Keiryū sōkō shimasu

I és des del primer moment que el riu ens rep (o més aviat creiem que ens rep) amb una alegria desbordant i juganera, amb un corrent d'aigua viu i nerviós que davalla fent-se sentir, amb una fressa que durant una bona estona em fa creure que el nom del riu ve (o si més no hauria de venir) precisament d'aquí, de la fressa que fa. Però, en parar un mínim d'atenció, penso que no pot ser, que el riu, el Freser, no és pas el Fresser, i que, per tant, la fressa que imagino deu tenir-hi ben poc a veure.

I així és... o no, perquè ja l'endemà, fent el ronso en una gandula a la terrassa de l'hotel que ens allotja, consulto el que diu Coromines. I Coromines fa derivar el nom del Freser d'un FEBRARIU llatí, que tant pot tenir l'origen en un nom propi romà com ara FEBRUARIUS (d'on derivaria l'actual cognom Febrer), com en l'adjectiu homònim que vindria a lligar amb allò que vaig imaginar en un principi: una aigua enfebrada, una aigua viva i juganera que davalla amb una alegria desbordant, una aigua escumosa que es fa sentir per la fressa que fa, una aigua que celebra com mai les neus i les pluges del darrer any.

Jisho o yomimasu

3. NYOC m. usat per Víctor Català com a sinònim de noc. El bressol es retirava a un nyoc i feia una flaire temptadora, Víct. Cat. Vida 184.

Són les de més amunt paraules que es poden llegir al diccionari català-valencià-balear, també conegut com a diccionari Alcover-Moll. Paraules que trobo en haver de cercar el significat del mot nyoc, que m'és desconegut, i és que com cada cop que llegeixo a na Victor Català, em trobo en la necessitat de consultar diversos diccionaris (i dic diversos en no trobar sempre allò que cerco al diccionari de l'Institut), com ara l'Alcover-Moll o el Joan Coromines.

I trobo que això de reconèixer en un diccionari l'ús particular que un cert escriptor fa dels mots segons el seu lliure albir és, potser, el més gros honor que se li pot fer al dit cert escriptor.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

Putxet no eki de densha ni norimashita

Davallant apressat les costerudes escales de l'estació del Putxet, veig com l'home que davalla al meu davant s'ajup per recollir el mocador que acaba de caure-li i, tot seguit, veig també com un segon home que també davalla al meu davant, s'ajup per recollir el paraigües que també acaba de caure-li. I encara davallant, imagino com un tercer home s'ajup a recollir la bossa que imagino que també li cau, i com un quart s'ajup a recollir-se el braç dret, també caigut, i un cinquè el cap, doncs posats a imaginar em resulta més llaminer imaginar que hom va perdent parts del seu cos. I imaginant homes que davallen escales tot recollint-se a ells mateixos arribo a l'andana, on m'imagino escrivint el que acabo de veure i imaginar, potser com a començament d'un relat on per causes incertes hom va perdent parts del seu cos, i fins i tot començo a imaginar que, a l'hora de recollir-les, hom recull l'occípit d'algú altre alhora que el tal algú altre recull el penis del hom que imagino, de tal manera que hom deixa de ser qui és per esdevenir una mena d'híbrid mutant.

Però és aleshores que arriba el tren i puc seure i posar-me a llegir el petit llibre que tragino a la butxaca, farcit de paraules que em són desconegudes, com ara estarangina o paupons, que un cop arribat a casa no trobo a cap diccionari, ni al de l'institut ni a l'Alcover Moll, ni al de l'enciclopèdia ni al'etimològic de Coromines, i em fan oblidar, potser no del tot, als apressats desconeguts que davallen escales, alhora que descobreixo el polisèmic significat de carnús, bonic mot que potser podria anomenar a aquells que, davallant escales, s'ajupen sense descans per recollir les parts del cos que els hi són caigudes.

Doko ni jigoku ga arimasu ka

Em plauen els tarters que precedeixen els cims, dits també rossegueres. Llargues esteses de pedres amuntegades pel pas del temps, d'habitud bellugadisses, que acostumen a fer penosa la pujada, ràpid i perillós el descens. Paisatges en aparença desolats, orfes de vida, i potser d'aquí el meu plaer i el seu nom, tarter, de Tartareum, l'infern en llengua llatina, segons Coromines. Hi ha tarters de pedra menuda, no més que diminuts còdols que s'esllavissen amb cada nova passa que fem, sigui aquesta ascendent o descendent; i tarters de grans rocs que acostumen a romandre indiferents al nostre trànsit i semblen amagar tot un inframon al seu davall, no per res el Tàrtar fou la regió més pregona del món, sota el mateix Hades, l'infern dels infern. Amb la paüra dels llamps i el repic de la pluja els tarters adquireixen la seva més gran magnificència, quan hom fuig apressat de la fúria dels Titans, cuaitant de no ensopegar, cercant aixopluc amb el neguit dels fugitius, doncs de la muntanya sempre es fuig. En canvi, creuar-se o avançar a algú que també va o bé d'algun cim proper és un gros enuig, en veure's aleshores el tarter envaït per altres éssers, en aparença vius, que gosen, fins i tot, trencar el so del pedregar per intercanviar tòpiques i sobreres salutacions.

Dare ga jisatsu desu ka

Si (malauradament) el plaer ens és impossible i hem perdut tota esperança, Epicur, l’epicureisme, contempla la possibilitat del suïcidi?, pregunto al conferenciant.

La meva pregunta queda sorda per la remor del públic i el conferenciant em demana que li repeteixi. Ho faig a poc a poc, vocalitzant. La pregunta el sobta i, amb arguments poc convincents (la suposada mort d’Epicur enmig d’esgarrifosos dolors), respon negativament. Resto perplex, tant per la remor de la gent com per la sorpresa del conferenciant, car altres escoles hedonistes, com la Cirenaica en la persona de Hegesies, exhortaven al suïcidi, fins i tot per inanició.

Suïcidi, format amb el ll. Sui ‘de si mateix’ i la terminació homicidium; en anglès ja s’usava suicide el 1651, i sembla que els altres països europeus ho imitaren d’Anglaterra (on aquesta plaga és més corrent que a Terra Ferma) ...
.......................Escriu Coromines, mestre de l’etimologia moralista.

Suïcidi, o com l’ús d’uns simples adverbis resulta (incomprensiblement?) inacceptable, car, suïcidar-se, llevar-se la vida, no és més que decidir lliurament el quan, l’on i el com de quelcom inevitable, la nostra mort.
.......................Proposo jo, per un diccionari.

Teinosha

La setmana passada vaig escoltar, a la ràdio, una notícia d'aquelles que tan bé defineixen com som els humans. Sembla ser que els mossos d'esquadra varen detenir a un noi que planejava el segrest de la seva mare. La dona era la propietària d'una important joieria i el fill havia contactat amb una banda de malfactors kosovars per tal que l'ajudessin a rebre un avançament de l'herència materna o, qui sap, l'herència sencera.

I avui, quan la fèiem petar amb unes amigues al pati de casa, el tema ha sortit a la conversa. Una de les nostres convidades coneix, a través de terceres persones, a la família afectada. El que m'ha sobtat ha estat el mot que ha fet servir per referir-se al detingut: cretí. I mira, la paraula m'ha interessat. Potser pel seu ús infreqüent, car la gent, quan ens diem el nom del porc, acostumem a fer servir altres insults que ara no venen al cas. En quedar-me sol a casa (la meva companya ha marxat amb les convidades a fer un tomb) he mirat com defineix el diccionari de l'I.E.C. el terme cretí:

Cretí -ina: adj. i m. i f. Que pateix de cretinisme. Fig. Persona estúpida.
Cretinisme m. Idiotesa endèmica o heretada acompanyada de degeneració física i deformitats, freqüent en certes regions muntanyoses.

I això m'ha portat a recordar un documental de Luis Buñuel, "Las Hurdes, tierra sin pan" de l'any 1933. Ara parlo de memòria, però crec recordar que la veu narradora era la de Francisco Rabal i que, en un cert moment, feia servir el terme cretí (o potser deia idiota?) per a referir-se clarament al que el diccionari defineix com a cretinisme, això és, idiotesa endèmica . . . sense cap ombra d'insult. Tot seguit he consultat el diccionari etimològic de Coromines:

CRETÍ: del fr. crétin id., que per la seva banda es prengué d'una parlar de la Suïssa francesa, on és la forma local del mot francès chrétien "cristià" aplicada allí als cretins com a eufemisme compassiu.

Sensacional, no? Com si d'aquí a uns anys els nostres descendents, per ofendre's, es cridessin l'un a l'altre: discapacitat psíquic!!!!!!, car, com demostra l'etimologia, tots els eufemismes que pugem arribar a inventar, tard o d'hora, deixaran de ser un eufemisme per esdevenir, per mèrits propis, un bon cop de puny.