Lynch-san no hon o yomimasu

No recordo si mai he parlat d'un dels gèneres literaris que més em plauen, el format per les novel·les la trama de les quals resulta incomprensible. I dic incomprensible, no pas confusa (que això ens portaria a un altre gènere ja abans esmentat, aquest), sinó del tot incomprensible, ontològicament incomprensible, absolutament incomprensible. I no pas per la malaptesa narradora del seu autor, sinó per la mateixa incomprensió dels esdeveniments que són narrats, essent precisament la perícia narrativa de l'autor allò que impossibilita la compressió de la seva narració, en ser sempre fàcil deixar-se portar i provar d'oferir un cert sentit a tot allò que no en té cap. És per això que si fóssim persones honestes, convindríem que qualsevol novel·la que resultés comprensible, que arribés a qualsevol mena de conclusió precisa i clara, hauria de ser immediatament menyspreada i oblidada. Però com afortunadament ningú no és mai honest, són una ínfima minoria les novel·les que resulten ontològicament incomprensibles, les novel·les que bé podem anomenar, sense cap mena de recança, realistes.

I com a mostra, les que aquests dies es poden veure als cinemes Balmes, que tenen el gran encert d'oferir una retrospectiva de l'autor que més lluny ha dut la incomprensió de la seva obra, David Lynch, ja des de la seva magnífica primera novel·la, Erasehead, fins a la hipnòtica Lost Highway.

I si ara algú té la intenció de fer de mestretites dient que Erasehead i Lost Highway no són pas novel·les, sinó pel·lícules, millor que calli, no fos cas que prengués mal.

Sunāku kari

They sought it with thimbles, they sought it with care;

They pursued it with forks and hope:

They threatened its life wife with a railway-share;

They charmed it with similes and soap.

Són els de més amunt versos que es repeteixen sovint a The Hunting of the Snark, llarg poema on una colla d'estrafolaris empaiten un ésser inexistent amb l'ajut d'un mapa en blanc. Res de sorprenent, atès qui n'és l'autor, Lewis Carrol.

I són, també, versos que em recorden a una de les lectures més agradables que es poden fer per provar, ni que sigui endebades, d'aprendre anglès, aquell Green eggs and ham on la frenètica repetició de cinquanta paraules ens pot també recordar, ni que sigui de manera massa endreçada, allò que ja ens va dir Carrol, que res no té mai cap mena de sentit.

Fusaakashia desu

La plantació vegetal de plaça Molina és esplèndida. A banda mar hi ha un conjunt de vuit parkinsònies, un arbre subtil de fulles pinades molt etèries i flors d'un groc intens. Malauradament ja no se'n planten, a la ciutat, per les suposades molèsties que les seves branques causen als vianants. Després hi ha dues catalpes alineades amb la vorera del carrer d'Alfons XII, uns arbres més aviat desmanegats de fulles massa grosses. Però el plat fort és l'agrupació de tres gegantines acàcies, catalogades com a Albizia Procera per part de l'ajuntament, però que molt probablement siguin tres exemplars d'Acàcia dealbata, una mena de mimoses gegants, d'innúmers i diminutes fulles, que fan una ombra ben gustosa i una flor d'un groc pàl·lid espectacular. Sembla que totes tres provenen de la plaça de Gal·la Placídia, d'on foren trasplantades a plaça Molina fa un cert temps. Operació sens dubte delicadíssima, la del trasplantament, donada l'extraordinària dimensió de totes tres acàcies, i que em recorda al trasplantament que fa uns anys es feu d'unes Phytolacca dioica que a causa d'unes obres mudaren de la plaça d'André Malraux al parc de l'Estació del Nord. A banda muntanya hi ha àlbers i xicrandes, verticals i elegants els primers, juganeres i vistoses les segones.

I encara que xicrandes i parkinsònies acostumen a ser uns arbres que em plauen d'allò més, les tres grans acàcies em tenen el cor robat. I és per això que sempre que puc m'assec sota la seva ombra i deixo passar el temps, agombolat pel més extraordinari dels amfitrions.