Hijō ni ōkina sūtsukēsu

Tot és la maleta. La grossa maleta que les dues noies traginen amunt i avall amb no poc esforç pels carrers i el subsòl de la gran ciutat. Maleta escales amunt en trobar-se avariada l'escala mecànica de torn, maleta per sobre del torniquet d'accés al metro, maleta dalt del mostrador del guarda de seguretat, maleta aquí, maleta allà, talment la maleta fos el tercer protagonista de la ficció.

I podria sobtar una maleta tan grossa per un viatge tan curt, anar i tornar a Nova York des de Pennsivània, cosa de dues hores d'autobús per trajecte. I encara que és cert que l'estada a la gran ciutat s'acaba allargant tres dies, quan les dues noies surten del seu poble tan sols preveuen passar-n'hi un, de dia, a Nova York. Per què, doncs, aquest tros de maleta? que fa de tan mal portar, que resulta tan incòmoda, tan pesant. Dons pel mateix motiu que l'acció s'esdevé a l'hivern, sovint sota la pluja, no fos cas que l'adolescent embarassada no fes prou pena a l'espectador.

I així amb tot.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (III)

És cosa sabuda que allò de més íntim que té una llengua és la fonètica. Potser també la sintaxi, però per sobre de tot la fonètica, la particular sonoritat amb que cada llengua s'expressa. I d'entre les que jo conec, cap fonètica em resulta més bella que la japonesa. Potser la russa se li acosta, però provin d'escoltar la conversa de dos japonesos, o vagin al cinema a escoltar la versió del Macbeth que dirigí Kurosawa. Tant és que no entenguin res, però escoltin.

I si paren atenció descobriran que cada cop més el japonès és farcit de manlleus anglesos. Anglesos, sí, però que passats pel sedàs de la particular fonètica japonesa adquireixen una nova sonoritat, com ara avellana, que del sec hazelnut anglosaxó esdevé un delicat i alhora contundent hēzerunattsu.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (II)

Jo volia escriure sobre Joseph Roth. Però no pas sobre cap llibre de Joseph Roth, ni sobre cap escrit seu, ni tampoc sobre el conjunt de la seva obra, no. Jo volia escriure sobre Joseph Roth, la persona, l'ésser humà, l'embriac, el penques. I si hi volia escriure era per fer evident l'enuig que em desperta el poc que sé d'ell i el molt que imagino; i com, en cas d'haver jo nascut en temps de l'imperi Austro-hongarès i haver-ne fet la coneixença, el rebuig que m'hagués provocat la seva persona m'hagués impedit fer la lectura dels seus llibres, avinentesa, convindran amb mi, espaordidora.

Sí, jo volia escriure sobre Josep Roth, però després de molt intentar-ho tan sols vaig poder escriure sobre avellanes, aprofitant l'avinentesa que ja es pot trobar la nova collita al mercat, i del fet, que és possible que ja hagi dit, que les avellanes m'agraden molt, amb delit, suaument torrades, això sí, del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu

És possible que ja ho hagi escrit, però ara que arriba la nova collita paga molt la pena recordar que m'agraden les avellanes, molt, amb delit. Suaument torrades, això sí, i del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida. Encara que és possible que sigui jo injust amb els turcs i que allà, a l'aridesa de l'Anatòlia, també es facin avellanes exquisides. Però l'avellana turca que arriba a les lleixes dels supermercats catalans és, convindran amb mi, lamentable. Després hi ha les macadàmies, que també em plauen, i les pacanes, les marcona, els anacards, els festucs, les nous... però res com les avellanes del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.