Kinō no eiga

Deu ser certament injust judicar noranta minuts de metratge pel que succeeix en cinc anecdòtics i irrellevants segons. Més encara, quan el conjunt del metratge ofereix alguns moments d'una bellesa captivadora, com ara el desplaçament dalt d'una locomotora de la protagonista femenina ves les imponents instal·lacions siderúrgiques de la zona en una esplèndida seqüència que posaria els pels de punta a qualsevol ecologista (1:12:40), o l'avenç en diagonal de la mateixa protagonista dalt d'un camió que es combina amb la marxa enrere d'una locomotora i l'alça de les barreres del preceptiu pas a nivell (1:06:55), o inclús el capriciós vol d'innúmers paperets dins l'habitació de la protagonista femenina a causa d'un cop d'aire no gens casual (1:27:34). I posats a judicar amb rigor, abans fora criticable la interpretació d'algun dels actors, o la previsible i inevitable dogmàtica soviètica de l'època, que no pas la frivolitat que a mi m'ha plagut esmentar, no més que una fotesa anecdòtica i irrellevant, com anecdòtic i irrellevant acostuma a ser el meu judici.

Konban eiga o mimashita (VIII)

En un cert moment del metratge (58'45''), el protagonista masculí surt despitat d'una aula, en haver estat el seu amor rebutjat per la protagonista femenina. Tot seguit els espectadors veiem com en un únic pla fix el protagonista masculí s'allunyà passadís enllà, empetitint-se, alhora que, del fons del passadís, se'ns fa present una petita figura vestida de negre que s'atansa cap a nosaltres. És aleshores que l'espectador mestretites endevina que la funció de la figura que s'atansa no és altra que la de topar amb el protagonista masculí, per tal que amb la topada se'ns faci evident el gros disgust del protagonista masculí, que de tan absort com resta pel propi disgust, no para cap esment a tot allò que l'envolta, talment al costat del propi enuig res no existís. Un recurs habitual en el món del cinema, que fa que en tota pel·lícula els personatges sempre topin amb objectes o amb persones quan marxen enutjats d'algun indret. En aquest cas, es pot criticar al director, a banda de l'ús d'un recurs massa evident, una desafortunada planificació, doncs entre l'aparició de la petita figura vestida de negre i la topada amb el protagonista masculí s'hi escolen ben bé quatre o cinc segons, temps més que suficient per a què tots els mestretites de la sala puguem preveure el que tot seguit s'esdevindrà, la inevitable topada del protagonista masculí amb la petita figura vestida de negre.