Ashita

L'activitat humana és, per antonomàsia, gasosa. Això és, tendeix a maximitzar-se. Algú descobreix que el foc cou els aliments, i a l'endemà Ferran Adrià ja prepara croquetes d'aire. És el que en el món de la física es coneix com a expansivitat dins la teoria cinètica dels gasos. I potser és per aquesta expansivitat humana que el capitalisme s'ha acabat imposant com el marc més idoni on desenvolupar les nostres vides, car, enlloc de voler limitar o dirigir les nostres activitats, les encoratja fins a l'infinit.

El capitalisme, tots ho sabem, es basa en el creixement econòmic sense mesura, talment un tumor en plena metàstasi. I l'exemple del tumor no és gratuït. De la mateixa manera que un càncer pot fulminar qualsevol cos humà, el creixement econòmic il·limitat acabarà esgotant el planeta on vivim molt abans que (afortunadament, m'atreviria a dir) siguem capaços de colonitzar altres mons.

Contra tota lògica, però, els humans hem inventat l'ecologisme per intentar escapar d'un futur tant galdós. Pur egoisme que, a estones, em desperta altes dosis de simpatia, i un gran escepticisme. Perquè escepticisme? Doncs perquè pressuposa que els humans, de la nit al dia, deixarem de comportar-nos tal com ho hem fet en els darrers mil·lennisi i bandejarem el nostre pressent per un hipotètic futur. Entendridor.

Potser, però, fora millor estalviar-nos la quimioteràpia i aspirar a una mort digne, si és que es pot morir dignament.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka

Els infants, ja em perdonareu, no m'agraden. I no m'agraden gens.

INFANT prové del llatí INFANS, -NTIS, "incapaç d'enraonar", derivat, al seu torn, de FARI "parlar". I aquí ho tenim, els nens, nins, marrecs, infants, xiquets, al·lots, o com els vulgueu dir, són éssers humans que no enraonen i només responen a estímuls primaris, això és, a la gana, el fred, la calor, el dolor, la por, la són, l'avorriment. . . el fet social els és aliè en tant que la seva natura els priva de comprendre, acceptar i respectar el pacte social en què, amb permís del senyor Rousseau, es fonamenta la nostra fràgil convivència. Antigament això rai, els infants eren una mena de pàries que restaven al marge de tot. Si fins i tot el meu poc estimat Plató, a la República, els privava de qualsevol dret, com no podia ser d'una altra manera. El problema rau quan, avui en dia, els infants es converteixen en el centre de tot, car els adults els subliminen en base a uns sentiments que em resulten del tot incomprensibles, el mercat (conscient de la seva natura) els converteix en el seu principal objectiu, i els legisladors (per tal de satisfer als seus votants) els protegeix de tot mal. El resultat? uns éssers monstruosos, la dictadura dels quals, tiranitza les nostres vides.

Tal com diu el senyor Alzamora, de nom Sebastià, una societat opulenta i decadent com la nostra només té un camí, el de l'extinció, cosa que converteix a la reproducció humana, així com als seus fruïts, això és, els infants, en un fet detestable.

Kochira wa Chillida-san desu

La Fundació de la Caixa de Catalunya va programar, ja fa uns quants anys, una exposició retrospectiva al voltant de l'obra d'Eduardo Chillida. A l'exposició, a la planta noble de la Pedrera (un més dels excessius edificis del senyor Gaudí), hi havia escultures de petit format i dibuixos amb esbossos i croquis d'obres de dimensions més importants. El que em va interessar més, però, fou un vídeo a on el senyor Chillida parlava de la seva trajectòria professional amb molta sensatesa i un punt d'entusiasme que, a la seva edat, resultava envejable. Explicava el procés mental que seguia a l'hora de treballar, i ho exemplificava amb un cas concret: resulta que estava executant una de les seves primeres obres de gran format, i els treballs es realitzaven a les instal·lacions d'una empresa metal·lúrgica. En acabar l'obra l'encarregat de l'empresa se li apropa i li diu "Ahora que ya sabemos como se hace, la próxima nos quedará perfecta", tot i que potser, més que perfecta, el senyor encarregat va fer servir una expressió que lligava el concepte de maternitat amb una de les professions més antigues que es coneixen. El que vaig trobar sensacional, però, fou la resposta del senyor Chillida "Ahora que ya sabemos como se hace, no haremos ninguna más".

Girona desu ka, Londres desu ka

Un divendres de fa uns quants anys jo era enmig del no res, això és, a l'estació de tren de Maçanet-Massanes. Els que conegueu el lloc em comprendreu. Era cap al tard i la fosca s'ensenyoria de les andanes, talment aquestes no fossin més que una vana il·lusió, un miratge que en qualsevol moment s'hagués de dissoldre en l'èter. Aclapara't em vaig refugiar a l'interior del precari edifici de l'estació que, en aquelles circumstàncies, se'm presentava com la més acollidora de les llars. Aparentment salvat de la dissolució vaig decidir passar l'estona llegint, car la meva companya encara trigaria una hora ben llarga en recollir-me.

La lectura, però, no fou possible. Una veu em retornà al món real, com si diguéssim, i, en aixecar la vista, em vaig trobar un noi assegut al meu costat. Jo, sorprès, vaig posar cara d'estar enemistat amb la humanitat i vaig respondre-li amb monosíl·labs. Fou inútil. El noi també havia de fer temps, i havia decidit que la millor manera de fer-ho era parlant amb mi, ja fos de grat o per força. Anava a Girona a passar el cap de setmana de festa. Jo, resignat, l'escoltava sense escoltar, pensant que Nostre Senyor era cruel amb mi. Pensaments a banda, el monòleg continuava. I continuà amb una afirmació certament curiosa, sorprenent: "Me gusta Gerona porque es como Londres". I ràpidament afegí: "Las dos son ciudades de franquicias". Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, li vaig donar tota la raó i, des d'aleshores, sempre que m'ho pregunten, dic que el que més m'agrada de Londres és el riu. El Tàmesis? No, l'Onyar.

Ban-gohan

El terreny és inhòspit. El vent bufa, bufa i bufa. Lleixes de pissarra i matolls de filferro per tot fins arribar al mar que, violent, escuma contra la mà que l'esgarrapa. Les onades, però, des de darrera dels vidres resten lluny. De sobte, a l'horitzó, una vela . . . deu, cent, mil . . . són els vaixells aqueus que s'apropen. Agamèmnon n'és el capitost. Nobles prínceps, units pel jurament fet quan tots pretenien a la bella Helena, l'acompanyen. Cassandra parla, però ningú se l'escolta. Hèctor és amb nosaltres, Apol·lo ens protegeix, Hècuba és la nostra mare. Que vinguin, els grecs, que vinguin, les seves dones els ploraran.

Els grecs, però, no venen. Només arriba el cambrer. Acaben de portar el peix del port i podem triar entre llobarro, daurada o rogers. Decidim llobarro. De primer sopa de peix i una amanida. Per beure un got de vi, i una plata de crema per postres. I els grecs? . . . els grecs ja fa temps que varen passar per aquí i, darrera seu, romans, bàrbars, àrabs, espanyols . . . fins arribar als holandesos que tenim a la taula del costat.

Shashin o totte mo ii desu ka

El senyor Albert Einstein va ser, tots ho sabem, un gran físic. De la mateixa manera, el senyor Ernesto Che Guevara va ser un gran revolucionari. A part, però, del senyor Einstein, al llarg de la història hi han hagut altres físics d'allò més importants, com ara Max Planck, Isaac Newton, Erwin Schrödinger . . . I el mateix podem dir dels revolucionaris. Des dels temps de la guillotina als del Gulag hem tingut una llarga nòmina de revolucionaris diversos. Però tant Einstein com el Che sembla que tenen alguna cosa especial, una mena de carisma que transcendeix la seva pròpia figura històrica i el seu camp d'actuació, ja sigui aquest el de la física o el de la revolució. I això és, crec, la fotogènia. Perquè, no ens enganyem, no és el mateix tenir penjat un pòster amb una fotografia d'Einstein traient la llengua, que un retrat de Newton amb la perruca posada. I que dir del Che, amb la seva mirada perduda en l'infinit, les seves grenyes, la boina amb l'estrella de cinc puntes, el seu posat aventurer . . . molt millor que no pas els bigotis del senyor Stalin, no?. El més curiós, però, és que totes dues figures hagin esdevingut icones de tot tipus de moviments, inclosos els pacifistes. I dic pacifistes perquè tots dos personatges, tant el senyor Einstein que va posar el seu coneixement al servei de l'ús militar de l'energia atòmica, com el senyor Guevara que, fusell en ma, anava a engegar trets allà on el demanessin, de pacífics tenien ben poca cosa. En fi, coses de la fotogènia.

Nichi-yobi

L'aire mou, mandrosament, les cortines. Des de la butaca on sóc assegut veig la buguenvíl·lia que tenim al pati, amb les seves flors blanques. Al costat, els geranis, d'una varietat més aviat estranya i, una mica més cap aquí, sobre la taula, els tres grans cactus. Al davant l'hamaca, que em crida. Jo, però, m'hi resisteixo, car sempre m'acabo marejant. A més, tot i el tendal, el sol escalfa de valent. De fons escolto al senyor Pla, de nom Albert, que recomana fer un pipi abans d'anar a dormir, si no ens volem pixar al llit. Sàvies paraules, les seves. De sobte, però, el senyor Nabokov, de nom Vladimir, apareix empaitant papallones. Tot just el saludo que ja ha marxat darrera d'una Plusia Phytometra (coses dels entomòlegs). Ara el senyor Pla udola, talment fos un llop. Jo, espantat, abaixo la vista i veig, camí de sol, per les rutes amigues, unes formigues. M'aixeco i vaig a buscar un llibre del senyor Salvat-Papasseit, de nom Joan. L'obro a l'atzar i, no em creieu, trobo un vers que hi diu:

camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues

El senyor Pla ja no udola, ara versiona al senyor Sisa, de nom Jaume, "Qualsevol nit pot sortir el sol". Aniré, doncs, a rebre als convidats.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.