divendres, 20 d’octubre de 2017

Gunshū

Aquests darrers dies, per motius prou coneguts de tothom i que ara no venen al cas, m'he trobat sovint envoltat d'innúmers desconeguts. Desconeguts que abillats amb ensenyes diverses i en actitud mig festiva mig reivindicativa, ocupaven carrers i places, cridaven i entonaven càntics, i es mostraven mútua companyonia. Avinenteses, totes elles, que em resultaven, em resulten, certament enutjoses, però que em veia, em veig, en la necessitat d'entomar en ares a un hipotètic i futur benefici.

Curiosa contradicció, la meva, convençut com estic que cap futur no pot compensar ni justificar la pèrdua del present. Però allà m'hi trobo, baldat i fastiguejat, disposat a tot allò que calgui, a tot allò que se'm demani. Jo voldria ser a l'altra banda, escarxofat en la comoditat d'una butaca, menjant avellanes, prenent destil·lats de malta, apel·lant al compliment de la sempre benvolguda i necessària llei, a la prevalença de l'ordre per damunt la dita justícia, a l'enuig per tanta multitud, a la insensatesa de tot canvi, a l'estupidesa de tot plegat. 

Ho voldria, sí, però allà hi sóc, envoltat d'innúmers desconeguts que, com a bons catalans, fan coses.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Dare ga kachimasu ka

Tinc entès que un cop l'any es condeix un premi de literatura anomenat Nobel en memòria d'un cert químic suec. Enguany, sembla ser que el premiat ha estat Kazuo Ishiguro, autor que sens dubte puc incloure en la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que he llegit, categoria que també inclou noms com el de Doris Lessing, John Maxwell Coetzee, Imre Kertész i fins a quinze més. Després hi hauria la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que no he llegit, categoria molt més nombrosa i variada. L'avinentesa curiosa, o no, és que, de força anys ençà, cap autor prèviament inclòs en alguna d'ambdues categories ha canviat de categoria, això és, no he deixat de llegir a cap autor pel fet que aquest hagi guanyat l'esmentat premi, ni he començat a llegir a cap autor pel fet d'haver guanyat el mateix i ja prou esmentat premi, esdevenint, doncs, la concessió del premi una avinentesa del tot irrellevant pel que fa al meu hàbit lector.

Altres premis, en canvi, em resulten molt més rellevants, com ara el premi Planeta o el Ramon Llull, doncs tinc l'higiènic hàbit d'evitar la lectura de qualsevol autor que en pugui resultar premiat, i en el molt inversemblant cas que algun autor que tinc el costum de llegir en resultés premiat, cessaria jo la seva lectura d'immediat.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Utsukushī monogatari

Recordo com Roth narra en no poques ocasions la marxa de les forces austro-hongareses cap el front, un cop l'heureu dels Habsburg és mort i la guerra declarada. L'eixida de les tropes de Viena sota el bellugadís ritme de la Marxa Radetzki és joiós i exaltat. La multitud aclama al soldats i tot és una festa. La victòria segura, la tornada ràpida, l'èxit indubtable.

Però també recordo com Roth narra la tornada d'aquells mateixos soldats, anys després, a un petit país esgotat i cansat, desitjós d'oblidar el que potser un dia va ser. Ja no hi ha bandes que rebin als pocs que tornen, i els supervivents de la guerra es troben perduts en un país que ja no reconeixen, talment el propi Roth, finalment exiliat a París.

Encara sort que aquestes coses, avui en dia, ja no s'esdevenen.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Gojū-mai

Amb cinquanta fulls impresos dins d'una carpeta i un rotllo de cinta adhesiva a la butxaca, surto de la llar responent a la crida d'un full enganxat prop de casa, on es convoca als veïns del carrer a penjar tot tipus de fulls reivindicatius en joiosa companyia. Però encara que tot plegat sembla una tasca senzilla i agradable, jo no sóc una persona ni senzilla ni agradable, i això de la companyia em desplau no pas poc. És aleshores que, tot i veure un grup de veïns que es reparteixen fulls i es divideixen el carrer, prefereixo fer la meva i marxar carrer enllà, cap al barri veí, on de ben segur la tasca reivindicativa no és tan present. 

Però una segona dificultat em ve aleshores al cap: on penjar els fulls? evidentment, descarto d'immediat la possibilitat d'enganxar-los a les façanes dels edificis, doncs bé aquests edificis són una propietat privada de la que jo, de cap manera, puc disposar. El mobiliari urbà, tal vegada? tampoc m'acaba de plaure la idea, i dubtant dubtant vaig caminant i caminant fins que m'adono que ja porto una hora donant voltes i encara no he enganxat res. Afortunadament es dóna l'avinentesa que just en aquell moment sóc al davant d'una de les portes dels jardins de Moragas, que em fan recordar el general aquell, Josep Moragues i Mas, que fou mort i escarnit per la seva lleialtat austriacista. És potser per això que decideixo enganxar un primer full en el preceptiu rètol municipal que informa als vianants de la presència del jardí. Per procedir, aprofito l'avinentesa de la proximitat d'unes cadires per seure, obrir la carpeta, treure'm la cinta adhesiva de la butxaca, tallar-ne quatre bocins, enganxar-los a les cantonades del full, i, amb tot ja apunt, llevar-me, apropar-me al rètol i procedir a enganxar el meu full, provant, això sí, de no tapar cap de les informacions que el rètol conté, com ara l'horari d'obertura dels jardins.

I ha estat començar que tot va avall. De seguida cerco les altres portes dels jardins i procedeixo d'igual manera. I tot seguit em desplaço als jardins de la casa Sagnier, i als de Monterols, als del Turó Parc, als del Piscines i Esports, fins que pràcticament esgoto els fulls i prop de la mitjanit començo a tornar cap a casa. Però és en ser a Travessera amb Balmes, que no puc resistir-me a la temptació d'enganxar un parell de fulls més, aquest cop sí, als vidres d'un local comercial, on, no per res, es troba la seu d'una certa i ataronjada agrupació política.

divendres, 15 de setembre de 2017

Tōku kara kimasu

Escarxofat al sofà, veig un gag del Polònia on un estol de jutges prohibicionistes escolta amatent les sempre ridícules paraules que la caricatura del president del país veí els hi adreça. Curiosament, o no, en un cert moment es fa esment del cognom d'un dels jutges, Morales, avinentesa que em retorna a un cert dia de la meva infantesa, quan el meu pare em dugué al Teatre Tívoli a veure un espectacle de la Trinca. En dit espectacle, crec recordar que titulat Nou de Trinca, s'acompanyava la cançó aquella de Com el Far-west no hi ha res amb la projecció d'un petit curtmetratge on un escamot de cavalleria empaitava als tres nois de la trinca, que no per res anaven abillats com a nadius de les praderies amerindies. I també recordo com el capitost de l'escamot es dirigia tot sovint a un tal Morales, Morales toque carga, que era el nom del soldat que bufava la trompeta.

I vull creure, i resto convençut que així és, que no és pas casual que l'esmentat jutge prohibicionista comparteixi nom amb l'esforçat bufador, doncs, en aquest no sempre dissortat país nostre, les coses acostumen a venir de lluny.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Shakespeare-sama no hon o yonde imasu

Not marbre nor the gilded monuments
Of princess shall outlive this pow'rful rhyme,

O, talment tradueix Gerard Vergés en la seva versió dels sonets de Shakespeare,

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant.

I si bé en aquest cinquanta-cinquè sonet Shakespeare sembla molt segur de la vàlua del seu vers, no són pocs el sonets on el propi Shakespeare dubta d'aquesta vàlua, com quan es lamenta de l'abandó de les muses, And my sick muse doth give another place, essent, potser aquest contradir-se a si mateix, aquest bellugueig entre el dubte i l'envaniment,una més de les moltes raons que fan que Shakespeare sigui qui és, o, més aviat, qui diem que és.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?

dimarts, 29 d’agost de 2017

Kore wa Conrad-san no hon dewa arimasen

Fins al dia d'ahir era jo de l'opinió que el coronel Owen Thursday era imbècil. Imbécil, a més d'orgullós, classista i vanitós. I encara que orgullós, classista i vanitós sens dubte ho és, com ho és tothom com cal, després de l'enèsim visionat de Fort Apache he arribat a la conclusió que el coronel Owen Thursday és, sens dubte, el més intel·ligent de tota la colla, doncs ni tan sols l'espavilat capità York ensuma les veritables intencions del seu coronel. I és que el que pot sembrar malaptesa, aquell enviar tots els seus homes a una mort segura, no és pas cap error, ni cap decisió pressa a la babalà, ni cap rebequeria. És la decisió serena i conscient, perfectament meditada, d'aquell a qui no li fa res sacrificar la vida de qui sigui necessari per tal de satisfer la pròpia vanitat. Que la batalla és perd? no importa. Què tots els homes moren? tant és. Què ell mateix mor? què hi farem. Però que potser encara recordaríem a George Amstrong Custer de no haver mort aquest a Llitle Big Horn?

Si enlloc de militar, l'inexistent coronel Owen Thursday hagués estat capità de la marina mercant, quin tros de novel·la, que n'hagués fet en Conrad, quin tros de novel·la.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Flusch-chan wa shinde iru

Després, se'l va tornar a mirar. Però ell ja no la mirava. En Flush havia sofert un canvi extraordinari. Havia estat viu; ara era mort. Res més que això.

Ja ha estat dit que el tal Flush és, era, o més aviat va ser, un cocker spaniel de casa bona, i qui el mirava la seva mestressa, la poeta Elizabeth Barrett Browning, essent altre cop na Vírgina Woolf qui narra i en Jordi Fernando qui tradueix. I les sensacionals paraules de na Woolf em porten a la memòria unes altres paraules, no menys sensacionals, on també és narra el moment aquell del trànsit entre allò que anomenem vida i allò que anomenem mort, encara que aquestes altres paraules ja no narren el traspàs d'un gos, sinó el d'un humà, un tal Khadjí-Murat, bel·licós líder àvar del Daguestan, una mena de milhomes cercabregues sempre disposat a estomacar-se amb qui calgui, segons explica Tolstoi a la seva homònima novel·la:

No és movia, però encara sentia. Quan Gadji-Agà, el primer que va córrer cap a ell, li va donar un cop de punyal al cap, li va semblar que li picaven amb un martell, i no entenia qui ho feia ni per què. Aquest va ser l'últim contacte conscient amb el seu cos.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Kaimashō ka


És el de més amunt el relat d'un matí de compres a Oxford Street, on es bescanvien monedes per roba convenientment embolcallada, essent la poeta Elizabeth Barrett Browning la compradora i un cocker spaniel, el tal Flush, el seu fidel acompanyant. N'ès l'autora Vírgina Woolf, segons traducció de Jordi Fernando, i és potser per l'indubtable to èpic del text, que no puc evitar refer les paraules llegides i començar a imaginar les desventures d'un cert cavaller, de nom Roger, Roger Desllor, que, tal vegada, és donat per mort a la batalla de Cefís, on les espases tallaven; centellejava l'acer. La carn esdevenia sang i les ferides el desagnaven. I amb tant i tant vaivé d'estandards, oneig d'ensenyes, piafades de cavall, cosos esquinçats, rostres de moribunds, escomeses i cops per tot, el cavaller Desllor, esgotat per la sang vessada, va abaltir-se, va caure, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van carregar dalt d'un carro i els cossos dels companys morts li foren llençats al damunt.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VIII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Samui desu ne (III)

D'uns dies ençà, des de que som entrats en aquell període de temps al pic de l'estiu dit canícula, que, contràriament al que és norma, la temperatura em resulta d'allò més agradable. Fabulosa avinentesa que, només faltaria, no ha merescut cap ressò públic. Entenguem-nos-en, és cosa sabuda que només allò que coincideix amb els propis prejudicis és noticiable. D'aquí que tot diari, ràdio o televisió ens castigués el passat més de juny amb la calorada aquella que vam patir, símbol de tots els mals d'aquesta humana condició que tan es complau a malbaratar recursos i destruir el planeta. Però ara que les tornes van canviades, silenci total, cap paraula, cap comentari, cap incís, ni tan sols un breu.


Si fa no fa talment jo mateix, que ara m'apresso a garlar el que abans callava.

divendres, 21 de juliol de 2017

Shinbun o yomimasu ka (II)

Doncs trobo que la secció d'internacional de la Vanguardia està molt bé, em comenta un conegut camí del despatx, un cop deixats els menuts al casal de torn. I jo, és clar, davant aital beneiteria, no puc més que engegar la meva diatriba habitual contra el paper aquest del comte. Diatriba que no trigo a estendre a tot quant diari es publica a casa nostra, i també a casa del veí, i concloure com sempre concloc que l'únic diari decent que és possible llegir és La publicitat. Encara es publica?, em demana aleshores sorprès el meu desinformat conegut. No, i ara, li responc, i tot seguit l'atabalo amb el meu habitual argument al voltant de la idoneïtat de llegir els diaris amb una certa distància.

I és aleshores que per un moment m'observo i em reconec com l'habitual personatge excèntric d'un cert tipus de novel·la (el tipus de novel·la on hi ha personatges excèntrics), aquell que sempre té una opinió diguem-ne original, i en tot moment es capté segons el seu propi i equivocat lliure albir. Només em faltaria lluir una llarga i descurada barba, vestir barret i bastó, veure absenta a galet i fer versos.

Déu no ho vulgui, especialment, això dels versos.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Watashi wa mae rajio o kikimashita

Sovint crec enyorar l'acompanyament de certs programes de ràdio, talment avui ja no es fessin, ja no es poguessin fer, certs excel·lents programes com els que em vaig acostumar a escoltar anys enrere, al llarg dels meus anys universitaris, com ara L'orquestra, El mínim esforç o La porta dels somnis. Però, eren verament excel·lents, aquells programes enyorats? O tal vegada només enyoro la meva pretèrita i potser perduda capacitat de trobar un programa de ràdio excel·lent? I amb la lectura, quant fa que no ensopego amb un llibre que pugui jo considerar excel·lent? Un llibre al que no li pugui jo trobar, mestretites com sóc, cap ridícul però.

Enyorada excel·lència, tan propera com m'eres abans, tan escàpola com m'ets avui.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Itadakimasu (II)

I un cop més, l'asamblea anual dels verducs de cua daurada acaba a garrotades. El motiu que històricament divideix als verducs de cua daurada en dos bàndols irreconciliables no és altre que la idoneïtat, o no, d'explorar el curs inferior del Margançol. Els més tradicionalistes, agrupats principalment en la Unió Verduca i en la Lliga Verduca, creuen que res de bo es pot trobar més avall de les grans basses verdes, i que si el gran Èganiel, fill de Èganorth, els aconduí fins a les basses verdes i no més avall, és allà on han de romandre. En canvi, el Partit Demòcrata Verduc, tot i reconèixer els indubtables mèrits dels avantpassats que els alliberaren de les estretors de la bassa negra, creuen positiu enviar exploradors riu avall, per si de cas més enllà de les basses verdes existeixen altres aiguamolls que es puguin colonitzar. Al seu torn, els simpatitzants d'Estat Verduc creuen que tot i honorar als herois de l'antigor, ja és arribada l'hora de deixar les basses verdes i dirigir-se aigües avall, on sens dubte els estanys seran innúmers i extensos. I queden encara els molt mobilitzats militants de les Candidatures d'Ucronies Verduques i de Verducs en Comú, que defensen que és del tot imprescindible abandonar d'immediat les basses verdes, però no pas per anar Margançol avall, sinó per retornar a la petita i esquifida bassa negra i així alliberar-se de la cobdícia que actualment corromp als verducs, trencar amb la tradició que perpetua la injustícia, les desigualtats i l'heteroverducat, i viure totes plegades en solidària comunitat. A banda resten els excèntrics de Ciutadans Verducs, que defensen la curiosa necessitat d'abandonar qualsevol bassa i integrar-se dins el reialme dels bufanúvols d'urpa dentada, no fos cas que les pobres bèsties passessin gana.

Enguany, però, s'ha produït una grossa novetat. Han estat els representants del Partit Demòcrata Verduc, d'Estat Verduc i de les Candidatures d'Ucronies Verduques, els que han proposat convocar un referèndum per tal que fos el conjunt dels verducs de cua daurada qui decidís que fer. Catastròfica insensatesa, han cridat des d'Unió Verduca i Lliga Verduca. Evident il·legalitat, han bramat Ciutadans Verducs. Sí però no o no però sí, han cridat els Verducs en Comú.

I un cop el ball de bastons és acabat i tothom resta estossinat, l'assamblea es posposa i es convoca per l'any vinent. I qui dia passa, any empeny.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Itadakimasu

Abans de res, dir que els verducs de cua daurada són una espècie d'anàtids endògena de les zones humides de l'alt curs del Margançol. Dit això, només esmentar que cada onze de juliol els verducs de cua daurada  marxen en romeria cap a la bassa fosca, petit esquitx d'aigua d'on són originaris, per així commemorar el dia aquell en què el seu mític cabdill Èganiel, fill de Èganorth, els alliberà de les estretors i sequeres de la petita bassa fosca i els aconduí fins a les grans basses verdes, on des d'aleshores porten una vida regalada. I com cada onze de juliol, enguany els verducs de cua daurada també es guarneixen amb exagerats barrets i marxen cofois per així honorar la memòria d'aquells gloriosos avantpassats.

I allà van en endreçada filera, els verducs de cua daurada, vestint llurs vistosos barrets i entonant alegres cants que els ajuden a marcar el pas i recordar els indubtables mèrits dels herois de l'antigor. Quin goig, certament, aital expressió d'alegria, felicitat i respecte per aquells que els precediren. Però, com cada onze de juliol, en arribar als encontorns del molí vell els verducs de cua daurada són escomesos per afamats bufanúvols d'urpa dentada, que a grans mossades endrapen a cor que vols tot quan verduc arrepleguen. I queixalada amunt, queixalada avall, els bufanúvols d'urpa dentada no triguen gaire a atipar-se amb els verducs de cua daurada, fins que tips i satisfets s'ajeuen a pair l'exquisit dinar, doncs prou conegudes són de tothom les excel·lents qualitats organolèptiques de la carn del verduc de cua daurada.

I com cada onze de juliol, els verducs de cua daurada atrapats a les panxes del bufanúvols d'urpa dentada comencen a picotejar amb llurs punxeguts becs les parets dels estómacs on resten reclosos. I pica que picaràs, no triguen gaire els laboriosos verducs a foradar les panxes dels golafres bufanúvols, fins a poder eixir de llur captiveri i reprendre encara amb més alegria la romeria fins a la bassa fosca, ja propera, on tots junts menjaran i beuran fins a perdre el senderi.

I ja per acabar, benvolguts i hipotètics lectors, la inevitable moralina de tota faula com cal: abans d'empassar, masteguin.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Gekijō ni ikimashita

Després d'una jeremiada inicial que anticipa l'inevitable final, es desenvolupa una trama simple però ben trabada. Una bella pubilla s'encaterina de qui no toca, un jove formós però pobre. Tan pobre que la noia s'ho repensa i avia al xaval amb una cosina per poder-se prometre amb un hereu com déu mana. El dia del casament, però, la núvia s'ho torna a repensar i fuig amb el  primer jove, que continua essent formós però també pobre. El nuvi, comprensiblement molest en descobrir la fugida, s'apressa a encalçar a la parella amb ànim hostil. Finalment, nuvi i jove formós es troben i s'esbatussen, navalla en ma, fins que ambdós moren. Clouen la tragèdia els laments de la mare del nuvi i de la volàtil pubilla.

La resta, fins a omplir tres actes, ja és cosa de l'exagerat talent de l'exagerat autor.

dimecres, 28 de juny de 2017

Doko ni Amàlia-chan ni ikimashita ka

És després de baixar innúmers trams d'escala que arribo a un soterrani fosc i pudent, on trobo una petita trapa que em mostra una costeruda escala de gat per la que continuar davallant. I després encara m'haig d'endinsar per un túnel que em porta molt més avall, fins a una planúria erma i boirosa, on em toca travessar un cabalós riu dalt el llagut d'un barquer sòrdid i poc enraonar. I un cop crec ser arribat allà on volia arribar, i després d'apaivagar l'hostilitat d'un ca tricèfal amb unes preses d'amargant xocolata, ensopego amb un pocapena que em prega que l'ajudi a fugir, en estimar-se més viure com a llogat de qualsevol que no pas romandre allà baix, enmig d'aquella tòrrida fredor. Jo, és clar, que poc m'importen els detrets dels altres, me'l trec de sobre amb una empenta i m'endinso boira endins, davallant per un inestable tarter de pedra menuda, fins que topo amb una silent multitud que sembla sortir-me al pas. És aleshores que començo a cridar el nom d'aquell que vinc a cercar, per si de cas hi és. Però ningú no em respon, així que engrapo a un que em mira amb altivesa i li demano on és en Franz. Ell em respon que no ho sap, però que em pot dur amb unes donzelles excepcionals, si primer li garanteixo que l'ajudaré a marxar d'aquell lleig indret. Fuig arlot!, li responc empipat, i continuo avall cridant, Franz! Franz!, encara que em temo que amb tanta boira i foscor poc hi podré reconèixer a ningú, i encara menys a Kafka, a qui només he vist en fotografia. Però en un racó, sota el tronc socarrimat del que sembla un freixe, veig a un nyicris que escriu amb avidesa, assegut al costat d'un geperut que li va recollint els fulls escrits per llençar-los al petit foc amb el que proven d'escalfar-se. M'hi atanso decidit, i prenent amb la destra la mandíbula de l'escrivent li alço la cara i li demano si el seu nom no és Franz. Però el nyicris calla, i és el geperut qui em respon que el noi no sap qui és, però que no l'atabali, que té feina, doncs no pot deixar d'escriure tot el que diu sentir. Que sent? a on?, li demano joiós, dons el silenci ens envolta. 

Així que, finalment trobat, puc adreçar-li la pregunta que fa tants anys que em capfica: va o no va, Amàlia, al castell?

dimecres, 21 de juny de 2017

Kore wa desu

I a la fi, els orgullosos genets de les praderies interiors han estat vençuts, les seves dones violentades fins a la mort, els seus fills exterminats, els seus esclaus esventrats, el seu or confiscat, les seves vil·les enrunades, els seus llibres cremats, el seu nom proscrit, el seu parlar desaprès, els seus ídols anihilats, la seva memòria oblidada.

Oficialment mai no hauran existit. Aquests darrers anys no hem fet més que pacificar les praderies interiors, allunyant als bàrbars de més enllà del desert. I als pocs soldats i oficials supervivents de la darrera campanya ens han estat tallades llengua i mans, per tal que res ni ningú no pugui esmentar el nom d'aquells que ja no van existir.

Les praderies interiors seran repoblades per súbdits lleials. La terra es parcel·larà i s'oferirà en usdefruit, es cobrarà un delme. Es traçaran carreteres i arribaran els serveis de l'estat. Els infants seran educats en l'amor al treball, el respecte a la tradició i l'obediència a l'autoritat. S'atendrà als malalts, es tindrà cura dels vells, s'enterrarà als morts. Les comunitats prosperaran, homes i dones viuran en pau, i qualsevol falta es castigarà amb severitat.

Així serà a partir d'ara, així serà per sempre més, així haurà estat desde sempre.

diumenge, 18 de juny de 2017

Omoide (II)


Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

dimarts, 13 de juny de 2017

Doko ni ikitai desu ka (III)

No em plauen les minories mobilitzades. Canilles de fanàtics que proven d'ocupar l'esfera pública amb llurs propis errors, talment no fos molt més sensat deixar que cadascú s'equivoqués a la seva pròpia manera. Arreu se les reconeix pel seu entusiasme, pel cofoisme amb que es captenen, per l'exhibició que fan dels propis prejudicis, talment creure allò que creuen fos res meritori. Els seus propòsits sempre són nobles, diuen, doncs malden per una societat més justa, més solidaria o més el que toqui. Les seves accions poc importen, i encara importen menys les conseqüències de les mateixes, doncs el que compta és la noblesa de llurs excel·lents intencions. I si hom té la dissort de no combregar amb allò que cregui la minoria mobilitzada amb que ensopega, que s'atengui a les conseqüències, doncs les minories mobilitzades són transformadores i sempre malden per adaptar l'àmbit on es troben, ni que sigui a cops de mall, a les mides del petit motlle que els limita el pensament. Cal, doncs, en ensopegar amb qualsevol minoria mobilitzada, ja sigui a la dita Ampa d'una escola, en una associació de veïns, a la junta directiva d'una coral, al carrer enmig d'una joiosa jornada de protesta, a la barra d'un bar o en una eco-cooperativa de consum sostenible, protegir-se testa i cartera, doncs, si en alguna cosa coincideixen totes les minories mobilitzades, és en colpejar primer i fer pagar sempre als altres, no fos cas.

I si de cas algun dia ensopego amb alguna minoria mobilitzada que s'esforci per assolir totes aquelles bestieses que a mi mateix em semblen lloable d'ésser assolides, doncs ja canviaré jo d'opinió.

dimecres, 7 de juny de 2017

Mishiranu hito (II)

Hi ha potser ficcions que no haurien d'acabar mai, cosa que prou bé sabia Kafka, autor que es va complaure a deixar inacabades les seves més grans novel·les, com ara El castell. Ficcions que, més enllà de donar voltes sobre les particulars dèries de l'autor de torn, no donen cap rellevància als fets explicats, que no serien més que l'eina necessària que ha de permetre a l'autor de torn esbravar-se a plaer, sense que tingui cap mena d'importància que els fets explicats siguin coherents o no, comencin o acabin, o resultin més o menys versemblants o inversemblants. Dit això, que prou obvi que és, és de lamentar que autors capaços de fer volar coloms amb prou elegància al voltant de qualsevol bestiesa que els balli pel cap, és capfiquin a encabir-ho tot plegat dins les estretors d'una gàbia qualsevol, talment, per alguna curiosa llei, tota història hagués de tenir, necessàriament, plantejament, nus i desenllaç, a més de complir amb el corpus normatiu vigent a cada moment.

Altrament, és clar, són els orfebres fabricants de gàbies, d'habitud gent esforçada que més enllà de la rigidesa de les formes perd l'oremus amb gran facilitat, i que no negaré jo pas que puguin arribar a escriure papers llegidors. Gent endreçada que és fàcilment recognoscibles per les seves formes sempre polides i per no anar mai despentinats. Però, si us plau, o una cosa o l'altra, que prou empipador resulta que un cop enlairat, sigui el propi autor qui s'entesti a fer-te aterrar tan si com no, no fos cas que jo que sé.

dijous, 1 de juny de 2017

Utaimasu ka

És al bar d'en Rick, a Casablanca, on en un cert moment, per fer callar els enutjosos cants patriòtics d'un grup d'oficials de l'exercit alemany, la petita orquestra del local començar a interpretar La Marseillaise per indicació d'un dels protagonistes de la pel·lícula. Els parroquians del local, majoritàriament francesos, no triguen a afegir les seves veus al so de l'orquestra, curulls de sentiment patriòtic, i, per molt que els oficials alemanys perseveren en el seu cant, és l'estrèpit marsellès el que finalment s'imposa, en una escena joiosa que colpeix el sentiment de l'espectador, que té molt clar a quin bàndol ha de fer obsequi de la seva potser prescindible simpatia.

També a Frantz, pel·lícula de François Ozon, el parroquià d'un local de restauració de París s'alça per començar amb el cant de La Marseillaise, curull de sentiment patriòtic per la presència d'uns oficials de l'exèrcit francès. A poc a poc, i com no podia ser altrament en temps tot just posteriors a la guerra gran, la resta de parroquians s'afegeixen al cant, també curulls de sentiment patriòtic. Tots? no pas, una noia jove i rossa resta silent, incòmoda, potser fins i tot temorosa, doncs no per res ella és alemanya i va perdre al seu promès a la guerra. Però no només la noia rossa i silent resta incòmoda davant l'expressió de patriotisme local, també l'espectador, jo mateix en aquest cas, resta incòmode i ofès pels mateixos acords que, curiosament o no, a Casablanca provoquen la més gran de les simpaties.

dimecres, 31 de maig de 2017

Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

dimarts, 30 de maig de 2017

Kurosawa-san no eiga o mimashita

I de la mateixa manera que crec ser de l'opinió que La sirene du Mississipi és la pel·lícula de Truffaut que més em plau, Kumonosu-jô és potser el meu Kurosawa preferit. I no pas per la història narrada, les prou sabudes insensateses d'aquell tal Macbeth, príncep d'Escòcia, per molt que en aquesta ocasió el tal Macbeth respongui al curiós nom de Washizu Taketoki i vesteixi les robes i armadures pròpies d'un samurai, sinó, més aviat, per la captivadora posada en escena de Kurosawa. I no només per les espectaculars i prou conegudes escenes finals, on un enfollit Toshirô Mifune és sagetejat pels seus propis soldats, sinó, tal vegada, per com és narrat tot allò que, de no ser narrat com és narrat, poc interés tindria.

dimarts, 23 de maig de 2017

Hayaguchikotoba

D'un temps ençà espero amb gros delit que s'esdevingui un cert esdeveniment. I és tan gros el meu delit per tal què s'esdevingui el cert esdeveniment abans esmentat però no concretat, que no passa dia que no m'imagini com s'esdevindrà el cert esdeveniment que espero amb gros delit d'un temps ençà. El que no tinc és cap dubte que d'aquí uns dies, un cop el cert esdeveniment que d'un temps ençà espero amb gros delit ja s'hagi esdevingut, recordaré també amb gros delit allò que ja poc importarà que s'hagi esdevingut o no, i que més enllà de l'irrellevant i fugisser delit que n'obtingui en el moment que el cert esdeveniment que d'un temps ençà espero amb gros delit s'esdevingui, el més gros delit serà el produït pel record d'aquest cert esdeveniment que, d'uns dies ençà, espero amb gros delit.

dilluns, 15 de maig de 2017

Watashi wa arukimasu ga suki desu (III)

Ha estat aquest matí, en mirar-me al mirall per comprovar si el coll de la samarreta m'havia quedat ben girbat, que m'ha semblat que el coll se m'havia allargat. I en parar atenció m'he dit que sí, que sens dubte tenia jo el coll més llarg,  i que, des del darrer cop que m'hi vaig fixar, la testa se m'havia enlairat ben bé un parell de dits. Curiosa circumstància, m'he dit, que potser explicaria la sensació d'enlairament que aquests darrers dies m'acompanya. Però circumstància també ambigua, doncs... aquesta estirada del coll, és puntual o bé tindrà continuïtat al llarg del temps? Si és puntual tant és, un o dos centímetres no fan mal a ningú, ni tan sols a mi. Però si l'estirada va fent i acabo esdevenint una mena d'home girafa, ja seran figues d'un altre paner. I és aleshores que m'imagino, no sense una certa complaença, com sóc assenyalat amb el dit per petits i grans, i com, tractat de monstre, resto obligat a viure reclòs dins de casa, sense poder-ne sortir sota cap circumstància, talment el banyut aquell, Asterió, a qui fins i tot es feia obsequi d'un nombre determinat de donzelles (set diuen) un cop cada nou anys, per tal de fer-li més passador el captiveri.

I així, sense necessitat d'excuses per justificar el meu obligat aïllament, podria finalment fer servir el temps per fer tot allò que més em plagués, això és, no res, doncs, ni tan sols, exigiria jo cap de les set donzelles de rigor.

dimecres, 10 de maig de 2017

Dare ga kochira desu ka

Qualsevol que tingui la santa paciència de llegir el que aquí acostumo a escriure sabrà de la meva simpatia per François Truffaut, director de cinema. Director, però? No pas, si hem de jutjar pels crèdits de les seves pel·lícules, on el seu nom sempre apareix com el del responsable de la posada en escena i no pas de la direcció, que resta òrfena, no fos cas. I com que no sé pas jo quins són els motius que portaven Truffaut a rebutjar el qualificatiu de director, puc decidir jo mateix que les seves raons era una certa i sempre admirable modèstia, talment els seus mèrits encara no li permetessin presentar-se sota l'etiqueta de director, quelcom només a l'abast d'un tal Hitchcock. Modèstia que l'allunya de tots aquells imbècils que a tot hora s'apressen a fer-se anomenar directors, poetes, filòsofs, escriptors o, fins i tot, arquitectes, quan a tot estirar no són més que imbècils llicenciats, que no vol dir que hagin deixat de ser imbècils sinó, només, que han obtingut una llicenciatura universitària que, d'habitud, només certifica la seva submissió a un cert, concret i fosc procés administratiu.

I ara potser se'm podria retreure, en el molt improbable cas que algú llegeixi el paràgraf de més amunt, que no existeix cap llicenciatura que nomeni poetes i/o escriptors. I potser sí, que encara no existeix, però tot, ai las, arribarà.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Kochira wa watashi no otōsan desu

Ser inmortal i tenir vuitanta-set anys mal portats no és cap bicoca. Entenguem-nos-en, viure per sempre no és que d'entrada no resulti llaminer. Però si a aquest viure li afegim les seqüeles de mitja dotzena d'intervencions quirúrgiques, d'un tumor amb metàstasi, d'un atac de cor i dues angines de pit, de malaltia pulmonar obstructiva crónica, de diabetes, i d'un reguitzell d'afeccions menors que ara fora llarg i enutjós enumerar, a més de les limitacions motores pròpies de qui ha patit una lesió medular esdevinguda com a conseqüència d'una caiguda de sis pisos, que aviat és dit, entendrem que la immortalitat no és cap obsequi.

I si a vuitanta-set anys les coses van com van, no vull ni pensar com seran d'aquí vint, cinquanta o cent anys, quan el cos ja haurà excel·lit en la tortura d'aquells que gosen desafiar les lleis de la dita natura, d'aquells que han decidit viure per sempre, d'aquells que, com el meu pare, no moriran mai.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Kinō eiga o mimashita (XI)

El món real és el regne del terror, diu en un cert moment el personatge de Baptiste, interpretat per Pascale Ogier. O més aviat diu le monde réel est le règne de la terreur, doncs no per res Pascale Oller és francesa, com se suposa que ho és el personatge que interpreta, la dita Baptiste, com també se suposa que ho és el París documentat per Jacques Rivette a Le Pont du Nord. Sigui com sigui, en catalana llengua o en llengua d'oïl, el so alveolar vibrant múltiple que comparteixen tant real i terror, com réel i terreur, és el que potser em fa parar un especial esment en la frase de Baptiste, personatge de sorprenent capteniment que en cap moment mostra especial interès per allò que hom acostuma a anomenar realitat.

Així que ja ho saben, le monde réel est le règne de la terreur.

divendres, 21 d’abril de 2017

Kaurismäki-san no eiga o mimashita

El millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kaurismäki, que no és poc. Si, fins i tot, en un cert moment es pot reconèixer la veu de Toshitake Shinohara, a més de retrobar els rostres d'alguns del seus actors més habituals, com ara la inoblidable noia de la fàbrica de mistos, Kati Outinen. Però que el millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kausismäki no és gaire afalagador. Entenc, només faltaria, que tothom té dret a sentir-se colpit per la tragèdia dels refugiats sirians i a provar de fer el que pugui en la seva ajuda, i que en aquestes circumstàncies tota demagògia és potser excusable. I entenc, també, que la meva habitual i absoluta indiferència vers el sofriment dels altres (personatges de ficció a part) no sigui una actitud gaire exemplar ni defensable.

Però Kaurismäki sempre ha tingut una especial debilitat pels més desafavorits, això és, pels desgraciats, i això no l'ha privat de planar per sobre tot tipus de circumstàncies i obsequiar-nos amb joies com ara La vie de bohème o Calamari Union. I ara és com, si des de Le Havre, la bondat del seus lloables propòsits li fos una nosa que l'impedís aprofitar en benefici de la seva obra les desgràcies alienes, talment li sabés greu servir-se dels altres sense pagar el preu corresponent.

I tot, ai las, sembla que no pot ser.

dijous, 20 d’abril de 2017

Nin-chan no hon o yonde imasu

I és en una de les esteses de sorra que separa la colònia Focea d'Ἐμπόριον del mar, on començo la lectura de La seducció del minotaure, d'Anaïs Nin. I encara que no acabo de combregar amb els pensaments que expressa la veu narradora, tal vegada la pròpia Nin, estés sobre la sorra i acaronat per la marinada la lectura se'm fa plaent i llaminera. Fins i tot al vespre, quan ja sóc estés al llit del confortable hostal que ens acull, crec trobar en els pensaments i neguits de la protagonista una manera de pensar prou diferent de la meva, amb uns arguments que si bé no puc compartir, m'ofereixen motius de reflexió i dubte.

En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.

Qui és, doncs, el lector? jo? o les dites circumstàncies?

dimecres, 19 d’abril de 2017

Sant Pol ni imashita

Recordo com en certa ocasió era jo a Sant Pol de Mar, prenent les aigües. I recordo com, en aquesta certa ocasió recordada, de cop sobte una densa boira em va envoltar de tal manera que, de l'aigua estant, poc podia dir jo si la sorrenca platja on tenia desada tovallola i companya era al meu davant o al meu darrera, a la meva dreta o a la meva esquerra, més cap aquí o més cap allà. I també recordo com en ser miop com sóc, i en trobar-me jo en aquell moment sense ulleres sobre el nas, la sensació de ser al mig del no res se'm va fer tan viva, que vaig decidir abandonar-me a les onades per tal que tot s'esdevingués segons la voluntat d'aquell que sorolla la terra. Però recordo que la boira va esvair-se, la platja va tornar a fer-se'm més o menys visible, i amb la turpitud pròpia de qui neda de pena vaig acabar sortint de l'aigua i trobant recer sobre la meva grossa tovallola taronja.

I això és tot. Sense moral ni traca final, sense suc ni bruc, ni corol·lari ni colofó, ni significat ni sentit.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Reitan

En una certa i pretèrita ocasió hom em proposà una classificació del pecat segons dues categories semblants i potser antagòniques. Primera, la del pecat com a indiferència vers el mal o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el dolor o la injustícia. Segona, la del pecat com a indiferència vers el bé o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el plaer o l'alegria. Dit ras i curt, tan censurable seria no entristir-se davant del dolor com no alegrar-se davant la joia. Potser patirem, però també gaudirem, i cal saber comportar-se en ambdues situacions.

Però com la certa i pretèrita ocasió en què hom em proposà l'esmentada classificació és molt pretèrita, ja no recordo que devia jo objectar a la meva interlocutora, amb el benentès que, indiferent com acostumo a ser a tot i a tothom, poc podia jo combregar amb les seves categories. I si bé és cert que avui no respondria jo res, convençut que no paga pas la pena provar d'argumentar els propis capricis ni rebatre els aliens, no m'estranyaria que vint anys enrere, essent jo un complet imbècil, no hagués provat de defensar la meva habitual indiferència amb una també certa i més aviat contradictòria braó.

Així que ja ho saben, se me'n refot.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Biseibutsu o suki dewa arimasen

És la petitesa allò que m'esparvera, la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci. Com ara els poblats per innúmers virus, bacteris, fongs, mixomicets i d'altres menudalles que jo mateix arrossego adherits a la pell, al cabell, sota les ungles, entre les dents, a aixelles i pubis, budells i òrgans. I tant m'és que molts em siguin beneficiosos, com ara els bifidobacteris o els lactovacilus, tant m'és. I poc consol em dóna que els meus amatents leucòcits fagocitin amb fruïció qualsevol intrús no desitjat. És la petitesa allò que m'esparvera, i el seu nombre, innúmer, i la seva lletjor, indubtable i hòrrida.

I tant m'esparvera la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci, que sovint em plau imaginar com amb espantosa decisió depilo tot el meu cos per foragitar a tots aquells indesitjables que puguin trobar recer entre qualsevol borrissol. I com tot seguit m'arrenco pestanyes, ungles i dents. I com em llevo la pell, tota, i m'esventro per desfer-me dels budells, curulls de milions de bacteris, i com ja posats faig fora fetge, pàncrees, ronyons, i tot òrgan que sigui jo capaç d'engrapar abans que la lletja parca no se m'endugui, deixant, ai las, les meves restes parades pel golafre tiberi de tota quanta menudalla sigui cridada a taula.

dimecres, 5 d’abril de 2017

James-san no hon o yonde imasu

I és el giravoltar de l'innominat narrador d'Els papers d'Aspern al voltant dels esmentats papers del tal Aspern, aquest donar voltes sense gaire traça respecte un centre incert i fugisser, el que em fa recordar la molt plaent lectura de Les Planes, de Gerald Murnane. Potser, perquè tal com fa Murnane, James també aprofita la lenta i curiosa aproximació que el seu innominat narrador fa vers quelcom que no és més que un llaminer pretext, per provar de bastir una mena de manual de cinemàtica, especialitat rototranslació, on s'explora, de forma més aviat intuïtiva i poc sistemàtica (això és, de manera sensata) les motivacions que algú, ni que sigui un innominat personatge de ficció, s'empesca per anar fent, talment només la inèrcia que ens dóna el fet de comportar-nos com una erràtica baldufa fos allò que ens manté dempeus, doncs, tal com qualsevol infant sap, tota baldufa, en cessar el moviment produït per l'embranzida inicial, cau.

dimecres, 29 de març de 2017

Watashi wa arukimasu ga suki desu (II)

D'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent  i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas. I si bé és cert que sóc alt, i que no acostumo jo a trobar-me amb gaires persones que em superin en alçada, dubto molt que aquests darrers dies hagi jo crescut, que als meus anys hagi fet una estirada. A què dec, doncs, aquest aeri passar la mirada per sobre testes alienes, cabelludes o esclarides, pentinades o escabellades, rosses o morenes, tintades o emblanquides? Cert que en ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, visc en la certesa de ser millor que qualsevol d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Però aquesta certesa sempre m'ha acompanyat, i encara recordo com, sent jo un infant desnerit i solitari, ignorat per tots aquells que m'envoltaven, ja covava dins meu la no sempre plaent certesa de la meva evident i poc fonamentada superioritat. Què ha canviat, doncs, aquests darrers dies? Què potser el meu caminar s'ha fet més alat? que tal vegada els meus peus, en petjar el dur panot de les voreres, m'aixequen uns centímetres més amunt del que era habitual? Què m'he tornat encara més fatxenda? Ho dubto. Però, sigui com sigui, d'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas.

I tal vegada, distret amb tant enlairament, és per això que, d'uns dies ençà, els meus peus trepitgen més merda que mai.

dilluns, 20 de març de 2017

Kinō eiga o mimashita (X)

El principal desencís no és pas pel bunyol en sí, ni per la manca de qualsevol consideració per l'original, només faltaria. El principal desencís, el principal enuig, és, només, per aquest malbaratar el temps i el talent d'algú com el senyor Villaronga, d'algú capaç d'escriure i dirigir obres com ara Tras el cristalEl marAro Tolbukin o un cert documental sobre Miquel Bauçà, fent la feina que bé hagués pogut fer qualsevol estiracordetes que haguessin arreplegat en un mòdul formatiu d'imatge i so. 

I si de cas per la propera, quan toqui estifollar, que sé jo, Rodoreda, Todó o la mare del Tano, que la senyora Isona faci un curset on line i es posi ella mateixa a fer veure que algú dirigeix, que l'èxit, en aquest país nostre, ja el té assegurat.

dissabte, 18 de març de 2017

Frankie-chan no otōto

- I coneixerem tothom. Ens acostarem a la gent i els coneixerem de seguida. Anirem caminant per una carretera fosca, veurem llum en una casa i trucarem a la porta i els desconeguts s'afanyaran a obrir-nos i diran: "Passeu! Passeu!". I coneixerem aviadors condecorats, i gent de Nova York, i estrelles de cinema. Tindrem milers d'amics, milers i milers d'amics. I pertanyerem a tants clubs que fins i tot en perdrem el compte. Serem membres del mon sencer. Noihome! Homenoi!

Qui així parla, curulla d'entusiasme i amb un gros ganivet a la mà, és na F. Jasmine, amb F de Frankie, Frankie Addams, personatge diguem-ne que protagonista de la novel·la homònima de na Carson McCullers. I no sé jo sí serà la clarividència de l'autora, o simplement que els adults hem mudat en adolescents, però en el desig de na F. Jasmine no puc més que veure el món que m'envolta, on tothom s'atansa a tothom i on tothom diu ser amic de tothom, talment un tal Mark Zuckerberg no fos més que el germà petit i molt espavilat de na F. Jasmine.

dimarts, 14 de març de 2017

Shinbun o kaimasu

Avui he somniat que passejava un gos, grossa absurditat, en ser-me com em són odiosos i desagradables els animals d'habitud no comestibles. No obstant això, allà era jo, dins el somni, de passeig per la vorera de no sé pas quin carrer amb un gos menut i nerviüt que estirava la corretja de valent, fent-me anar amunt i avall segons el seu particular i volàtil desig, fins que en un cert moment s'aturava i s'arronsava, senyal inequívoc de la seva evident intenció de posar-se a cagar. Aleshores jo, esglaiat en adonar-me de les intencions del ca, l'estirava amb força i li cridava que s'aturés, que no era aquell moment ni lloc adients per buidar budells, que allò que pretenia fer requeria d'una certa intimitat, que ni parlar-ne. Però el gos, indiferent a la indubtable sensatesa de les meves paraules, m'imposava el seu caprici i deixava anar una cagarada abundant i pastosa, més pròpia d'un adult obès i sobrealimentat que no pas de la menudalla que em passejava. És aleshores que m'he vist en la necessitat de cercar un quiosc, comprar un diari qualsevol, i de tornada al lloc dels fets recollir l'abundosa femta, dipositar-la en un contenidor adient, i frisar per tal que ningú no hagi vist com en dErsu_, el favorit dels Déus, recollia les caques d'un petaner qualsevol.

Encara sort de la indubtable utilitat de la premsa impresa.

dijous, 9 de març de 2017

Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.

dilluns, 6 de març de 2017

Watashi no karada

Ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor. Una decisió que no m'ha representat cap avantatge ni inconvenient, i que els canvis que ha provocat en el meu cos moridor són d'una tal migradesa que només un observador excessivament amatent del meu cos moridor podria arribar a adonar-se dels efectes de la decisió presa, duta a terme i no esmentada. I dic no esmentada en tractar-se d'una decisió tan petita i insignificant que no paga ni tan sols la pena d'ésser esmentada.

No obstant això, tot i la irrellevant insignificança de la decisió presa, duta a terme i no esmentada, la meva satisfacció és majúscula. I des del dia que vaig dur a terme la decisió no esmentada no passen ni cinc minuts que no hi pensi amb viva satisfacció, talment hi hagués un abans i un després en el meu cos moridor. Satisfacció, en tot cas, no només excessiva i mancada de fonament, sinó, sobretot, viva i evident, fins al punt que em permeto escriure que ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor.

dissabte, 4 de març de 2017

McCullers-chan no hon o yonde imasu

Cada dia era com el dia anterior però més llarg, i ja no li feia mal, escriu Carson McCullers segons traducció de Jordi Martín Lloret a Frankie Addams, novel·la que avui em plau incloure dins el gènere poc llaminer de novel·les protagonitzades per adolescent desorientats, si se'm permet l'evident pleonasme.

I bé podria acceptar jo com a definició d'adolescència aquest cada dia com el dia anterior però més llarg, entenent que el ja no li feia mal potser significaria el moment del pas de la dita adolescència a la dita joventut, essent aleshores el pas de la dita joventut a la dita edat adulta el moment en que cada dia és com el dia anterior però més curt, i on tot torna a fer mal.

divendres, 24 de febrer de 2017

Usotsuki desu ka

La pintura és la forma de mentir més sofisticada, llegeixo que escriu na Clàudia Rius tot citant les paraules d'en Gonzalo Goytisolo Gil que es poden sentir en un vídeo que acompanya l'exposició que espai Volart dedica a l'esmentat Goytisolo. La pintura és la forma de mentir més sofisticada, doncs, avinentesa que em fa recordar les paraules aquelles de la Tanit Plana, una foto és mentida, sempre (que per alguna cosa la tal Plana és fotógrafa), de tal manera que m'acabo dient que, tal vegada, els diferents gèneres artístics tan sols es diferencien en la seva particular manera de mentir.

Així, si la pintura menteix amb sofisticació, potser la poesia ho fa amb ritme, l'escultura amb pietat, l'arquitectura amb ostentació, la fotografia amb desvergonyiment. la música amb sornegueria i el cinema amb versemblança, essent la mentida nua i ordinària no més que l'habitual forma d'expressió del comú dels mortals, d'aquells que encara no hem aprés a mentir amb un mínim de gràcia.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Dare ga kore o iimashita ka

La indulgència -com va dir algú- és la més intel·ligent de totes les virtuts, escriu Joseph Conrad a Memòria personal, segons traducció de Josep Maria Muñoz

I res puc jo afegir a l'obvietat enunciada per Conrad, aquest com va dir algú, doncs és cosa prou sabuda que tot ja ha estat dit, fins i tot, i per si de cas, allò contrari a tot allò que ja ha estat dit. És a dir, que, sens dubte, algun imbècil ja deu haver dit que la indulgència és la menys intel·ligent de totes les virtuts, doncs només un imbècil gosaria fer el trist paper d'antònim de Conrad.

Així que ja ho saben, si tenen l'extravagant desig de voler practicar la virtut, siguin indulgents.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Mujitsu no desu ka

Naturalment, el criat no tenia ni idea de per què la vella arrencava els cabells d'aquells cadàver. Per tant, no podia saber si, racionalment, aquella conducta havia de ser jutjada com acte bo o dolent.

Són les de més amunt paraules del narrador d'un dels relats de Ryūnosuke Akutagawa que es poden trobar a Rashōmon i altres contes en traducció de l'Albert Nolla. Paraules que semblen prendre partit en una vella disputa, la de decidir si hom ha de ser jutjat pels seus actes o bé per les seves intencions. En aquest cas el criat que dubta es decanta per la segona opció i, en desconèixer els motius que porten a la vella a arrencar els cabells d'un cadàver, no sap com judicar la seva acció. 

Jo, però, a l'hora de jutjar a algú trobo irrellevants tant actes com intencions, i prenc en consideració, tan sols, la simpatia o antipatia que aquest algú em desperta. Entenc, només faltaria, que aquest criteri meu és poc precís i fa de mal justificar, essent, més que un criteri, una bestiesa. Però, que potser vostès no fan exactament el mateix?

dimarts, 7 de febrer de 2017

Odorokubeki (II)

I un cop resto lliure dels dos desconeguts recordo com d'enutjós em resulta transformar-me en drac, doncs encara que convertit en drac puc volar i el meu cos esdevé invulnerable, el gros embalum que faig em resulta molest i poc pràctic, si més no quan soc al meu barri, on els carrers són estrets i no estan fets pel desplaçaments de bèsties d'aital grandària. A més, els vianants que ensopego no estan avesats als dracs i resten incòmodes i espantadissos davant la meva intimidatòria presència, i quan provo de parlar per tranquil·litzar-los els acabo socarrimant amb el meu alè, i si provo d'enlairar-me topo de cap amb balcons i façanes. A més, tots aquests enutjosos contratemps em destaroten i fan que la meva consciència reculi davant el rèptil que també sóc. I és aleshores que em trobo en el destret d'oblidar qui crec ser, i eternament enutjat voltar sota la forma de drac, malmetent per combustió tot allò que ensopegui al meu vol. Encara sort que l'hora tardana m'ofereix una bella posta de sol, avinentesa que em tempera l'ànim i em permet recuperar la meva habitual i esprimatxada forma humana. Només lamentar, un cop més, les destrosses sofertes per la meva roba, que resta tota estripada, feta parracs, fins i tots els calçotets, fets miques per la superlativa grandària del penis que fins fa uns moments traginava.

I és abillat d'aquesta guisa, ja arribant a casa, que de cop sobte una desconeguda em demana si tinc un minut, i sense parar esment en la meva nuesa comença a parlar-me amb l'objectiu de captar diners per tal de donar suport a una organització filantròpica de molt lloables intencions. Excuseu-me, m'excuso, com podeu veure, ni tan sols disposo de recursos suficients per vestir-me amb decència i, en conseqüència, poc puc permetre'm de col·laborar amb causes que no tinguin la meva persona com a única beneficiària. Però malgrat les meves enraonades paraules, la desconeguda continua recitant el seu sutra, aliena a tot el que pugui jo dir, de manera que no tinc més remei que girar cua i deixar-la amb la paraula a la boca, no fos cas que la incomoditat de la situació em tornés a posar a mercè del gros rèptil que amago dins, de l'odiós rèptil que també sóc, que tots som. O és que per ventura vostès no repten mai?

dijous, 2 de febrer de 2017

Dare ga Willowes-chan desu ka

Una no es fa bruixa per anar pel món fent maldats, ni tampoc per anar pel món ajudant els altres, com una dama de la parròquia que arriba dalt d'una escombra. És per escapar-se de tot això: per tenir una vida pròpia, no una existència que t'atorguen els altres... escriu Sylvia Townsend Warner a Lolly Willowes

Però que volen, potser sí que na Sylvia Townsend, atenent a la seva condició de dona feminista i comunista, escrivia amb unes intencions molt concretes, talment l'assaig aquell de Virginia Woolf sobre la pròpia cambra i la necessitat que tota dona tenia d'alliberar-se d'aquells que la privaven de ser qui potser era. Però tot i la meva condició de mascle més o menys heterosexual i lliberal, no puc deixar de fer-me meu el personatge de la Lolly Willowes, la Laura, i desitjar el dia en què jo mateix deixi de ser el fill, el pare, la parella, el conegut, l'arquitecte, el cosí o l'amistançat de qui toqui, per esdevenir aquell que crec voler ser, això és, ningú.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Odorokubeki (I)

I és al carrer Berga on dos homes que em són desconeguts em surten al pas i em demanen amb veu tremolosa si de cas jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. Efectivament, provo de respondre (doncs tan cert és que em dic dErsu_ com que sóc el favorit dels Déus), però callo tot seguit em veure com ambdós desconeguts comencen a cridar-me amb insolència alhora que de sota dels respectius abrics treuen sengles armes curtes i m'encanonen amb més por que hostilitat. Se us acusa del reiterat homicidi d'un tal Jota, m'informa un dels dos desconeguts, i tot el que digueu podrà ser utilitzat en contra vostre, afegeix l'altre, que s'identifica com un tal Efa, comissari dels mossos. Jo, és clar, ric i els responc que un homicidi no pot ser pas reiterat, i que el tal Jota no ha tingut mai una existència gaire real, que tot plegat no és més que ficció, que jo només mato insectes, formigues i mosques principalment, encara que també algun escarabat, de tant en tant, d'aquells tan grossos vinguts de les amèriques, i un cop un llamàntol per decapitació, i potser també nombrosos crancs, per fer sopa, però mai a ningú que respongui al malnom de Jota. Però els desconeguts no semblen atendre a les meves enraonades explicacions i un d'ells prova d'emmanillar-me, avinentesa del tot enutjosa, doncs bé podria ser que la bossa d'avellanes que acabo de comprar al mercat acabés pel terra. I és per això que amb paraules cordials i veu amanyagadora els recordo que ells tampoc no existeixen, que no són més que un producte de la meva imaginació i que facin el favor de tocar el dos, que fan nosa. Però els desconeguts insisteixen en la seva insensatesa, així que no em deixen altra opció que transformar-me novament en drac i acaronar-los amb l'escalfor del meu alè. I encara que sento la molesta punyida dels projectils a l'abdomen, no trigo gaire a volatilitzar-los, doncs on s'és vist, venir a destorbar-me d'aquesta manera, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

dimecres, 25 de gener de 2017

Kamigami no tasogare

I no és pas per res que els Déus dels homes del nord tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula, i alimentar-los al llarg dels anys amb les més saboroses carns i les begudes més espirituoses. No, no és pas per res, que Odin, Thor, Baldr, Tyr i companyia mostrin tan excelsa hospitalitat amb els braus que han excel·lit en el combat, amb els braus que amb foll convenciment han entomat l'acer britó amb el desig de trobar una bona mort.

Una bona mort, sí, doncs, altrament, el destí de tot mortal és el Helheim, el regne de gel, una mena d'Hades envoltat de serps que escupen verí i on no surt mai el sol, un indret inhòspit i hostil, hòrrid i pestilent. I si els Déus nòrdics tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula i estalviar-los l'estada al Helheim, és, només, per fer-los lluitar el dia del Ragnarök, el dia que Loki es presentarà davant seu al capdavant d'un formidable exèrcit. D'un exèrcit de gegants, monstres i difunts que donarà mort a uns Déus lúbrics i avariciosos, egòlatres i fatxendes, malparits i cercabregues, que no dubtaran en fer servir als seus hostes no pas per evitar la seva segura derrota, sinó, tal vegada, per embellir la seva caiguda.

diumenge, 22 de gener de 2017

Kochira wa Ragnard-san desu ka

Segons l'imaginari popular, poques coses abellien més a un guerrer víking que la mort en combat. Ser abatut per l'enemic enmig del carnatge, ser recollit per alguna de les valquíries i ser dut als salons del Valhalla, on al llarg dels anys banquetejaria amb els Déus i els herois de l'antigor, els einherjar, abans no s'esdevingués el Ragnarök. S'entén, és clar, que una societat que en bona mesura depenia per sobreviure i prosperar de la bravor dels seus guerrers s'empesqués semblant faula, i d'aquí la mítica bravor dels homes del nord, que mai no defallien i encaraven qualsevol destret amb el cor alegre, talment pugessin dalt dels cims traginant capelina, carmanyola i cantimplora.

Però, més enllà de l'imaginari popular i de l'èpica de les sagues, creia verament el guerrer víking la història explicada? no dubtava? certament hom sempre està disposat a creure allò que li resulta més satisfactori de ser cregut, talment jo mateix, que més enllà de qualsevol dubte crec ser el favorit dels Déus. Però, tota aquella caterva de Enars, Oddmunds, Ragnars o Sigfrieds, no dubtaven a l'hora d'entomar l'acer saxó de la vera existència de tot plegat? O, simplement, no eren més que uns estoics exemplars, i el seu convenciment no més que l'apatheia pròpia d'aquells que saben que la pròpia llibertat només rau en la manera d'entomar allò que els Déus ens han reservat? talment el mític Ragnard Lodbrok no fos més que el més avantatjat dels alumnes de Zenó, el de Cition.