Stalin no kakimasu

Stalin construía. Nacieron de sus manos cereales, tractores, enseñanzas, caminos, y él allí, sencillo como tú y como yo, si tú y yo consiguiéramos ser sencillos como él ...

I un cop establert el gènere de les novel·les on ho passa mai res, també el gènere de les novel·les on l'acció (o la inacció) de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, i el gènere de les novel·les protagonitzades per emigrants jueus que fan les amèriques, només em resta fer esment del més deliciós dels gèneres literaris, el de les odes a Stalin. No pas, però, per mor del seu protagonista, el mateix Stalin, de qui no cal ara recordar l'evidència dels seus mèrits, sinó per la grossa subtilesa dels seus autors, poetes tots ells excel·lents, diuen, premiats i reconeguts arreu, que sota formes d'una aparença servil i d'una ceguesa sense parangó, desgranen tot un reguitzell d'imatges que ofereixen al lector, mitjançant la més elaborada de les ironies, el lúcid retrat d'una època i d'una manera de veure el món que qui això escriu no gosaria qualificar d'exemplar.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.