dissabte, 31 d’agost del 2013

Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

dijous, 29 d’agost del 2013

Pessoa-san no hon o yomimashita

No ha existit mai cap ànima més afectuosa i tendra que la meva, cap ànima tan plena de bondat, de compassió, de tot el que és tendresa i amor. Tanmateix, no hi ha ànima tan solitària com la meva... sembla que escrigué Pessoa el trenta d'octubre de mil nou-cents vuit.

Però, va ser l'ànima de Pessoa la més afectuosa i tendra, també la més solitària, de totes les ànimes hagudes? M'estranyaria. Menteix, doncs, Pessoa? No pas, doncs ningú amb dos dits de front pot creure no ja en les paraules escrites per Pessoa, sinó en qualsevol paraula escrita, sobretot si considerem la paradoxa que era també Pessoa qui defensava la necessitat de llegir malament per alliberar-nos de la mà de l'autor de torn, el mateix Pessoa en aquest cas, que probablement s'escandalitzaria si algú cregués en res del que ell va arribar a escriure.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Sau ni imashita

I és sota les paleozòiques cingleres de les Guilleries on, desvagats i agombolats per la remor de l'alzinar, fem estada amb la placidesa pròpia de l'estiuejant al llarg d'un seguit de dies que s'allarguen entre l'agradosa rutina dels àpats i la lectura potser no gaire recomanable, però no exempta d'un cert interès, d'un conegut idealista alemany del dinou, que sota l'excessiva i sovint incomprensible densitat de llurs paraules i la grandesa de llurs nobles objectius, sembla amagar les habituals pors de qui no accepta la finitud pròpia d'aquells que som nascuts del ventre d'una dona, i mitjançant l'artifici de la paraula prova d'escapolir-se d'allò que, amb no tanta finor, tots ens neguem a acceptar.