divendres, 20 d’octubre del 2017

Gunshū

Aquests darrers dies, per motius prou coneguts de tothom i que ara no venen al cas, m'he trobat sovint envoltat d'innúmers desconeguts. Desconeguts que abillats amb ensenyes diverses i en actitud mig festiva mig reivindicativa, ocupaven carrers i places, cridaven i entonaven càntics, i es mostraven mútua companyonia. Avinenteses, totes elles, que em resultaven, em resulten, certament enutjoses, però que em veia, em veig, en la necessitat d'entomar en ares a un hipotètic i futur benefici.

Curiosa contradicció, la meva, convençut com estic que cap futur no pot compensar ni justificar la pèrdua del present. Però allà m'hi trobo, baldat i fastiguejat, disposat a tot allò que calgui, a tot allò que se'm demani. Jo voldria ser a l'altra banda, escarxofat en la comoditat d'una butaca, menjant avellanes, prenent destil·lats de malta, apel·lant al compliment de la sempre benvolguda i necessària llei, a la prevalença de l'ordre per damunt la dita justícia, a l'enuig per tanta multitud, a la insensatesa de tot canvi, a l'estupidesa de tot plegat. 

Ho voldria, sí, però allà hi sóc, envoltat d'innúmers desconeguts que, com a bons catalans, fan coses.