I és en començar la projecció, que de cop l'oxímoron se'm fa indiscutible. Perquè la cosa és clara i evident, com clar i evident és que res no hi ha de més allunyat de la intensitat narrativa de Dostoievski que la fredor narrativa de Kaurismäki.
Efectivament, allà on el text de Dostoievski és un garbuix d'enfebrades, desendreçades i tumultuoses passions, les imatges de Kaurismäki són simples i diàfanes, i si encara no s'han fet seu l'ascetisme visual dels seus treballs posteriors, els moviments de càmera són mínims. I serà només al pla final, quan sembla que l'operador es carrega la càmera a l'esquena, que Kaurismäki es permet afegir un subtil punt de tensió. També les interpretacions són contingudes, i només la punta de brillantor d'una gota de suor sembla delatar els sentiments del personatge principal, Antti Rahikainen, alter ego de Raskòlnikov. En canvi, res pertorba la impassibilitat d'Eeva Laakso, a qui de seguida identifiquem amb una impossible Sònia Marmelàdova.
Rikos ja rangaistus, potser la versió més allunyada que mai he vist de Crim i càstig i, potser per això, la més fidel. O, si més no, la més oximorònicament fidel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada