dijous, 31 de maig del 2018

Mittsu no bubun

Si tal com diuen tota narració es compon de tres parts, presentació, nus i desenllaç, és comprensible que arribi un moment que qualsevol persona amb un mínim de comprensió lectora tingui prou amb la lectura d'un quart de presentació per saber com anirà tot plegat. És potser per això que molts autors proven d'embolicar la troca per tal de fer més costeruda la comprensió del lector. I així uns alteren la cronologia dels fets narrats, d'altres els expliquen segons punts de vista diversos, no pas pocs opten per la inversemblança o per convertir-se ells mateixos en el fet narrat, i els més dubitatius fan un poti-poti de tot plegat, a més dels que adopten una perspectiva de gènere, que sembla ser la moda del moment. I tot seguit arriben els erudits i es serveixen de paraules enutjoses per tal de provar de vestir la nuesa d'un emperador de carns toves i penis escarransit.

No obstant això, no puc negar una certa predilecció pels autors que prescindeixen de presentació i desenllaç i ho fien tot al nus, en especial quan el nus no té ni solta ni volta i tot plegat s'allarga en una xerrameca interminable que no duu enlloc, doncs arribar a alguna banda bé seria una mena d'enutjós desenllaç.

I en aquestes estem.

dimarts, 29 de maig del 2018

Olyslaegers-san no hon o yomimasu ka

I és a mig matí, a l'hora que acostumo a menjar-me una granny smith, que hom em recomana la lectura d'un tal Jeroen Olyslaegers. I com que tinc prou avançada la feina, malbarato una estona per informar-me sobre el tal Jeroen, autor que fins fa uns moments m'era del tot desconegut. I resulta que el tal Jeroen és nascut a Bèlgica, escriu en neerlandès, és viu i fa una cara que espanta, avinenteses totes elles decebedores. Cert que el que llegeixo sobre la seva obra sembla interessant, però al tal Jeroen se'l veu pelut i barbut, vestit sense discreció i amic de l'excés. I viu, molt viu, excessivament viu, pel meu gust. I sí, tot això no són més que collonades i prejudicis, però qui seria jo, despullat de prejudicis?

Però vés. no només les oques tenen bec, em dic, i qui sap, que faré, amb el tal Jeroen, el dia que l'ensopegui en alguna lleixa, que de més verdes en maduren, qui dia passa any empeny, i a les sis tinc set.

dilluns, 21 de maig del 2018

Supein-jin o mimasu ka

Diu un cert malnat que en el seu incansable anar i venir per la geografia d'un cert estat del sud-oest del continent europeu, ell no veu pas gent diversa, sinó, tan sols espanyols. Desagradable avinentesa que potser a alguns els hi pot recordar les paraules d'un altre cert malnat, difunt de fa mols anys, que afectat de la mateixa anomalia visual també veia espanyols per tot arreu. Esgarrifós, sens dubte. Sigui com sigui, tot plegat a mi em recorda el poema aquell de Jesús Lizano on, posats a veure, tan sols es veuen mamífers.

divendres, 18 de maig del 2018

Watashi wa kimyō desu ka

estrany -a
1 2 adj. [LC] Que no té relació amb algú.

Sovint me n'oblido, de com d'estrany és això de viure. Sovint, agombolat per l'agradosa rutina del dia a dia, anant amunt i avall seguint un ordre establert per la força del costum, m'acabo oblidant de l'estranyesa de tot plegat i acabo trobant normal i satisfactori tot allò que faig. Però si en algun moment m'aturo i tinc la mala pensada d'observar-me, de demanar-me com és que vaig on vaig o faig allò que faig, les meves respostes no poden més que recordar-me com d'estrany és això de viure, en ser com és estrany que vagi on vaig i faci el que faig.

I és així que no puc més que concloure que això de viure no és més que un allunyar-se d'un mateix, deixar de relacionar-se amb un mateix per passar a relacionar-se amb els altres, els estranys, fins acabar esdevenint un mateix un estrany, entenent, per un mateix, vés a saber què.

dilluns, 7 de maig del 2018

Watashi ni kiite kudasai

I és fent camí que de cop sobte em trobo el pas barrat per tres portes d'igual aparença. Totes tres tancades, totes tres opaques, i totes tres guardades per un tòfol homenot que seu en una cadira de vímet i sembla fer de porter.

I és potser per la meva indecisió que el porter em convida a travessar la porta de la seva esquerra, que em durà, diu, per un camí fàcil i agradable, encara que banal i superficial, d'intranscendent final. Però si així ho preferiu, afegeix, també podeu agafar la porta del mig, que us portarà per un camí potser més dur, però certament més interessant i profitós, encara que no és segur que sigueu capaç d'arribar fins al final, en ser molts els que es donen. En canvi, el porter em desaconsella amb vehemència que travessi la porta de la seva dreta, doncs, segons em diu, el camí que guarda no mena enlloc i ni tan sols és un camí, tan sols un erm sense principi ni final.

És aleshores que amb el gest ràpid i precís que em caracteritza prenc l'esmolat glavi i faig xixines del porter, amago les seves despulles dins un gerro xinés de la dinastia Zhou, prenc la seva gorra, i m'assec a la cadira de vímet. Llàstima que per la poca atenció prestada ja no recordi jo cap a on mena cada porta per si de cas haig d'orientar a futurs caminants. Però això tant és, i si de cas algú dubta, que em pregunti.

dimecres, 2 de maig del 2018

Sibaris ni sunde imasu ka

sibarita: adj. i m. i f. [LC] Donat a les blandícies i als refinaments d’una vida regalada.

Per raons que ara no venen al cas cerco al diccionari l'entrada de més amunt, alhora que recordo el cop aquell, essent jo un infant, que un veí em titlla de sibarita. De retorn a casa em vaig aleshores apressar a cercar al diccionari el significa del mot sibarita, que m'era desconegut, i després d'una primera accepció que no m'esqueia, la de ciutadà de Sibaris, polis de la Magna Grècia, vaig trobar l'accepció que amb variants diverses acostumen a recollir tots els diccionaris.

I encara que és ver que em plau satisfer els sentits, i que el meu gust és capriciós i molt meticulós, malauradament les meves circumstàncies són lluny d'ésser regalades, si més no a criteri d'aquell que es voldria ciutadà de Sibaris, polis de la Magna Grècia.