Nichi-yōbi no gogo

En un cert moment l'autora, Ielena Kostiutxenko, esmenta el nom de Màlixev Pavel Óssipovitx, besavi seu, a qui un document trobat a internet situa a Vilna, l'actual Vílnius lituana, com a ferit de la Primera Guerra Mundial el dotze de juny de mil nou-cents setze. Tot seguit, i com no pot ser altrament, l'Óssipovitx esmentat em remet a Maksim Óssipov, Maksim Alexandrovitx Óssipov, de manera que no puc evitar començar a especular sobre un llunyà, hipotètic i llaminer parentiu entre tots dos, entra la Kostiutxenko i l'Óssipov, l'Óssipov i la Kostiutxenko, i a especular encara més sobre l'herència genètica del besavi. Herència que ja devia incloure el cuquet de l'escriptura que de manera tan brillant ha florit en ambdós descendents, i de com també aquest cuquet els ha forçat a abandonar el país i viure la sempre difícil vida de l'exiliat.

Irrellevant, és clar, em resulta que repartits pel món hi hagi centenars de milers de persones que responen al cognom d'Òssipov, i que el tan llaminer parentiu només sigui el que és, el fútil entreteniment d'una tarda de diumenge. O no.

Fukurō no me o motta hito

Escolto la veu de Ielena Kostiutxenko, i escolto també l'esforçada veu del seu anònim traductor. Però més que escoltar el que faig és mirar, mirar i admirar els ulls de la Kostiutxenko, la d'ulls d'òliba i mirada guspirejant.

I no és per res que la Kostiutxenko es fes periodista, que la Kostiutxenko gosés mirar on ningú més no gosava mirar, que la Kostiutxenko gosés també explicar el que veia, que la Kostiutxenko, en definitiva, seguís el mandat dels seus ulls. Per què quan es tenen uns ulls com els seus només hi ha un camí a seguir, el foll camí de mirar i veure, el foll camí de buscar la veritat (sigui el que sigui, si és que és, això de la veritat), el foll camí de no callar. I d'aquí l'exili, d'aquí la incertesa de la seva vida, d'aquí l'imperatiu de seguir el camí d'aquells que, com ara ella, han estat condemnats a mirar i veure.

Als afortunats que no som ella, només ens resta llegir-la. Aquí.