Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquest temps, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més, i Aquil·les encara és al darrere. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un moment, aquesta ja ha avançat un pel més, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere. Etcètera.
I tot perquè Aquil·les, i els grecs, i Zenó d’Elea, desconeixien els dits nombres irracionals. Desconeixien que una sèrie infinita pogués tenir un límit finit, això és, el punt en què Aquil·les avança d’una vegada per totes a la tortuga.
Perquè, d’haver-ho sabut ... hagués corregut mai Aquil·les rere una tortuga?
