Subete no mono

Allò que en el més íntim de nosaltres ens preocupa defuig la comunicació, àdhuc la percepció gairebé, escriu Jünger a l'entrada corresponent al divuit de novembre de mil nou-cents quaranta-u, i que trobo que lliga d'allò més al que escriu el vint-i-set de gener de mil nou-cents quaranta-dos, quan referint-se a una carta d'una lectora a propòsit d'un dels seus llibres, Jardins i carrers (primera part dels seus diaris), escriu que jo volia dir que les paraules formen una reixa que permet de donar una ullada a allò que és inexpressable, i donava la imatge d'una reixa a través de la qual veiem la prosa, com qui veu els llegons en un parc zoològic, rere la seguretat dels barrots, i potser alertant de la impossibilitat de voler-nos estalviar aquesta mena de distància que ens separa de les paraules, que com no pot ser altrament ens remet a Gòrgies, les paraules del qual ja ho van deixar tot dit.

Kurashi no

De vegades em costa de diferenciar la meva existència conscient de la inconscient. Vull dir: distingir la part de la vida que s'entreteixeix en somnis de l'altra que ho fa de dia, escriu Jünger a l'entrada corresponent al vint-i-sis d'agost de mil nou-cents quaranta-dos dels seus diaris.

I és possible que Jünger es refereixi exactament a allò que diu, a la seva existència nocturna dins el subconscient dels somnis i a la seva existència diürna com a oficial de la wehrmacht i escriptor de renom. Però això no treu que pugui jo trobar en les seves paraules no pas allò que aquestes diuen, sinó allò que em plauria que diguessin, això és, que la vida potser només és satisfactòria en els moments en què el nostre pensament no és capaç de diferenciar amb claredat entre les circumstàncies que el món ens ofereix i i les fantasies pròpies del nostre pensament, essent precisament el fràgil equilibri entre ambdues percepcions allò que ens fa la vida estimable, amb el benentès que qui ignora del tot les circumstàncies externes pot topar de manera massa violenta amb dites circumstàncies, i que qui només resta atent a les ja prou no esmentades circumstàncies menarà una vida d'un endreç esgarrifós, talment la noia japonesa aquella que plega samarretes amb exemplar pulcritud.

Ōrandō

En alguna ocasió ja he fet esment d'un gènere literari de pràctica poc recomanable, com és el format per les novel·les el protagonista de les quals es lamenta sobre com de dificultós és escriure (Paludes, de Gide, en seria l'obra fundacional). I si bé és indiscutible que desenes, o més aviat centenes, no, desenes de centenes (això és, milers), o millor desenes de centenes de milers és el nombre aproximat d'obres que componen dit gènere, totes elles resulten sens dubte menyspreables.

O, si més no, això pensava jo abans de fer la lectura d'Orlando, de Virginia Woolf, que si bé es un tros de novel·la que difícilment es pot reduir a les estretors de qualsevol gènere (literari o no), a mi m'ha plagut trobar en la seva lectura el procés d'escriptura del que acaba esdevenint el poema fundacional d'un cert gènere de poesia, el format per admirables poemes que potser mai no han estat escrits, però que tan de bo ho haguessin estat.