dissabte, 31 d’octubre de 2015

Mittsu doramu

I és pres per la melodia, que de cop sobte m'imagino que la llaminera però sempre efímera i mai satisfactòria glòria és assolida, i que és al davant dels companys que torno cap a la terra paterna, travessant ombrívoles forests i abrasadors deserts, populoses ciutats i bucòliques valls, fins que en la capital d'un país forà dues formoses donzelles ens aturen i es mostren admirades pel meu homenívol posat i per la llegenda que m'acompanya, i amb paraules ben triades em conviden a Palau, on som rebuts pel rei, que bocabadat s'escolta el meu relat i s'admira de l'excel·lència dels meus mèrits, de la noblesa del meu llinatge i de la braó dels insensats que em segueixen, i pres per l'emoció m'ofereix la mà de qualsevol de les seves filles, que no són altres que les dues donzelles garlaires que a palau ens han dut. No em sento grat de vós, tampoc m'hi sento d'elles, que allà en el meu país, n'hi ha de molt més belles, li responc burleta, fent rodolins, i al davant de la tropa prenem per assalt el Palau, violentem a les donzelles, i un cop esbudellat el rei reprenem el camí, joiosos de la sang vessada i les riqueses rapinyades, superbament segurs que el món ens pertany i tothom ens és serf, si més no de moment, que encara som fadrins, encara som forts, encara som folls.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Jinsei wa nagai desu ka

És breu, la vida? m'he demanat aquest matí, quan, desplaçant-me apressat pel subsòl de la ciutat, he parat esment en les pantalles dels dispositius mòbils que traginaven alguns dels desconeguts que amb mi es desplaçaven. I no, no sembla ser pas breu, la vida, m'he respost, en veure com no poques de les pantalles observades mostraven aplicacions d'aquelles on amb el moviment d'un dit s'han d'anar alineant diversos elements que, en coincidir junts en un nombre concret, d'habitud tres o més, desapareixen per deixar lloc a nous elements, sense que el joc, en tractar-se com es tractava d'un joc, tingui cap altra objectiu que el de fer passar el temps i exercitar potser els dits, si més no un, l'índex. I ha estat per això que m'he demanat si era breu, la vida, moment en què també he recordat la lectura homònima de Sèneca, on, com no podia altrament, es conclou que la vida més que breu és llarga, llarguíssima, interminable, talment un dia sense pa, i d'aquí la ineludible necessitat que tots tenim de malbaratar el sens dubte excessiu temps que ens ha estat donat.

divendres, 16 d’octubre de 2015

Dare ga Mas-sama desu ka

Quan sento que hom anomena al senyor Mas i Gavarró president de Catalunya m'incomodo. I no pas per què la persona del senyor Mas i Gavarró em provoqui incomoditat, i ara, doncs més aviat em sento proper al model auster i liberal amb que se l'acostuma a identificar. És, només, que considero que el senyor Mas i Gavarró no és, en no poder-ho ser, ni ell ni ningú, president d'una idea com ara Catalunya, no més que una entelèquia, una idealització d'incert i dubtós significat. El senyor Mas i Gavarró, com abans ho fou el senyor Montilla i Aguilera, i els senyors Maragall i Mira, Pujol i Soley, Tarradelles i Joan, Irla i Bosch, Companys i Jové, Macià i Llussà, i així fins a cent vint-i-nou senyors i cap senyora, és el President de la Generalitat de Catalunya, que és quelcom molt més concret i abastable, no més que una personalitat jurídica amb identificació fiscal i normes de funcionament. Catalunya, com a idea d'incert i dubtós significat que és, és tota una altra cosa, qui sap quina, que la sobrepassa i que viurà mentre algú, qui sap qui, la pensi.

dijous, 15 d’octubre de 2015

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Saa

A l'escena final de la darrera pel·lícula de Woddy Allen, Irrational Man, el protagonista masculí intenta, endebades, acabar de forma violenta amb la vida de la que fins no fa gaires minuts era la dolça femella que l'idolatrava i li succionava el penis. Comportament que dit així pot semblar sorprenent i extravagant, més propi d'un mal guió que no pas del capteniment d'una persona humana. Potser sí, però certs esdeveniments que ara no venen al cas aconsellaven, i fins i tot podien arribar a justificar, un procedir molt més racional i humà del que el títol de la pel·lícula dóna a entendre. Quan és la pròpia supervivència la que es troba en joc, que pot importar la vida de qualsevol altre?

De manera potser anàloga, el protagonista masculí de L'ésser estimat, d'Evelyn Waugh, si bé és cert que no acaba amb la vida de la femella que fins feia unes poques pàgines desitjava prendre com esposa, sí que té un comportament similar al del protagonista d'Irrational Man, i de manera força pragmàtica s'ho fa venir bé per treure suc del suïcidi de la seva promesa, del qual ell mateix no es pot dir que sigui del tot innocent. De manera que només el cínic optimisme de Waugh vers el cínic pessimisme d'Allen semblen separar l'èxit del fracàs de tots dos protagonistes.

Protagonistes, ambdós, que m'han sigut obsequiats en un breu lapse de temps, doncs pocs dies separen el visionat de la pel·lícula d'Allen de la lectura de la novel·la de Waugh, i que em recorden com en soc d'afortunat, en no haver de menester la meva supervivència que m'embruti jo les mans amb la mort de ningú. Si més no, de moment.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Watashi-tachi desu ka (II)

Recordo encara molt viva l'admirable confusió dels primers centenars de pàgines de Les benignes, quan en interminables paràgrafs Little narra el confús però implacable avenç de la wehrmacht cap a l'est, així com les activitats del cos de combat de l'Schutzstaffel, més conegut com Waffen-SS, que practica l'habitual extermini que tot conflicte bèl·lic comporta. Fang, desordre, confusió i cadàvers, molts cadàvers, tant els deixats pels russos en el seu campi qui pugui, com els causats per l'avenç de la barbàrie nazi. I enmig del caos la veu de Little, també caòtica, que et recordo que sovint l'ordre i l'endreça no són més que les virtuts dels mediocres.

També Nosaltres, de Zamiatin, és una novel·la admirablement confusa, on mai se sap si el protagonista hi va o hi torna, si ja és aquí o encara allà, si això s'esdevé abans o després, si gira o tomba. Confusió narrativa que es barreja amb la confusió mental del propi protagonista, que respon al curiós no-nom de D-503, i que sembla viure afectat per una mena de trastorn dissociatiu de la identitat causat per un excés d'ordre i endreça.

Confusió que també em recorda La gran dormida, de Chandler, on el propi autor era incapaç d'aclarir l'irrellevant desenvolupament dels fets narrats, demostrant, potser, que el de les novel·les admirablement confuses bé podria ser un nou gènere literari, tal vegada el vuitè, de la meva contingent i probablement també confusa classificació de gèneres literaris, i que caldria no confondre'l amb el lamentable gènere de les novel·les lamentablement confuses, que no són, ni de bon tros, el mateix.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Watashi-tachi desu ka

La lectura de Nosaltres, del rus Ievgueni Zamiatin, em porta el record de la lectura feta ja fa molts anys, però mai oblidada, d'El senyor G. A. a X, de l'hongarès Tibor Déry. I si la lectura de Zamiatin em porta el record de Déry, és per una certa antítesi que em fa considerar que ambdues novel·les són, a la vegada que iguals, contraries en tot, talment l'una fos la imatge d'altre, o l'altre la imatge de l'una. Doncs si la distòpia que ens ofereix el senyor Zamiatin presenta una societat on la llibertat ha estat abolida en benefici d'una certa i suposada felicitat, la distòpia del senyor Déry ens ofereix una societat on la llibertat és absoluta també en benefici d'una certa i suposada felicitat. Felicitat, és clar, del tot absent en qualsevol d'ambdues distòpies, en ser com és la felicitat no més que un impossible d'indesitjable assoliment, esdevenint, en el cas de la novel·la de Zamiatin, no més que l'excusa d'un estat omnipresent i omnipotent que considera als seus ciutadans com a cèl·lules negligibles i prescindibles d'un únic cos central. En canvi, en el cas de Déry no hi ha estat, no hi ha llei, no hi ha societat, no hi ha res, només desvagats que es passegen enmig de la desolació més absoluta, això és, enmig de la seva suposada llibertat.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Naze ka

No m'agrada parlar. No em plau gens provar d'expressar el que crec que és el meu sempre banal pensament mitjançant el llenguatge oral. No m'agrada gens sentir-me la veu, escoltar els sons que articulo i adonar-me de com allò que en el pensament em resultava viu i ple, això és, complex i inabastable, es converteix en un seguit de sons morts mancats de qualsevol interès, no més que pútrides mortalles.

Potser si no m'embarbussés, si la meva veu estigués més ben timbrada, si el meu accent no fos tan desmanegat, si el meu cap fos més àgil a l'hora de transformar allò que crec pensar en frases ben articulades, si no me n'adonés de com allò que dic té ben poca relació amb allò que crec voler dir... si no fos per tot això i més, encara podria arribar a trobar un cert plaer en la dita oralitat. Però no és pas així, i és potser per això que m'agrada escriure. Sense el neguit de la immediatesa i sense el disgust d'haver-me de sentir la veu, escrivint puc provar d'expressar-me, certament endebades, però, si més no, en silenci i sense presses.