dimarts, 30 de setembre del 2014

Maribor ni imasu

Encara que potser fins ara no hi havia mai pensat, un dels gèneres de novel·la que també em plau força és el de les novel·les el personatge principal de les quals es desplaça a una ciutat amb un objectiu confús i poc clar. Cas paradigmàtic i potser fundacional del gènere seria El castell, de Franz Kafka, encara que resulta dubtós atribuir l'autoria a Kafka, que segons sembla no feia més que escriure al dictat d'una veu exterior que només ell podia sentir, essent potser aquesta misteriosa veu la veritable autora de tota l'obra atribuïda a Kafka. Després tindríem Els inconsolables, de Kazuo Ishiguro, on un pianista de renom es desplaça a una ciutat no identificada però que bé podria ser Praga, que tot i resultar una lectura llaminera no deixa de ser una mena d'homenatge, potser a Kafka, o potser a la ja esmentada i misteriosa veu.

I aquests dies, gràcies a la personal recomanació d'un cert insensat, puc gaudir de la confusa i poc clara visita que un tal Jaroslav Štastny fa a Maribor, ciutat que a diferència de les precedents resta perfectament contextualitzada. I tot i que encara és aviat per avançar esdeveniments, Malibor sembla ser molt més que un simple decorat on ubicar al desorientat de torn, el ja esmentat Jaroslav Štastny, essent la ciutat, i els mateixos anys on es desenvolupa la suposada acció, tots ells confusió, doncs viure, convindran amb mi, és quelcom molt confús. A Maribor, i arreu.

dissabte, 27 de setembre del 2014

Kochira wa Pujol-san desu (II)

M'he despullat davant de l'opinió pública, això no m'ho negaran! ha afirmat en un cert moment el molt honorable president Pujol en la seva simpàtica compareixença davant els il·lustres parlamentaris. I és precisament això el que trobo de més criticable en el desagradable assumpte aquest del molt honorable president Pujol, aquest despullar-se en públic, cosa no només prohibida per no poques ordenances municipals, sinó, sobretot, francament desagradable en una persona de vuitanta-quatre anys. Que es despullin els joves passi, però que ho faci una persona de vuitanta-quatre anys resulta del tot inescaient. I per què es despulla, president? li hagués preguntat jo, en cas de d'haver-me trobat en alguna de les confortables butaques del parlament, amb els trenta-set mil tres-cents trenta euros amb quaranta-un cèntims anuals corresponents, variables a part.

I no és només que a vuitanta-quatre anys els pits de les senyores o les vergues dels senyors resultin unes pelleringues francament afrontoses, és que qui, no ja a vuitanta-quatre, sinó a quaranta-sis anys (que a dia d'avui són els anys que jo mateix crec gastar) no té res a amagar, és un monstre, això és, una persona, animal o fetus de conformació contrària a l’ordre natural.

divendres, 26 de setembre del 2014

Dare ga Ulisses-san desu ka (II)

És coneguda per grans i petits la resposta que el murri Ulisses donà a Polifem quan aquest li demanà el nom. Ningú, respongué l'enginyós fill de Laertes, em dic Ningú. I és també conegut de tothom que gràcies a semblant resposta Ulisses salva la vida, la seva, i la de no pocs dels seus companys, que altrament haguessin servit d'àpat al monstruós cíclop, golafre carnívor que semblava preferir la carn humana per sobre de la d'altres bèsties, mamíferes o no, com ara xais o bous, pollastres o conills, cangurs o estruços, cargols o formigues. Però més enllà de l'enginy o la facècia en la resposta, i si Ulisses, espaordit per la visió de la lletja parca que semblava esperar-lo, hagués restat privat de la seva proverbial murrieria i hagués respost amb aclaparadora sinceritat a la demanda del cíclop? I si Ulisses, potser per primer cop a la seva vida, hagués admet que ell, com tothom, no és Ningú?

O és que vostès, benvolguts lectors, creuen ser algú?

dimecres, 24 de setembre del 2014

Watashi wa ki ni naritai desu ka

Sóc un franc alhora que ferm admirador del món vegetal. No només pels evidents beneficis que m'ofereix, com ara l'ombra dels grans arbres, la bellesa de no poques floracions, o l'àcida comestibilitat dels tomàquets, sinó, per sobre de tot, per la seva comfortable previsibilitat, doncs els vegetals, si alguna cosa són, és previsibles. Dia rere dia els arbres romanen allà on són plantats, les maduixeres del test del balcó resten a lloc, i faci fred o faci calor, plogui o faci sol, els vegetals mostren un admirable tarannà en entomar amb estoicisme tot allò que sigui que l'atzar té a bé d'oferir-los. A diferència dels sempre imprevisibles animals, un no ha de malfiar-se mai d'una ceba o d'un pebrot, d'una mèlia o d'una xicranda, d'un roser o d'una rosella.

I tan admirables em resulten els vegetals, que més d'un cop he desitjat esdevenir jo mateix vegetal, de preferència una conífera, tal vegada una grossa sequoia, si em disculpen la immodèstia, com ara una de les tres jovenívoles sequoies que són plantades a Santa Fe del Montseny, al que fou jardí de Can Casades. Si més no, esdevingut sequoia, m'estalviaria d'escriure bestieses.

dissabte, 20 de setembre del 2014

Gakkō no kodomo

Primer és la nena sobrealimentada, que aprofitant-se de la força física que li dóna el seu evident sobrepès li acostuma a prendre el berenar cada cop que no en té prou amb el seu, que és sempre. Segon és el nen consentit, que sempre vol la joguina que ell té i no accepta mai un no per resposta, de manera que ni viu ni deixa viure. Tercer el nen que sempre va disfressat d'home aranya i que l'espanta amb aquella carota que duu posada en tot moment. Quart el nen assilvestrat, que quan no és a la bressola sempre s'està amb el seu germà gran a la plaça del davant del basar xinès que regenten els seus pares, i que no té manies a l'hora d'aconseguir el que creu voler. Cinquè la nena que no és al·lèrgica al gluten però que no en pren perquè la ideologia dels seus pares no accepta el gluten i sempre té un berenar especial que sembla molt més bo que no pas el seu, encara que això tant és, perquè la nena sobrealimentada sempre li pren. Sisè el nen que sí és al·lèrgic al gluten i que sempre té el mateix berenar especial de la nena que tot i no ser al·lèrgica al gluten no en pren perquè la ideologia dels seus pares no accepta el gluten. Setè la nena filla de pares famosos que l'ignora perquè els seus pares no surten cada dia per televisió dient-se el nom del porc. Vuitè el nen diagnosticat amb el síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat que monopolitza a la tècnica que ha cursat un grau mitjà de formació professional en educació infantil i que hauria de ocupa-se de tots ells, i no només del nen diagnosticat amb el síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat. I finalment ell, que en atènyer l'edat adulta esdevindrà psicòpata i es farà tristament famós per haver escabetxat a cops de matxet a nou marrecs d'una escola bressol abans de ser abatut pels trets d'una tiradora d'elit del cos dels mossos d'esquadra, que en el seu temps lliure pràctica el busseig a pulmó i és mare d'una nena amb intolerància a la lactosa.

dimecres, 17 de setembre del 2014

Bangohan no hai

A El sopar de cendra, curiós diàleg que sembla versar sobre certes qüestions astronòmiques, Giordano Bruno, autor que no necessita pas presentació, parla de si mateix en tercera persona en els termes més elogiosos. I no només parla de si mateix en els termes més elogiosos, sinó que també, amb una braó que ja voldria qualsevol libelista com cal, parla en els termes més pejoratius de tots aquells que gosen discutir-li res, de tal manera que el curiós diàleg sembla més aviat una mena de manual sobre l'art de tenir sempre raó, talment cert opuscle que redactà un tal Schopenhauer no pocs anys desprès, i no pas un diàleg sobre unes qüestions astronòmiques que, si bé en el seu moment degueren ser de la més alta transcendència, quatre segles després resulten més aviat irrellevants.

I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, i des de la comoditat d'una societat on estat i església resten relativament separats, i des de la tranquil·litat de poder escriure les més grosses bestieses amb total impunitat, no puc més que sospitar que el tràgic final de Giordano Bruno, mort en la espaordidora foguera, més que degut a l'heretgia de la que fou acusat, sens dubte es degué a la seva supèrbia, a una excessiva i immoderada estima de si mateix, que el portà, no només a creure's millor que els altres, característica que acostumem a compartir tots els moridors nascuts del ventre d'una dona, sinó a proclamar-ho als quatre vents, grossa imprudència que no acostuma a agradar a tots aquells que no són un mateix.

divendres, 12 de setembre del 2014

Gomibako wa ippai desu

Després de prendre'm la saborosa orxata, em costa trobar un lloc adient on llençar el corresponent got de cartró, amb la seva tapa de plàstic i la palla que he fet servir per xuclar la beguda. I no és que no vegi papereres al meu pas, que en trobo, però totes plenes a vessar de tot allò que la multitud, doncs no pas amb altra paraula es pot quantificar a la gentada que baixa pel passeig de Sant Joan, ha anat llençant en elles. Finalment deso amb cura el meu got sobre un munt de brossa que sobreïx l'enèsima paperera que ensopego, i encara m'aturo uns segons per comprovar l'estabilitat del got que he abandonat sobre la pila de deixalles, sobretot restes de menjar, contenidors de líquids i embolcalls de tot tipus, en ser la ciutat curulla de forasters que fan el corresponent àpat del migdia a peu dret anant d'aquí cap allà, o asseguts en els no sempre confortables bancs públics, o sobre la no gaire neta gespa d'alguna zona enjardinada o sobre el sempre dur panot de les voreres. I és del tot comprensible que en aquestes circumstàncies les papereres siguin totes plenes, per molt que també veig a un operari dels serveis de neteja municipals que tragina un carretó on va buidant les papereres que troba al seu pas, però que són automàticament reomplertes per l'acolorida gernació que omple el passeig i on retrobo no pas pocs coneguts, que bé abillats de groc o bé de vermell, m'acompanyaran a fer el ridícul més ignominiós, si se'm permet una primera i darrera exageració, enmig de la via pública.

dimarts, 9 de setembre del 2014

Kochira wa Cambó-san desu ka

A la seva Apologia de Cambó, volum vint-i-cinquè de la seva obra complerta, Pla ensabona fora mesura la figura de l'insigne besaluenc, que és presentat com paradigma de totes les virtuts, ja siguin aquestes capitals, cardinals o teologals. De la mateixa guisa, les idees polítiques de Cambó són també presentades sota la llum de totes les virtuts, alhora que lerrouxistes, liberals, conservadors, republicans, monàrquics, militars, anarquistes i radicals, són presentats sense excepció possible com uns pèrfids ignorants que mengen carn humana i reten culte al diable. Però si atenem al fet que segons sembla fou el mateix Cambó qui pràcticament dictà el text a Pla, que només feu d'amatent amanuense a canvi d'un sens dubte merescut salari, és innegable que Cambó pecà de manca d'humilitat i d'excés de supèrbia, qui sap si com a manera de concedir-se el benefici d'algun vici, potser el més abellidor de tots, doncs la supèrbia, ben portada, agrada d'allò més a grans i petits.

diumenge, 7 de setembre del 2014

Dare ga hakushimasu ka

No m'agrada aplaudir, picar de mans en senyal de reconeixement pels suposats mèrits d'aquells que no són jo. No només, és clar, pel disgust que em produeixen els sempre discutibles i sobrevalorats mèrits aliens, sinó, també, per l'enutjós soroll que el picar de mans produeix. És per això que acostumo a defugir tota situació on s'acostumi a picar de mans, i si per algun lleig atzar m'acabo trobant envoltat per entusiastes picadors de mans, faig com si jo també piqués de mans, però sense arribar mai a picar-les, alhora que provo d'allunyar-me de forma discreta d'aquells que sí piquen les seves mans amb més o menys entusiasme, més o menys braó.

I un cop sóc lluny de la colla de picadors de mans, no només em dic que cal parar més atenció, ser més prudent i planificar amb més cura els meus moviments per així estalviar-me futurs destrets, sinó que també em demano que porta als altres a picar de mans, a fer tan viva ostentació del seu foll entusiasme vers qui sap què o qui, fins que em responc que és clar, que són coses que fan els altres, avinentesa que em permet improvisar una potser no gaire reeixida encara que exacte definició, els altres són tots aquells que han picat algun cop de mans.

dimecres, 3 de setembre del 2014

Hon o kaimashita

Fa ja quatre anys, tal com aquí vaig donar notícia, a la Fira del llibre d'ocasió, antic i modern, que amb periodicitat anual es celebra al Passeig de Gràcia del Cap i Casal, vaig poder adquirir un exemplar acceptablement conservat del primer volum de la col·lecció Bernat Metge, primera part de De rerum natura, de Lucreci, pel ridícul preu de vuit euros. Una primera edició del 1923, bilingüe llatí-català, enquadernada en tela, d'una tirada especial numerada de dos-cents cinquanta exemplars, essent l'exemplar que jo vaig tenir la sort d'adquirir el 43è.

I més enllà de l'alegria per la compra feta, enlluernadora, sí, però breu i fugissera com correspon a tota alegria com cal, vaig ser tot seguit pres d'una certa malenconia, una tristesa vaga, ombrívola i duradora, tal com la defineix el diccionari en la seva segona accepció. Malenconia que se m'ha fet de nou present en llegir l'amable comentari que un lector ha tingut la gentilesa de fer a l'escrit immediatament anterior a aquest: cinc euros per primeres edicions de l'obra completa de Pla.

Si aquest és el preu que acaben tenint alguns dels més sòlids referents d'allò que hom acostuma a anomenar cultura catalana, cinc i vuit euros, no és d'estranyar que siguem un país de fireta, ja saben, conjunt d’estris de cuina petits per a jugar a cuinar, tal com també defineix amb gros encert el diccionari l'IEC.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Pla-san no hon o yonde imasu

Hi ha una monarquia constitucional. Hi ha dos grans partits de torn. Hi ha una aparença de sufragi. Hi ha una suposada premsa d'opinió. Hi ha una Constitució i un Parlament. Tot plegat és una enorme ficció, una mentida fenomenal que subsisteix, sota una estructura artificial de país políticament europeïtzat...

Són les de més amunt paraules escrites per Josep Pla al volum vint-i-cinquè de la seva obra completa, dedicat a Francesc Cambó, per descriure la situació d'allò que hom anomena Espanya en temps de la regència de Maria Cristina, aquella de la parada de metro del Corte Inglés de l'avinguda Diagonal. Eren aquells temps de forta crisi, amb la pèrdua de les colònies i altres desastres que ara no venen al cas.

I com les de més amunt, a l'esmentat llibre es poden trobar moltes altres paraules també escrites per explicar els anys aquells de la regència de Maria Cristina i del posterior regnat del seu fill, anys de crisi espanyola i de revifalla d'allò que s'anomenà catalanisme, que ves per on, servirien perfectament per descriure la situació d'aquests darrers anys, de crisi espanyola i de revifalla del catalanisme, ja per fi dit independentisme. Potser, que qui vulgui estar ben informat tanqui els diaris i obri els llibres, si més no aquest, el vint-i-cinquè volum de l'obra completa de Pla, dedicat, diu l'autor, que era un murri, a Francesc Cambó, que era tot un nervi.