Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Douglas-sama wa shinde imasu ka

Sembla ser que fa uns dies Kirk Douglas va morir. Que el passat cinc de febrer va traspassar a l'edat de cent tres anys, a casa seva i per causes naturals, diuen. I potser sí, que el cos d'un tal  Issur Danielovich Demsky digués prou el passat dia cinc. Però, que hagi mort el tal Issur, vol dir que Kirk Douglas ha mort? Potser alguns diran que ja fa temps que Douglas va morir i que, si de cas, ara tan sols el colguen. Que des de que va deixar de fer d'actor, el dos mil vuit, Douglas ja era mort. D'altres, en canvi, diran que Douglas no només no ha mort, sinó que no morirà mai o, si més no, no morirà fins que no morin les seves pel·lícules, o el record de les seves pel·lícules, en especial les dues que va fer amb l'Stanley Kubrick. Aquí, és clar, es confonen Kirk Douglas, el tal Isur Danielovich, i els personatges interpretats per Douglas. N'eren tots la mateixa persona, n'eren, són, de diferents?

I ara, potser, tocaria respondre amb una darrera frase enginyosa que rere el seu enginy amagués la impossibilitat de respondre a una pregunta que, ben pensat, no té ni solta ni volta.

Horā

No fa gaire va ser James Gray amb Ad Astra,  i ara ha estat Sam Mendes amb 1917. En el cas de Gray, tot i l'ambientació còsmica, es seguia molt fidelment l'esquema de Conrad, amb un notable viatge malbaratat per un final precipitat, talment els productors haguessin retallat el metratge. En canvi Mendes ho fia tot al viatge, restant la trobada amb Kurtz, el coronel Mackenzie, no més que una escena més aviat aigualida. Per l'entremig molt d'espectacle, massa, amb escenes magníficament rodades seguint el model de Kubrick a Path of Glory, però que en mans de Mendes esdevenen no més que anècdotes del tot inversemblants. I és una llàstima, doncs tant els diàlegs com la narrativa resultaven llaminers, però les inevitables i molt previsibles explosions ho esguerren tot, talment no es pugui fer una pel·lícula bèl·lica sense foc d'encenalls ni súper herois. 

Encara sort que sempre ens restarà Apocalypse Now.

Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.

Kariudo no yoru

En recordar a Charles Laughton acostumo a visualitzar a Sir Wildrid Robarts, el passarell que interpretava Laugthon a Witness for the Prosecution, de Billy Wilder, segons l'homònima obra teatral d'Agatha Christie. I tot seguit em venen les imatges d'altres dos personatges interpretats per Laughton, com ara un senador romà a Spartacus de Kubrick, i l'odiós capità Bligh a Mutiny on the Bounty, de Frank Lloyd. Però tot i que Laugthon fou un excel·lent actor, la seva persona cal recordar-la, per sobre de tot, com a director de The Night of the Hunter, segons l'homònima novel·la de Davis Grubb, magníficament protagonitzada per un aterrador Robert Mitchum, i un colossal fracàs, tant de públic com de crítica, en el moment de la seva estrena.

I cal celebrar que ara, cinquanta nou anys després de la publicació de la novel·la de Grubb, cinquanta-set de la pel·lícula de Laugthon, els admirables vienesos tinguin la gentilesa d'oferir-nos l'edició catalana, La nit del caçador, en traducció de Marta Pera Cucurell.

Sumitai desu ka

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

A la fi, del públic més aviat migrat, en surt un home amb un jersei, cabells blancs, lluïssor a la mirada. Es presenta: György Ligeti. Durant uns instants em quedo sense alè.

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra, però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.