divendres, 8 de juny de 2018

Futari no sakka

Obro la porta i al meu davant em trobo amb l'Stefan Zweig. I abans no pugui jo badar boca el senyor Zweig prova de vendre'm una assegurança, avinentesa del tot inversemblant, doncs com és possible que tan il·lustre com prescindible literat malbarati la seva impossible vellesa amb la venda ambulant d'assegurances? A més, no era cosa establerta que el senyor Zweig va llevar-se la vida un vint-i-dos de febrer de mil nou-cents quaranta-dos al Brasil? Què hi fa, doncs, al cap i casal, un vuit de juny de dos mil divuit? Estrany, molt estrany, tot plegat, em dic, en tancar la porta davant l'enutjosa visita.

I ja de camí cap a casa, però encara encaboriat per la sorprenent visita, trigo una estona a adonar-me que qui tinc al meu davant, a l'andana dels Ferrocarrils, no és altre que en Mark Twain. Sí, també costa de creure, però l'imponent cabellera i el no menys imponent bigoti el delaten. A més, el sento parlar en anglès, avinentesa que em porta a recordar que pel matí el senyor Zweig m'ha parlat en un molt bon català, amb una excel·lent dicció de les vocals neutres, i no pas en alemany.

Però, en explicar a casa ambdues circumstàncies, la companya no triga a recordar-me la meva ineptitud en això del reconeixement facial i em demana que no l'atabali amb les meves bestieses, que si de cas les escrigui. I en això estic.

Cap comentari: