dijous, 25 de febrer de 2010

Termòpiles ni ikimasu (III)

I compren retsina, molta, tanta, que acabem embriagats, perduda ja tota esperança, pels carrers de la veïna Mólos. I és aleshores que sentim un fort rebombori, i com una gran multitud, cridanera i esvalotadora, s'apropa fent exhibició de draperia vermella i negra. Els perses, potser? em pregunto. Però encara que jo sigui alt i esprimatxat, i el taxista que m'acompanya baix i rabassut, tinc prou seny com per no confondre molins amb gegants, doncs no és aquest el tema, avui. I asseguts en un portal, amb la darrera ampolla a les mans, veiem com arriben els manifestants, doncs això són, manifestants que protesten per la situació del país, com si ells mateixos no fossin responsables de llurs vides, angelets, i com al seu davant la policia forma en rengles compactes, talment hoplites de belles gamberes protegits amb escuts de plàstic i armats amb bastons de goma.

És aleshores que tot i l'embriaguesa, admirant el bonic ball de bastons grec, recordo uns versos de Kavafis mancats de goig traduïts pel doctor Riba, i decideixo tornar cap a casa, capcot, desprès d'abandonar les divines armes en el contenidor de runa d'una obra propera, amb un sol pensament al cap, i de mi ara que serà, sense perses?

dimarts, 23 de febrer de 2010

Termòpiles ni ikimasu (II)

Llàstima que perdem un dia, doncs a l'alçada de Dubrovnik tenim pana i hem de trucar al RACC. Però al final arribem a les Termòpiles, on sembla que encara no han arribat els perses i és respira un ambient força distès, fins i tot massa, pel meu gust. És per això que pregunto a una dona que tragina un cistell farcit de salutíferes verdures per la situació del punt de comandament de l'exèrcit grec. Arribeu tard, el festival es va celebrar la setmana passada, em respon, deixant el cistell al terra. Quin festival? pregunto sorprès. Com que quin festival? em pregunta ara ella, sorpresa de la meva sorpresa, el que es fa cada any per rememorar la batalla, si aneu vestit igual que els figurants, tot i que... com és que porteu una escombra enlloc de la llarga pica?

És aleshores que el taxista, que s'ho mirava de lluny però escoltava atent, se m'atansa i em pregunta si ja podem tornar cap a casa, donades les circumstàncies. De cap de les maneres, aquí hem vingut a morir, responc indignat. Plural majestàtic, suposo, em replica, burleta. Què potser sou immortal? pregunto ara jo. No, és clar, però tampoc cal morir ara mateix, em respon. Potser teniu raó, reconec amb desànim, doncs l'arribada d'un exercit persa de cop em sembla la quimera d'un boig. Podríem aprofitar per comprar olives de Kalamata, m'acaba proposant. I una mica de iogurt, afegeixo. I retsina, conclou ell.

diumenge, 21 de febrer de 2010

Termòpiles ni ikimasu

Remenant l'armari del rebedor en busca dels guants, ensopego amb la capsa de les divines armes, que dormia amagada sota les jaquetes d'entretemps. Enllaminit pels records que em porta i per les promeses de glòria que sempre em fa, obro la tapa i retrobo les gamberes de flexible estany i el casc de llarga crinera, l'esmolat glavi i l'escut de bronze, la sòlida cuirassa i el flexible talabard. Però per molt que busco i remeno, per molt que buido l'armari del tot, no arribo a trobar la llarga pica de fusta de freixe i punxeguda punta. No has vist pas la pica? pregunto a la meva estimada companya, aprofitant que passa pel meu costat. Vols dir aquell pal de fusta vell? em pregunta ella. Pal de fusta? m'exclamo, escandalitzat. Ja fa temps que el vaig llençar, ratllava l'armari i ocupava massa espai, em respon. I ara com m'ho faré? no puc pas anar al combat sense pica, em lamento. Doncs agafa l'escombra, em proposa ella. L'escombra, remugo, on s'ha vist un hoplita amb escombra? els perses són a punt d'arribar i jo sense pica. Segur que els espartans ja hi són, i també els tebans, i sense temps per perdre corro escales avall, carregant com puc la capsa amb les divines armes i la lleugera escombra.

Ja al carrer aturo un taxi alçant el dit índex de la destra, i a les Termòpiles, crido esverat al taxista, a les Termòpiles, i ràpid, que porto pressa, afegeixo, alhora que em començo a cordar la sòlida cuirassa al voltant del pit. El taxista, però, em pren amb to de befa i fa un lleig comentari sobre la meva persona. On s'ès vist, crido indignat, no parlotegeu, desgraciat, que les vostres paraules m'ofenen l'oïda, i ràpid com el llamp prenc l'esmolat glavi, i just quan anava a esventrar-lo sento com el taxista es disculpa amb paraules assenyades i diu que tombarà per Consell de Cent per anar a buscar la Meridiana i així enfilar l'autopista cap a França. No més de tres mil quilòmetres, conclou, arribarem en dos dies.

dijous, 18 de febrer de 2010

Kore wa watashi no iken desu

Al cementiri, el silenci s'hi podia palpar, interromput només pels sons i les veus de diumenge que en Matthew recordava i pels insectes estiuencs. Era reconfortant. S'hi sentia bé, allà. No havia de competir amb els morts. No tenia cap importància, que sota aquella mateixa herba marronosa d'octubre hi hagués algú que escrivís millor, que hagués llaurat més rectament que ell o que sabés entonar les notes amb més correcció. Ell, pel simple fet de ser viu, era superior, escriu Jetta Carleton, requiescat in pace, a Quatre germanes.
Cada cop em plauen menys les meves opinions, doncs en emetre veredicte sobre qualsevol qüestió que se'm planteja acostumo a restar sorprès de les meves paraules, mancades de pietat i curulles a vessar de menyspreu cap als altres, orfes d'humanitat. Sóc estricte amb les debilitats alienes i no perdono la més petita mancança, ni que sigui suposada, alhora que tinc màniga ample per les meves faltes, per les que sempre trobo la justificació que nego als altres. A aquell el trobo vanitós, orgullós a l'altre, egoista o aprofitat, fals o menyspreable, quasi sempre estúpid. Només els morts, si ja són païts de fa temps per la golafreria dels dípters necròfags, semblen inspirar-me un cert respecte, i és per això que de vegades puc tenir paraules amables per aquells que ja no són entre nosaltres, doncs ningú que em sigui contemporani pot ser millor que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Monogatari

Ja sigui per un bell atzar, o pels imprevisibles designis dels Déus, després de Proust només llegeixo llibres on la veu narradora construeix els seus records. Fa pocs dies foren les aigües estretes de Julien Gracq, i ara quatre germanes de Jetta Carleton, on la primera persona del singular narra quelcom de recordat, un viatge remuntant el mansoi curs de l'Evre en el cas de Gracq, les relacions familiars en el de Carleton. I és així que imagino una nova classificació de la novel·la atenent a la persona i al temps verbal en que l'acció és narrada, essent les ficcions on una veu en primera persona del singular narra fets pretèrits les que més aprecio. Si més no, a dia d'avui.

dijous, 11 de febrer de 2010

Kochira ga saitei desu

Tot just extingida la darrera nota, i abans de l'esclat dels aplaudiments, els miserables s'alcen. I ja enmig dels aplaudiments s'apressen pels passadissos cap a la sortida per ser els primers a retirar l'abric del guarda-roba, agafar el primer taxi, o ser els primers en qualsevol altra niciesa. Un cantant d'òpera porta una vida sacrificada des de ben petit, tiranitzat per la disciplina del cant. I a canvi només demana uns simples aplaudiments, no més que el so que es produeix en batre les mans. Sembla ben poca cosa, però els miserables s'alcen i fugen corrents. Com ara fa una estona al Gran Teatre del Liceu, on Jennifer Wilson, que interpretava amb solvència el compromès paper d'Isolda, ha hagut de veure com tres miserables s'alçaven de les primeres files de la platea, just al meu costat, i marxaven a l'inici del Liebestod, la mort d'Isolda, a la fi del tercer i darrer acte, poc més de sis minuts sublims, els que s'han volgut estalviar els més miserables dels miserables.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Shinrai (II)

Amb la frivolitat que em caracteritza, sense consistència ni serietat, aquí vaig escriure un cert elogi de la desconfiança, que menys de dos mesos després m'ha vingut de grat contradir fent, al seu torn, un cert elogi de la confiança. I és que poques coses em plauen tant com contradir-me en les meves opinions, dir el contrari del que he dit primer. Només, potser, repetir-me, dir de nou allò que ja he dit, que potser és el contrari en tot a contradir-se, en ser ambdós termes antitètics, relatius a l'antítesi, oposició entre dos termes o dues proposicions, no més que una nova, reiterada i plaent contradicció.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Doko ni Patufet-kun imasu ka

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret... cantussejo pel carrer, camí del despatx, fins que sóc aturat per un desconegut que em pregunta si canto la cançó d'en Patufet. Sí, és clar, li responc. Però jove, em replica, no veieu que amb la vostra alçada és ben ridícul que assumiu el paper del menut Patufet? Sorprès per l'absurditat de la pregunta resto mut, avinentesa que aprofita el desconegut per recomanar-me que canti el gegant del Pi, molt més adient a la meva mida, alhora que ell mateix comença a cantar, el gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi... Davant tanta insensatesa no tinc més remei que cridar prou i argumento que donada la meva edat de cap manera se'm pot qualificar de jove, però ara és ell qui m'interromp, us equivoqueu, jove, doncs he fet servir l'adjectiu en el seu grau comparatiu, i és evident que vós sou més jove que no pas jo. I això és cert, doncs el desconegut llueix una rinxolada barba blanca que guarneix el seu ridícul i anacrònic abillament, una mena de túnica de lli ajustada a la cintura mitjançant un cinturó de pell adobada i unes atrotinades sandàlies. Però si fos cert el vostre argument, l'interrompo ara jo, doncs el desconegut continuava perorant sobre l'art de l'adjectivació, ningú no podria cantar la cançó d'en Patufet, en no existir ningú tan menut com el propi Patufet. I ara el desconegut riu i em replica que de cap de les maneres, la cançó forma part d'un conte tradicional, i si hom explica el conte, cosa que vós no fèieu, en el seu paper de narrador està legitimitat per cantar la cançó d'en Patufet, i fins i tot per declamar aquell famós diàleg que diu... però ara sóc jo qui el torna a interrompre, doncs prou que conec tot allò de Patufet, on ets?, i miro de trobar la manera de desempallegar-me d'aquest llunàtic, doncs poques ganes tinc d'embrancar-me en discussions que no porten enlloc. Però el desconegut no deu tenir res millor a fer, i encara que apresso el pas tot girant-li la cara, em segueix tot embarbollant-se amb una estranya teoria sobre una caverna i unes ombres per tal de refutar la meva pretensió de continuar cantant. I és aleshores que recordo la famosa al·legoria i concloc que sóc víctima d'un foll que creu ser Plató, i així li vaig saber. Sòcrates, però, em respon fent-se l'ofès, em dic Sòcrates, fill de Sofròniscos, i no em plau de ser confós amb aquell arribista pocavergonya que tant m'ha perjudicat. Sort que puc cridar l'atenció d'una parella de guàrdies i els aviso que estic sent molestat per un indesitjable sodomita que, segons tinc entès, ha estat acusat de corrupció de menors a Atenes. Calúmnies! però, crida el tal Sòcrates, tot això no són més calumnies! continua cridant en ser arrossegat pels guàrdies, que no desaprofiten l'ocasió de fer servir els seus reglamentaris bastons de goma.

I lliure finalment del tal Sòcrates apresso el pas, cantussejant la bonica melodia d'en Patufet, aquella que diu, patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

divendres, 5 de febrer de 2010

Shinrai

Confiança, seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció d'algú, segons la primera de les cinc accepcions que recull el diccionari de l'IEC.
En el cas que exposaré tot seguit l'aquell sóc jo i l'algú l'Oriol Broggi, que al llarg d'aquests darrers anys s'ha guanyat la meva confiança amb la seva excel·lent feina com a director teatral. I és per aquesta confiança que li tinc que poc m'importa que el nom de Eduardo De Filippo em sigui del tot desconegut, doncs en tinc prou de saber que ell, l'Oriol Broggi, me l'ofereix (a mi i a tothom que vulgui assistir com a públic a la posada en escena de Natale in casa Cupiello), per saber que De Filippo devia ser un dramaturg extraordinari, i que resultaria imperdonable perdre una ocasió com aquesta per conèixer-lo.
Fins al catorze de març, sotes les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Okashī no densha

El desconegut avança amb pas decidit, la vista fixa al front i una mirada que esparvera. I és tanta la determinació que mostra en el seu avanç al llarg del comboi dels ferrocarrils metropolitans, que no puc més que admirar-me d'allò que passarà quan arribi al final del tren, un cop creuats tots els vagons. Aturar-se no sembla possible, i encara que sigui tancada amb clau, m'imagino al desconegut esbotzant la petita porta de la cabina del conductor d'una forta puntada de peu, trencant el vidre de la finestra d'un cop de cap, i prosseguint la seva marxa per davant del tren fins arribar al final de la línia, que ell mateix s'encarregarà de perllongar amb vigoroses manotades que aniran esmicolant la dura roca del subsòl. I gràcies a l'esfèrica forma del sòlid cos que ens agombola en el nostre peregrinar per l'univers, i a la precisió d'una imperfecte trajectòria circular, imagino al desconegut fent voltes i més voltes al voltant d'un punt relativament fix anomenat centre per sempre més, talment complís algun lleig càstig imposat pels Olímpics, doncs res de menys plaent als Déus que la folla determinació del mortals.