sèrie de pensaments, d'imatges, d'emocions, que ocorren durant el son, en trobar com trobo que la llibertat del nostre pensament quan som mancats de consciència pot arribar a oferir-nos lectures de les nostres circumstàncies que d'habitud ignorem.

És potser per això que porto un parell de dies encaboriat amb la meva particular versió del curtmetratge de Polanski. De primer, vaig pensar que tan sols era una constatació de com d'enutjós m'és anar acompanyat al cinema, i d'aquí el gros armari, no més que el conegut que m'acompanyava, a qui havia de traginar amunt i avall. Però el conegut que m'acompanyava al somni és una persona de tracte agradable, formes corteses i tarannà discret, i encara que la serva còrpora és voluminosa, no trobo que la forma d'armari de fusta massissa de tec li escaigui. De fet, l'armari del somni em recordava a un dels armaris del rebedor de casa, on desem roba de llit i enutjoses eines de bricolatge.

I és que anys enrere, quan jo vivia lliure de responsabilitats vers terceres persones, tenia el costum d'anar cada dia a la Filmoteca, a més de visitar altres sales de cinema, de manera que, en un mes, podia jo visionar més de cinquanta llargmetratges. En canvi, ara, les actuals circumstàncies fan que tot just n'hi vegi dos o tres, nombre del tot insuficient, essent, doncs, el moble de fusta de tec no més que la representació de les meves actuals circumstàncies, aquelles que em posen mil i una traves a l'hora d'eixir de casa per anar al cinema. 

O ves a saber.

dimarts, 30 de gener de 2018

Hai shera wa mitai desu

Avui he somniat que em trobava a la sala gran de la Filmoteca en companyia d'un conegut i d'innúmers desconeguts per assistir a la projecció de High Sierra, de Raoul Walsh. Però, en començar la projecció, ni les imatges que veia es corresponien amb aquelles que recordo del film de Walsh, ni sortia Bogart per enlloc. Sorprès, potser decebut, certament irritat, m'he dit que em devia haver confós de sessió, circumstància no pas estranya en mi, encara menys en un somni, i he provat d'entomar amb estoicisme la confusió i gaudir del que fos que projectessin, que ha estat un recull de curiosos curtmetratges que feien paròdia d'algunes pel·lícules que m'eren conegudes i que ja no recordo.

I ja de camí cap a casa, als Ferrocarrils, m'he vist amb l'enutjosa obligació de carregar un gros armari de fusta massissa, que semblava ser que havia de retornar a l'estació del Putxet, on em va ser donat en recollir jo al conegut que m'acompanyava a la sala de projeccions. Curiosa avinentesa, sens dubte, aquesta de traginar un armari, però els somnis ja les tenen aquestes coses, com també tenen que en davallar al Putxet m'he trobat dalt d'un fort pendent enjardinat que també calia davallar, i ja prou, doncs arribats aquí m'he despertat.

I ha estat en despertar que tot ha començat a encaixar. El film de Walsh que tinc intenció de veure el proper dissabte deu, la por a no poder-hi anar, i un cert curt de Polanski, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes traginen amunt i avall un gros armari, de tal manera que al somni no només assistia jo a la projecció de diversos curtmetratges, sinó que jo mateix en protagonitzava un, si se'm permet la immodèstia de ser el protagonista dels meus propis somnis, allà on són narrats els meus anhels i neguits.

diumenge, 28 de gener de 2018

Supein-jin wa supein-jin desu

Davant de tot plegat potser fora útil recordar els fets del Cu-cut. Ja saben, l'acció d'aquell grup de militars espanyols que ofesos per un acudit publicat al setmanari satíric ¡Cu-cut!, atacaren i devastaren la redacció de l'esmentat setmanari i també la de La veu de Catalunya, que els hi devia venir de pas. I posats a recordar, potser no és sobrer recordar que les conseqüències de tot plegat foren el tancament del ¡Cu-cut! per ordre governamental, la celebració d'un acte de desgreuge a l'exèrcit, la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l'impuls de la Llei de Jurisdiccions, text legal que, a grans trets, permetia a l'exèrcit fer tot allò que més li plagués, no fos cas.

I és que fins i tot jo, que ja tragino força anys i lectures a les espatlles, de vegades acabo oblidant que els espanyols són precisament això, espanyols.

dijous, 25 de gener de 2018

Mame o tabetai desu

Sovint crec saber el que vull. Si més no, crec saber el que vull en referència a tot allò que és accessori i irrellevant, com ara el tipus d'olives que més em plauen a l'hora de fer una amanida o el model de bota que m'és més còmode calçar. D'aquesta guisa, al llarg del dia acostumo a visitar nombrosos establiments dedicats a la venda al detall de productes d'alimentació, doncs encara no n'he trobat cap que tingui exactament tot allò que crec voler. Així els fruits secs els compro al mercat, la verdura en tres botigues diferents del carrer Astúries (excepció feta dels tomàquets, que els compro al carrer Muntaner). El peix també al mercat però els seitons al carrer Mandri, on també compro la xocolata, encara que no les galetes, que adquireixo en una quarta botiga del carrer Astúries, i així anar fent.

El que encara no he trobat és el lloc on comprar les faves conservades en oli. Darrerament les compro a una botiga nova del carrer Gran, però no em plau l'oli que fan servir, que no és extra verge. Al mercat, en canvi, si les he trobades conservades en oli d'oliva extra verge, però amb sucre afegit, avinentesa que em resulta intolerable. Així que, a cada nova botiga que visito, m'hi fixo sempre en els pots de faves, a veure si tinc sort. Però ca, o fan servir oli de girasol o afegeixen sal, o sucre, o acidulant, o les bullen en aigua i resulten farinoses.

I així vaig fent, dia rere dia, llegint amb cura l'etiquetatge dels pots de faves, per si de cas algun dia assoleixo tot allò que crec voler.

dimecres, 17 de gener de 2018

Fureru koto ga dekimasu ka

S'imaginen anar a un restaurant on no sigui permès de tastar el menjar? Un restaurant on les diferents menges puguin ser admirades, potser ensumades, però de cap de les maneres assaborides? Un restaurant on s'informi abastament dels ingredients i les tècniques utilitzats per la realització de cada plat, però on sigui del tot prohibit menjar res? Un restaurant on els cambrers, més que servir plats, vigilin amatents a que ningú no gosi dur-se un mos a la boca?

Doncs això és el que m'acostuma a passar a les exposicions d'escultura, quan m'haig de reprimir la necessitat de tocar i grapejar les obres exposades, de notar no només la fredor del coure o del marbre, l'escalfor de la fusta o la porositat de la ceràmica, sinó, també, els volums de cada peça, en ser com són les mans uns ulls excel·lents. I això és el que em va passar diumenge passat, al carrer diputació vorera mar, entre Rambla Catalunya i Balmes, a la casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Mapfre, on s'exposen tot un seguit d'obres d'Auguste Rodin, molt bufones de veure totes elles, certament, però que no eren res, en no poder ser palpejades.

diumenge, 14 de gener de 2018

Futatsu no eiga o mimashita

És a la sala gran de la Filmoteca que veig The Deep Blue Sea, de Terence Davies, que després d'un cert desconcert inicial em fa pensar en el passat dia dos, quan a la mateixa sala de la Filmoteca vaig veure Gertrud. I és que com a Gertrud, al llargmetratge de Davies trobo una protagonista que abandona un acabalat, madur i no gaire estimat marit per cercar l'amor en la figura d'un imbècil que gasta menys anys, un músic fatxenda en el cas de Gertrud, un ex-pilot de la Royal Air Force en el de The Deep Blue Sea

Però el que em fa relacionar més ambdues pel·lícules és la fredor amb que els respectius directors diserten sobre tot això de l'amor. I si bé l'excés sentimental és quelcom que m'enutja, ja sigui dins o fora del cinema, tanta fredor em fa agafar una distància excessiva vers els fets narrats, essent aquest excés de distància el que potser m'allunyà d'ambdues pel·lícules, doncs als miops, l'excés de distància, ens destarota.

dissabte, 6 de gener de 2018

Deruta ni imasu

I és havent dinat, que en caminar a la babalà pels petits corriols que trobo al meu pas, resto admirat per tot allò que m'envolta, que no són més que camps d'arròs i algunes esparses i tronades construccions, a més de la ferralla d'uns vehicles abandonats. Però l'hora s'apropa al capvespre, la llum és baixa, el paisatge pla, tal com li correspon a un delta, i la meva predisposició excel·lent. De ben segur que el mateix lloc, al pic de la canícula, a ple sol, em semblaria hòrrid i tòrrid, inclement i despietat. Però ara, amb la llum que s'arrossega ran de terra, amb clarobscur per tot, i sense cap propòsit per les properes hores, l'indret on sóc em sembla una mena de paradís i jo mateix crec ser el més afortunat dels moridors. Talment el record que tinc d'un cert cop, també a hora baixa, enmig de les ruïnes de la ciutat aquella dels focis que s'establiren a l'antiga gola del Fluvià, quan podia contemplar jo la mar propera a través dels pins, agombolat per una llum horitzontal que tot ho perdonava.

Com de diferent seria això de viure, si els dies es limitessin a les hores del capvespre, quan el món físic no és més que el record d'allò que mai no va ser.

dijous, 4 de gener de 2018

Shūkaku hito-tachi

Amb el seguit d'esdeveniments darrerament viscuts, hom ha pogut comprovar com la tercera estrofa del cant d'Els segadors ha estat finalment apresa per la multitud sediciosa. A mi, però, la versió habitual d'Els segadors, aquella reconeguda com a himne oficial per la llei 1/1993, de 25 de febrer, de l'himne nacional de Catalunya, no m'acaba de plaure. Prefereixo la molt més descriptiva versió documentada per Manuel Milà i Fontanals i Francesc Alió i Brea, segons la interpretació feta per Rafael Subirachs a Canet de mar un ja llunyà mil nou-cents setanta-sis. Versió que em vaig avesar a escoltar en una d'aquelles cintes d'àudio que les entitats d'estalvi acostumaven a regalar per nadal quan jo era un infant. Si més no, aquesta altra versió em permet, en versos del segle divuit, conèixer de primera mà les darreres novetats de tot allò que aquests dies s'esdevé i anticipar l'inevitable desenllaç.

dimarts, 2 de gener de 2018

Shuchō shimasu

Encara que no pas tota, sí que he tingut la gran sort de poder veure bona part de la filmografia de Dreyer que es conserva, des de la silent Prästänkan del mil nou-cents vint, fins a la sonora Gertrud del mil nou-cents seixanta-cinc. I és precisament Gertrud la pel·lícula de Dreyer que em resulta més inaccessible, doncs en cap dels tres cops que l'he vista he estat capaç de capir allò que, a parer de molts, fa de la darrera pel·lícula de Dreyer una obra excepcional. En altres obres seves sí que he restat trasbalsat per la narració, però no pas a Gertrud, on fins i tot he estat pres d'un cert desànim, i això que es tracta de l'adaptació d'una obra teatral de Hjalmar Söderberg, autor de qui he llegit dues novel·les amb gran, grandíssima, enorme satisfacció.

Què se m'escapa a Gertrud? no ho sé pas, encara, però aquesta tarda, a la Filmoteca, tindré una nova possibilitat de treure'n l'entrellat, amb el benentès que, de no reeixir, continuaré insistint tants cops com faci falta i em sigui possible.