I és des del primer moment que el riu ens rep (o més aviat creiem que ens rep) amb una alegria desbordant i juganera, amb un corrent d'aigua viu i nerviós que davalla fent-se sentir, amb una fressa que durant una bona estona em fa creure que el nom del riu ve (o si més no hauria de venir) precisament d'aquí, de la fressa que fa. Però, en parar un mínim d'atenció, penso que no pot ser, que el riu, el Freser, no és pas el Fresser, i que, per tant, la fressa que imagino deu tenir-hi ben poc a veure.
I així és... o no, perquè ja l'endemà, fent el ronso en una gandula a la terrassa de l'hotel que ens allotja, consulto el que diu Coromines. I Coromines fa derivar el nom del Freser d'un FEBRARIU llatí, que tant pot tenir l'origen en un nom propi romà com ara FEBRUARIUS (d'on derivaria l'actual cognom Febrer), com en l'adjectiu homònim que vindria a lligar amb allò que vaig imaginar en un principi: una aigua enfebrada, una aigua viva i juganera que davalla amb una alegria desbordant, una aigua escumosa que es fa sentir per la fressa que fa, una aigua que celebra com mai les neus i les pluges del darrer any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada