diumenge, 30 de desembre de 2012

Atarashī-kunai desu

Salvatge és la mort, segadora de la humanitat;
Per quant de temps construïm cases?
Per quant de temps ens comprometem?

Són aquests versos que es poden llegir a l'entrada d'una de les exposició que aquests dies es poden visitar a l'antiga fàbrica de Casa Ramona, i també a la sisena columna de la desena tableta del Poema de Gilgamesh, essent el de Gilgamesh, tal com aquí ja va ser dit, el nom propi més antic que acostumo a recordar, i que fa referència a l'històric o llegendari Gilgamesh, rei d'Uruk, segons consta a les Llistes reials sumèries, document d'incerta exactitud redactat en llengua sumèria per escribes mesopotàmics que va ser trobat a les excavacions arqueològiques fetes a la ciutat de Xuruppak.

I és en els versos del dit poema, que es considerada la narració escrita més antiga de la que es té notícia, on s'evidencia que res de nou no ha estat dit d'aleshores ençà.

dimarts, 25 de desembre de 2012

Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi
 prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Kono monsutā wa nan desu ka (II)

I vosaltres, utopistes sistemàtics, que feu abstracció de la naturalesa humana, fautors d'ateisme, nodrits de quimeres i d'odis, emancipadors de la dona, destructors de la família, genealogistes de la raça simiesca, vosaltres, el nom dels quals era fins fa poc una injúria, estigueu contents: haureu estat els profetes i els vostres deixebles seran els pontífex d'un abominable futur!, són aquestes paraules de Frédéric Alfred Pierre, Vicomte de Falloux du Coudray, polític francès de mitjans del segle dinou, citades per Des Esseintes, protagonista d'A repèl, que n'admira la força de llur temperament i la violència de llur verb.

I cent cinquanta anys després, confortablement instal·lat en l'abominable futur, jo mateix ateu i quimerista, ferm defensor de la igualtat de drets i obligacions entre homes i dones, i amatent lector de Darwin, resto captivat per les paraules de Falloux i per llur incontinent violència, que colpeja més pel goig del cop que en cerca d'una victòria que es creu impossible. I és precisament aquest convenciment de la pròpia derrota allò que em fa admirar més llur brutal contundència, doncs res de més menyspreable que la força de qui se sap guanyador, ni res de més admirable que la insensata follia dels perdedors.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Jònia ni imasu

És ver i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus. Si bé també és cert que sóc el favorit d'uns Déus remots, feliçment oblidats per tothom i bandejats de fa temps de llurs temples. Però tot i que les seves estàtues siguin trossejades i llurs oficiants colgats, jo els servo en el meu pensament i ells encara m'estimen, i sovint el record de llurs mèrits m'agombola en la malaurança i em tempera en la eufòria, em dreça en la incertesa i em priva de la follia. És ver, doncs, i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Gyū-niku no kirimi o tabemasu ka

És el filet, d'entre tots els talls de l'especejament del bou, el que acostumo a triar les comptades vegades que em plau fer un àpat de preparació ràpida a base de carn de bou. Certament no és el tall més gustos, però la seva textura em resulta excel·lent quan és lleugerament cuit a la planxa, volta i volta amb el ferro ben roent, de manera que el tall, que acostumo a demanar gruixut, resti del tot vermell a l'interior. Tres són les precaucions a prendre per garantir el resultat que desitjo. Primer comprar una carn de qualitat sense importar-ne el preu, segon retirar la carn de la nevera amb força antelació per així evitar la desagradable fredor interior que la ràpida cocció no podrà eliminar, i tercer no salar la carn fins que no sigui servida al plat, per tal que aquesta mantingui tot el seu suc i no resulti eixarreïda. Tres senzilles mesures que cal obeir amb disciplina, altrament millor menjar qualsevol altra cosa, com ara unes modestes sardines escabetxades, que, a qui això escriu, encara li acostumen, m'acostumen, a plaure més.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Moushiwake arimasen

Finalment, després de mesos de molt insistir, aconsegueixo una entrevista amb la senyoreta Ema per dimecres vinent, a les onze del migdia, hora que em trenca la jornada laboral i que em farà anar apressat ciutat amunt i ciutat avall, malbaratant el temps en redundants desplaçaments. Però tant és, en ser-me d'una grossa importància entrevistar-me amb la inaccessible senyoreta Ema, que fins ara no m'ha tornat cap trucada ni ha respost cap dels meus correus. Només les seves subordinades m'han adreçat paraules que mostraven una certa comprensió vers la meva insistència.

I dimecres arribo amb cinc minuts d'antelació. M'espero al vestíbul, on ningú surt a rebre'm, i només aquells que van d'aquí cap allà dins la casa em saluden sorpresos, en trobar-me al mig del pas. Bon dia, em diuen, bon dia, responc. Un quart després surt la senyoreta A desfeta en mil excuses. S'ha de fer càrrec, em diu, ha vingut l'inspector del departament i la seva visita s'està allargant més del previst, a més, afegeix, la senyoreta Ema té la grip. Sí, sí, té tota la raó, s'excusa de nou en veure el meu gest, a vostè li ha estat molt inconvenient venir ara fins aquí, ho sabem i ens en fem càrrec, encara més quan ahir va tenir la gentilesa de trucar per confirmar la visita, però sap, és tan trist, tot plegat... la senyoreta Ema va morir fa uns dies... una gran pèrdua, un cop molt fort per la nostra institució, no s'ho pot ni imaginar, i ara amb la visita de l'inspector, que la manté ocupada... però no pateixi, en quan tingui un minut el trucarà i de ben segur que podran enllestir el seu assumpte per telèfon. I ara no el retinc més i el deixo marxar, que de ben segur que té pressa, un home de la seva importància... No, i ara, em respon davant la meva proposta d'esperar-me, no sabem quan s'allargarà encara la reunió de la senyoreta Ema amb l'inspector, i a més hi ha la grip, i la seva defunció, tan recent... però no ha de patir per res, em comprometo personalment, la senyoreta Ema el trucarà així que enllesteixi amb l'inspector i millori el seu estat de salut, que ara, amb l'afonia que li provoca la grip, seria del tot inconvenient per ella parlar per telèfon... com diu? esperar a la seva resurrecció? i ara, benvolgut senyor dErsu_, no faci broma amb aquestes coses, ja ho sap vostè que aquí som temorosos de Déu. Però no pateixi, la senyoreta Ema el trucarà, i ara si té la bondat, insisteix la senyoreta A, que primer amb el gest, tot seguit amb totes dues mans, m'empeny vers la sortida amb cura però amb determinació, de tal manera que no trigo a trobar-me de nou al carrer, amb la porta barrada al meu darrera.

Però hom no ha de deixar-se arronsar per les dificultats, i després d'unes poques gestions telefòniques els serveis funeraris municipals m'informen que el sepeli de la senyoreta Ema tingué lloc al cementiri de Les Corts. Consulto tot seguit un plafó informatiu del servei de transports metropolitans, i concloc que el setanta-quatre és l'autobús que em resulta més adient per desplaçar-me fins al cementiri. Un cop allà, després de gratificar econòmicament a uns dels vigilants, m'informo de la concreta ubicació del nínxol corresponent a la senyoreta Ema i m'hi faig portar tot seguit. Allà, però, em trobo amb la desagradable sorpresa de veure que no he estat l'únic de tenir la pensada d'anar a cercar a la senyoreta Ema a casa seva, com si diguéssim. I no hi ha dubte, fins i tot ara, ja morta, la senyoreta Ema és una persona d'allò més sol·licitada, tant, que fins i tot disposa del difunt del nínxol del costat per gestionar-li les visites. Avui impossible, que un inspector del departament la manté ocupada, em respon circumspecte quan li exposo el meu cas, després d'esperar el meu torn, com a molt aviat d'aquí dues setmanes, i pensi, afegeix el difunt, que la senyoreta Ema s'està recuperant d'una grip.

dijous, 13 de desembre de 2012

Koko ni ikimasu ka (II)

El seu menyspreu per la humanitat augmentà; comprengué finalment que el món està majoritàriament compost de bergants i d'imbècils, és pot llegir a la notícia preliminar que encapçala el text d'A repèl, de l'admirat Huysmans, autor que retrobo amb no poc plaer, on es fa una breu ressenya biogràfica de Jean Floressas Des Esseintes, curiós protagonista de la narració.

I si bé potser és cert que descobrir la estultícia dels altres és un principi, no és fins que hom descobreix i accepta la pròpia niciesa, aquella que en res d'important es diferencia de l'estupidesa aliena, que es fa un primer pas, potser no cap al coneixement, però sí cap alguna banda, suposo.

dimarts, 11 de desembre de 2012

O-daitōryō

La dictadura i la democràcia són dues formes de govern, la tirania no. L'objectiu de dictadors i demòcrates és imposar una política determinada, els primers sense permetre cap tipus de discrepància, oposició o crítica, i els segons fent veure que permeten la discrepància, l'oposició i la crítica. L'objectiu d'un tirà, en canvi, és assolir i conservar el poder pel poc menyspreable goig del propi poder, això és, repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats, restant la política a aplicar subordinada a aquest llaminer objectiu, assolir i conservar el poder per repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats.

D'habitud els objectius d'un tirà s'adiuen més amb un sistema dictatorial, no obstant això, tal com ha quedat palès al llarg dels darrers dos-cents anys, els objectius d'un tirà també són assolibles, si bé és cert que amb més dificultats i de manera més limitada, dins una democràcia. És així que, qui això escriu, no coneix cap cas de cap governant, ja sigui aquest democràtic o no, que no hagi provat de governar com el que tots desitgem ser, un tirà. És potser per això que qui això escriu no troba cap paraula, fora del despectiu adjectiu imbècil, per referir-se a la feliçment inexistent figura d'aquell que, ja sigui en democràcia o sota les enutjoses formes de la dictadura, governa sense la universal ambició d'esdevenir un tirà.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Shashin o totte mo ii desu ka (III)

Hi ha qui es complau en aprofitar el moment. No pas, però, en el sentit clàssic que hom atribueix a Horaci, d'avidesa pel present davant la incertesa del demà, sinó com un complaure-se en imaginar la vida com la relació que hom estableix amb el seu voltant, de tal manera que cal romandre sempre alerta per mirar d'aprofitar qualsevol escletxa que el món ens ofereixi per mirar d'entrellucar-lo. Com el fotògraf que sempre és prest a captar allò que en qualsevol instant i sense avís previ l'atzar pot oferir-li.

Altres, en canvi, preferim considerar la vida com un afer estrictament privat, essent les interferències amb allò que ens envolta no més que enutjosos contratemps. El moment resulta aleshores negligible, en no haver res per aprofitar fora d'un mateix. Així viscuts, els dies acaben sent una monòtona, constant i atenta contemplació del propi melic, on tot és vist i jutjat pel sedàs del propi caprici. Com els exercicis d'estil d'un fotògraf que sempre perfecciona una mateixa fotografia, el seu autoretrat, amb independència d'allò que es pugui arribar a trobar al davant del seu objectiu.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Toroi no sensō

És, potser, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història. Gràcies als bells hexàmetres dels cronistes es coneixen les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'aital batussa. Sabem amb exactitud de quants combatents disposava cada bàndol, de quantes topades van haver-hi, de qui va a occir a qui, dels honors retuts als morts, dels intents de pactar una pau digna, de les estratègies dels uns i dels altres, de com els poders fàctics de l'època simpatitzaven i afavorien un o altre bàndol, de les represàlies dels que van resultar vencedors i de les penes dels vençuts. Sabem els noms de tots els protagonistes, llur llinatge i llurs mèrits i misèries, doncs res escapà a l'atent esguard dels cronistes.

És, doncs, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història, amb independència de la seva més que dubtosa inexistència o gràcies, precisament, a la seva més que dubtosa inexistència.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Henshū

La tricèfala separació de poders em sembla la més desitjable manera d'organitzar tota activitat humana, ja sigui aquesta política (executiu, legislatiu i judicial), constructora (promotor, constructor i arquitecte) o potser literària (editor, lector i escriptor).

I llisto primer a l'editor, a qui cal no confondre amb la indesitjable figura del fabricant de llibres, en ser, dels tres, el més lloable i menystingut, en ser d'habitud presentat com una mena de monstre que vampiritza als idolatrats i desvalguts escriptors. Però res de més menyspreable que un escriptor, no més que un pocavergonya capficat a fixar per escrit qualsevol niciesa que li passi pel cap, i res de més necessari que un editor, aquell que curull d'amor al proïsme i amb santa paciència, arrisca els propis doblers per destriar el gra de la palla i oferir als lectors aquelles petites engrunes de literatura que molt de tant en tant es poden arribar a trobar en la infinita successió de pàgines escrites per tots aquells que, com ara qui això escriu, viuen en el gros error de creure que tenen alguna cosa a dir.

És per això que acostumo a parlar sempre de gentilesa, qualitat de gentil, (de maneres delicades, ple de gràcia, cortès, afectuós), en referir-me a les lectures de cada moment, per així agrair l'obsequi que tot editor fa en posar a disposició dels lectors, a canvi d'un preu sempre insuficient, el fruit del seu treball.