dijous, 27 d’octubre del 2005

Kochira wa Xirinacs desu

Xirinacs, Lluís Maria Xirinacs, fou condemnat el mes de març de 2004 a dos anys de presó i quatre d'inhabilitació absoluta. La Secció Tercera (Penal) de l'Audiència Nacional el trobà culpable d'apologia del terrorisme per unes declaracions fetes l'onze de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. Abans d'ahir, vint-i-cinc d'octubre de 2005, dinou mesos desprès de la condemna, Xirinacs va ser detingut quan anava a renovar-se el DNI a la comissaria del carrer Nou de la Rambla de la ciutat de Barcelona.

Xirinacs, doncs, potser cansat d'esperar a què la muntanya vingués a ell, sembla que va decidir iniciar l'ascensió pel seu propi peu. El cim? l'egolatria. Xirinacs s'ha negat, fins ara, a què es tramités la petició de suspensió de condemna, i ha mostrat la seva satisfacció per l'ingrés a presó. Si fins i tot el denunciant,
l'ACVOT, ha declarat que mai ha fet cap moviment per demanar l'ingrés de Xirinacs a presó.

La blogosfera s'ha omplert, ràpidament, de peticions reclamant l'immediat alliberament d'en Xirinacs. Jo no m'hi afegiré. Primer perquè no fa cap falta, la justícia espanyola ja ha emès l'ordre d'alliberament (i de fet, ja ha estat alliberat); segon, perquè no tinc cap simpatia pels candidats a màrtir; tercer, perquè en Xirinacs ha fet, repetidament, declaracions defensant l'ús de la violència per solucionar els nostres problemes, això és, crits a la barbàrie; i, finalment, perquè ell mateix ha estat qui ha trucat a la porta dels senyors policies (tot i que crec que aquests, enlloc de portar-lo al jutge, l'haguessin hagut de posar en mans d'un bon psiquiatre), i no seré pas jo qui li rigui la rebaqueria.

dilluns, 24 d’octubre del 2005

Doko kara kimashita ka

Com és ben sabut el Parlament de Catalunya ha aprovat un projecte d'Estatut d'autonomia, el tercer, després dels de Núria i Sau. Abans, però, de tant estatut hi hagué la Mancomunitat, pur voluntarisme, que per primer cop des del desastre de 1714 aglutinà sota un mateix ens administratiu les quatre províncies en què va ser dividit el Principat.

Al davant de la Mancomunitat hi hagué una persona excel·lent, discretament excel·lent, però excel·lent, el senyor
Prat, Enric Prat de la Riba; el primer a dir, en veu alta, que ens calien institucions pròpies. El senyor Prat, però, a més de parlar actuà, i la seva acció de govern fou la més decisiva que hi ha hagut al nostre país en molt de temps.

Gràcies al senyor Prat es creà i impulsà
l'Institut d'Estudis Catalans, secció filològica inclosa, al davant de la qual hi hagué el senyor Fabra, Pompeu Fabra, que amb la seva reforma obrà el miracle de convertir una llengua adotzenada, disgregada, arcaica, jocfloralesca i moribunda, de costellada, en una llengua moderna i útil, veu d'una cultura sense la qual no existiríem.

Després vingueren les vedettes. El noucentisme finà i arribà la revolució, Macià i Companys, Durruti i Líster. Quaranta anys més tard els senyors de la trancisió. Avui Mas, Maragall, Carod i les seves ETT's. Primeres espases que omplen papers i més papers, castells de focs que només empudeguen l'ambient amb la seva flaire a pólvora humida, recursos malbaratats i il·lusions frustrades.

Sort, però, que encara ens queden els fruits del noucentisme, de la cultura, del senyor Prat: l'IEC, les normes ortogràfiques, la Bernat Metge, la Biblioteca de Catalunya ...

dimarts, 11 d’octubre del 2005

Watashi tachi wa gaiaku desu ka

De nit, és quan dormo que hi veig clar, a voltes recordo les vides de persones que, amb llurs actes, han ennoblit allò que, tendrament, podríem anomenar condició humana. Esperits nobles que ho han donat tot en benefici d'una (temible) humanitat sense esperar cap torna.

I no em refereixo pas a aquelles persones (notables, sens dubte) que amb la seva empenta, la seva lucidesa, intel·ligència, o potser sort, ens han abellit la vida amb el progrés que han ajudat a crear, o amb la bellesa que ens han regalat. No, res d'excel·lència professional, res de descobridors de la penicil·lina, res de decoradors de salons petitburgesos. Em refereixo a noblesa d'esperit, a cors generosos, ànimes caritatives. Em refereixo a gent com el senyor
Sugihara, o com el senyor Ziyang.

Ziyang passà els darrers quinze anys de la seva vida arrestat. Sugihara fou més afortunat, només dos anys de presó primer, el descrèdit i la ignomínia després. És comprensible. Potser fins i tot desitjable, car, per ventura, en una societat humana és tolerable l'existència d'uns senyors tan excel·lents com ho foren el senyor Sugihara o el senyor Ziyang?

dimarts, 4 d’octubre del 2005

Watashi wa gaiaku desu ka

Tot sovint podem escoltar veus que, des del que hom anomena esquerra, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, ideals, en base a la indiscutible noblesa dels mateixos. Tot allò de la dita justícia social, la igualtat i un futur maravellós on tots conviurem en harmonia com a germans. Belles paraules, sens dubte.

Paral·lelament podem escoltar veus que, des d'àmbits religiosos, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, creences, en base a la indiscutible noblesa de les mateixes. Tot allò de l'amor al proïsme, la justícia divina i, de nou, el futur meravellós, ni que sigui en el més enllà. Belles paraules, novament.

No seré pas jo, lliberal i ateu, irònic i contingent, pessimista i nihilista (un
cretí, en definitiva) qui discuteixi tan entenimentats i entendridors arguments. Ni seré jo qui recordi els milions de morts causats per llurs nobles ideals, per llurs amoroses creences. Però s'equivoquen. I tant que s'equivoquen. La superioritat moral no és pas seva, sinó meva i ben meva. I és meva gràcies a les meves conviccions, als meus ideals i a les meves creences. I perquè les meves conviccions, ideals, i/o creences són millors que les seves? Doncs perquè són les meves, de la mateixa manera que ells, verament, pensen que les seves són superiors perquè són les seves. Però tant és, car en el fons tot això de la superioritat moral no són més que romanços.