Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Kochira wa Cambó-san desu ka

A la seva Apologia de Cambó, volum vint-i-cinquè de la seva obra complerta, Pla ensabona fora mesura la figura de l'insigne besaluenc, que és presentat com paradigma de totes les virtuts, ja siguin aquestes capitals, cardinals o teologals. De la mateixa guisa, les idees polítiques de Cambó són també presentades sota la llum de totes les virtuts, alhora que lerrouxistes, liberals, conservadors, republicans, monàrquics, militars, anarquistes i radicals, són presentats sense excepció possible com uns pèrfids ignorants que mengen carn humana i reten culte al diable. Però si atenem al fet que segons sembla fou el mateix Cambó qui pràcticament dictà el text a Pla, que només feu d'amatent amanuense a canvi d'un sens dubte merescut salari, és innegable que Cambó pecà de manca d'humilitat i d'excés de supèrbia, qui sap si com a manera de concedir-se el benefici d'algun vici, potser el més abellidor de tots, doncs la supèrbia, ben portada, agrada d'allò més a grans i petits.

Pla-san no hon o yonde imasu

Hi ha una monarquia constitucional. Hi ha dos grans partits de torn. Hi ha una aparença de sufragi. Hi ha una suposada premsa d'opinió. Hi ha una Constitució i un Parlament. Tot plegat és una enorme ficció, una mentida fenomenal que subsisteix, sota una estructura artificial de país políticament europeïtzat...

Són les de més amunt paraules escrites per Josep Pla al volum vint-i-cinquè de la seva obra completa, dedicat a Francesc Cambó, per descriure la situació d'allò que hom anomena Espanya en temps de la regència de Maria Cristina, aquella de la parada de metro del Corte Inglés de l'avinguda Diagonal. Eren aquells temps de forta crisi, amb la pèrdua de les colònies i altres desastres que ara no venen al cas.

I com les de més amunt, a l'esmentat llibre es poden trobar moltes altres paraules també escrites per explicar els anys aquells de la regència de Maria Cristina i del posterior regnat del seu fill, anys de crisi espanyola i de revifalla d'allò que s'anomenà catalanisme, que ves per on, servirien perfectament per descriure la situació d'aquests darrers anys, de crisi espanyola i de revifalla del catalanisme, ja per fi dit independentisme. Potser, que qui vulgui estar ben informat tanqui els diaris i obri els llibres, si més no aquest, el vint-i-cinquè volum de l'obra completa de Pla, dedicat, diu l'autor, que era un murri, a Francesc Cambó, que era tot un nervi.