diumenge, 30 de desembre de 2012

Atarashī-kunai desu

Salvatge és la mort, segadora de la humanitat;
Per quant de temps construïm cases?
Per quant de temps ens comprometem?

Són aquests versos que es poden llegir a l'entrada d'una de les exposició que aquests dies es poden visitar a l'antiga fàbrica de Casa Ramona, i també a la sisena columna de la desena tableta del Poema de Gilgamesh, essent el de Gilgamesh, tal com aquí ja va ser dit, el nom propi més antic que acostumo a recordar, i que fa referència a l'històric o llegendari Gilgamesh, rei d'Uruk, segons consta a les Llistes reials sumèries, document d'incerta exactitud redactat en llengua sumèria per escribes mesopotàmics que va ser trobat a les excavacions arqueològiques fetes a la ciutat de Xuruppak.

I és en els versos del dit poema, que es considerada la narració escrita més antiga de la que es té notícia, on s'evidencia que res de nou no ha estat dit d'aleshores ençà.

dimarts, 25 de desembre de 2012

Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi
 prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Kono monsutā wa nan desu ka (II)

I vosaltres, utopistes sistemàtics, que feu abstracció de la naturalesa humana, fautors d'ateisme, nodrits de quimeres i d'odis, emancipadors de la dona, destructors de la família, genealogistes de la raça simiesca, vosaltres, el nom dels quals era fins fa poc una injúria, estigueu contents: haureu estat els profetes i els vostres deixebles seran els pontífex d'un abominable futur!, són aquestes paraules de Frédéric Alfred Pierre, Vicomte de Falloux du Coudray, polític francès de mitjans del segle dinou, citades per Des Esseintes, protagonista d'A repèl, que n'admira la força de llur temperament i la violència de llur verb.

I cent cinquanta anys després, confortablement instal·lat en l'abominable futur, jo mateix ateu i quimerista, ferm defensor de la igualtat de drets i obligacions entre homes i dones, i amatent lector de Darwin, resto captivat per les paraules de Falloux i per llur incontinent violència, que colpeja més pel goig del cop que en cerca d'una victòria que es creu impossible. I és precisament aquest convenciment de la pròpia derrota allò que em fa admirar més llur brutal contundència, doncs res de més menyspreable que la força de qui se sap guanyador, ni res de més admirable que la insensata follia dels perdedors.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Jònia ni imasu

És ver i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus. Si bé també és cert que sóc el favorit d'uns Déus remots, feliçment oblidats per tothom i bandejats de fa temps de llurs temples. Però tot i que les seves estàtues siguin trossejades i llurs oficiants colgats, jo els servo en el meu pensament i ells encara m'estimen, i sovint el record de llurs mèrits m'agombola en la malaurança i em tempera en la eufòria, em dreça en la incertesa i em priva de la follia. És ver, doncs, i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Gyū-niku no kirimi o tabemasu ka

És el filet, d'entre tots els talls de l'especejament del bou, el que acostumo a triar les comptades vegades que em plau fer un àpat de preparació ràpida a base de carn de bou. Certament no és el tall més gustos, però la seva textura em resulta excel·lent quan és lleugerament cuit a la planxa, volta i volta amb el ferro ben roent, de manera que el tall, que acostumo a demanar gruixut, resti del tot vermell a l'interior. Tres són les precaucions a prendre per garantir el resultat que desitjo. Primer comprar una carn de qualitat sense importar-ne el preu, segon retirar la carn de la nevera amb força antelació per així evitar la desagradable fredor interior que la ràpida cocció no podrà eliminar, i tercer no salar la carn fins que no sigui servida al plat, per tal que aquesta mantingui tot el seu suc i no resulti eixarreïda. Tres senzilles mesures que cal obeir amb disciplina, altrament millor menjar qualsevol altra cosa, com ara unes modestes sardines escabetxades, que, a qui això escriu, encara li acostumen, m'acostumen, a plaure més.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Moushiwake arimasen

Finalment, després de mesos de molt insistir, aconsegueixo una entrevista amb la senyoreta Ema per dimecres vinent, a les onze del migdia, hora que em trenca la jornada laboral i que em farà anar apressat ciutat amunt i ciutat avall, malbaratant el temps en redundants desplaçaments. Però tant és, en ser-me d'una grossa importància entrevistar-me amb la inaccessible senyoreta Ema, que fins ara no m'ha tornat cap trucada ni ha respost cap dels meus correus. Només les seves subordinades m'han adreçat paraules que mostraven una certa comprensió vers la meva insistència.

I dimecres arribo amb cinc minuts d'antelació. M'espero al vestíbul, on ningú surt a rebre'm, i només aquells que van d'aquí cap allà dins la casa em saluden sorpresos, en trobar-me al mig del pas. Bon dia, em diuen, bon dia, responc. Un quart després surt la senyoreta A desfeta en mil excuses. S'ha de fer càrrec, em diu, ha vingut l'inspector del departament i la seva visita s'està allargant més del previst, a més, afegeix, la senyoreta Ema té la grip. Sí, sí, té tota la raó, s'excusa de nou en veure el meu gest, a vostè li ha estat molt inconvenient venir ara fins aquí, ho sabem i ens en fem càrrec, encara més quan ahir va tenir la gentilesa de trucar per confirmar la visita, però sap, és tan trist, tot plegat... la senyoreta Ema va morir fa uns dies... una gran pèrdua, un cop molt fort per la nostra institució, no s'ho pot ni imaginar, i ara amb la visita de l'inspector, que la manté ocupada... però no pateixi, en quan tingui un minut el trucarà i de ben segur que podran enllestir el seu assumpte per telèfon. I ara no el retinc més i el deixo marxar, que de ben segur que té pressa, un home de la seva importància... No, i ara, em respon davant la meva proposta d'esperar-me, no sabem quan s'allargarà encara la reunió de la senyoreta Ema amb l'inspector, i a més hi ha la grip, i la seva defunció, tan recent... però no ha de patir per res, em comprometo personalment, la senyoreta Ema el trucarà així que enllesteixi amb l'inspector i millori el seu estat de salut, que ara, amb l'afonia que li provoca la grip, seria del tot inconvenient per ella parlar per telèfon... com diu? esperar a la seva resurrecció? i ara, benvolgut senyor dErsu_, no faci broma amb aquestes coses, ja ho sap vostè que aquí som temorosos de Déu. Però no pateixi, la senyoreta Ema el trucarà, i ara si té la bondat, insisteix la senyoreta A, que primer amb el gest, tot seguit amb totes dues mans, m'empeny vers la sortida amb cura però amb determinació, de tal manera que no trigo a trobar-me de nou al carrer, amb la porta barrada al meu darrera.

Però hom no ha de deixar-se arronsar per les dificultats, i després d'unes poques gestions telefòniques els serveis funeraris municipals m'informen que el sepeli de la senyoreta Ema tingué lloc al cementiri de Les Corts. Consulto tot seguit un plafó informatiu del servei de transports metropolitans, i concloc que el setanta-quatre és l'autobús que em resulta més adient per desplaçar-me fins al cementiri. Un cop allà, després de gratificar econòmicament a uns dels vigilants, m'informo de la concreta ubicació del nínxol corresponent a la senyoreta Ema i m'hi faig portar tot seguit. Allà, però, em trobo amb la desagradable sorpresa de veure que no he estat l'únic de tenir la pensada d'anar a cercar a la senyoreta Ema a casa seva, com si diguéssim. I no hi ha dubte, fins i tot ara, ja morta, la senyoreta Ema és una persona d'allò més sol·licitada, tant, que fins i tot disposa del difunt del nínxol del costat per gestionar-li les visites. Avui impossible, que un inspector del departament la manté ocupada, em respon circumspecte quan li exposo el meu cas, després d'esperar el meu torn, com a molt aviat d'aquí dues setmanes, i pensi, afegeix el difunt, que la senyoreta Ema s'està recuperant d'una grip.

dijous, 13 de desembre de 2012

Koko ni ikimasu ka (II)

El seu menyspreu per la humanitat augmentà; comprengué finalment que el món està majoritàriament compost de bergants i d'imbècils, és pot llegir a la notícia preliminar que encapçala el text d'A repèl, de l'admirat Huysmans, autor que retrobo amb no poc plaer, on es fa una breu ressenya biogràfica de Jean Floressas Des Esseintes, curiós protagonista de la narració.

I si bé potser és cert que descobrir la estultícia dels altres és un principi, no és fins que hom descobreix i accepta la pròpia niciesa, aquella que en res d'important es diferencia de l'estupidesa aliena, que es fa un primer pas, potser no cap al coneixement, però sí cap alguna banda, suposo.

dimarts, 11 de desembre de 2012

O-daitōryō

La dictadura i la democràcia són dues formes de govern, la tirania no. L'objectiu de dictadors i demòcrates és imposar una política determinada, els primers sense permetre cap tipus de discrepància, oposició o crítica, i els segons fent veure que permeten la discrepància, l'oposició i la crítica. L'objectiu d'un tirà, en canvi, és assolir i conservar el poder pel poc menyspreable goig del propi poder, això és, repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats, restant la política a aplicar subordinada a aquest llaminer objectiu, assolir i conservar el poder per repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats.

D'habitud els objectius d'un tirà s'adiuen més amb un sistema dictatorial, no obstant això, tal com ha quedat palès al llarg dels darrers dos-cents anys, els objectius d'un tirà també són assolibles, si bé és cert que amb més dificultats i de manera més limitada, dins una democràcia. És així que, qui això escriu, no coneix cap cas de cap governant, ja sigui aquest democràtic o no, que no hagi provat de governar com el que tots desitgem ser, un tirà. És potser per això que qui això escriu no troba cap paraula, fora del despectiu adjectiu imbècil, per referir-se a la feliçment inexistent figura d'aquell que, ja sigui en democràcia o sota les enutjoses formes de la dictadura, governa sense la universal ambició d'esdevenir un tirà.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Shashin o totte mo ii desu ka (III)

Hi ha qui es complau en aprofitar el moment. No pas, però, en el sentit clàssic que hom atribueix a Horaci, d'avidesa pel present davant la incertesa del demà, sinó com un complaure-se en imaginar la vida com la relació que hom estableix amb el seu voltant, de tal manera que cal romandre sempre alerta per mirar d'aprofitar qualsevol escletxa que el món ens ofereixi per mirar d'entrellucar-lo. Com el fotògraf que sempre és prest a captar allò que en qualsevol instant i sense avís previ l'atzar pot oferir-li.

Altres, en canvi, preferim considerar la vida com un afer estrictament privat, essent les interferències amb allò que ens envolta no més que enutjosos contratemps. El moment resulta aleshores negligible, en no haver res per aprofitar fora d'un mateix. Així viscuts, els dies acaben sent una monòtona, constant i atenta contemplació del propi melic, on tot és vist i jutjat pel sedàs del propi caprici. Com els exercicis d'estil d'un fotògraf que sempre perfecciona una mateixa fotografia, el seu autoretrat, amb independència d'allò que es pugui arribar a trobar al davant del seu objectiu.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Toroi no sensō

És, potser, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història. Gràcies als bells hexàmetres dels cronistes es coneixen les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'aital batussa. Sabem amb exactitud de quants combatents disposava cada bàndol, de quantes topades van haver-hi, de qui va a occir a qui, dels honors retuts als morts, dels intents de pactar una pau digna, de les estratègies dels uns i dels altres, de com els poders fàctics de l'època simpatitzaven i afavorien un o altre bàndol, de les represàlies dels que van resultar vencedors i de les penes dels vençuts. Sabem els noms de tots els protagonistes, llur llinatge i llurs mèrits i misèries, doncs res escapà a l'atent esguard dels cronistes.

És, doncs, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història, amb independència de la seva més que dubtosa inexistència o gràcies, precisament, a la seva més que dubtosa inexistència.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Henshū

La tricèfala separació de poders em sembla la més desitjable manera d'organitzar tota activitat humana, ja sigui aquesta política (executiu, legislatiu i judicial), constructora (promotor, constructor i arquitecte) o potser literària (editor, lector i escriptor).

I llisto primer a l'editor, a qui cal no confondre amb la indesitjable figura del fabricant de llibres, en ser, dels tres, el més lloable i menystingut, en ser d'habitud presentat com una mena de monstre que vampiritza als idolatrats i desvalguts escriptors. Però res de més menyspreable que un escriptor, no més que un pocavergonya capficat a fixar per escrit qualsevol niciesa que li passi pel cap, i res de més necessari que un editor, aquell que curull d'amor al proïsme i amb santa paciència, arrisca els propis doblers per destriar el gra de la palla i oferir als lectors aquelles petites engrunes de literatura que molt de tant en tant es poden arribar a trobar en la infinita successió de pàgines escrites per tots aquells que, com ara qui això escriu, viuen en el gros error de creure que tenen alguna cosa a dir.

És per això que acostumo a parlar sempre de gentilesa, qualitat de gentil, (de maneres delicades, ple de gràcia, cortès, afectuós), en referir-me a les lectures de cada moment, per així agrair l'obsequi que tot editor fa en posar a disposició dels lectors, a canvi d'un preu sempre insuficient, el fruit del seu treball.

divendres, 30 de novembre de 2012

Kioku

Són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles. I és també recordat que abans de morir, els tres-cents hoplites espartans comandats per llur rei Leònides feren un gros carnatge en l'exèrcit persa, que retardat i delmat en el seu avanç, fou finalment derrotat pels hoplites grecs, segons ensenyen els llibres d'història des de temps d'Heròdot.

Menys, gens, recordats són els quatre-cents tebans i els set-cents thespians, sense oblidar-se dels nou-cents hilotes (esclaus públics propietat del govern espartà), que romangueren amb els tres-cents espartans fins al final, això és, fins a morir, sense rendir-se ni fugir, allà mateix on són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Kochira wa Söderberg desu

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941), novel∙lista, dramaturg i periodista, és una de les més grans figures de la literatura sueca —la de debò— de tots els temps... comença el text que dóna notícia de la vida i miracles de l'autor, l'esmentat Söderberg, a la solapa d'El doctor Glas, que aquests dies tinc a mans gràcies a la gentilesa dels senyors d'Adesiara.

I del sorprenent text de la solapa es dedueix la necessària existència d'una literatura sueca de pa sucat amb oli, en contraposició a la de debò, de la que el senyor Söderberg sembla ser autor destacat. I a fe que així és, si més no si faig cas de la vuitantena de pàgines ja llegides, que més enllà de l'anècdota argumental que serveix d'excusa per bastir la nouvelle, doncs d'una nouvelle sembla tractar-se, desgrana amb lucidesa (és a dir, a la meva completa satisfacció) l'únic argument sensat de tota literatura, el de la insatisfacció amb les pròpies circumstàncies, la pròpia situació, tal com reconeix el docte protagonista, que no coneix cap altra definició de felicitat que la síntesi d'allò que cadascú, des de la seva pròpia situació, considera desitjable.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Kochira wa Winstanley-san desu

Gerrald Winstanley és un personatge històric recordat pel seu col·lectivisme d'arrel cristiana. A l'Anglaterra d'Oliver Cromwell, al front d'un grup d'antics combatents de la guerra civil, the Diggers, Winstanley ocupava terres ermes, normalment antigues propietats dels seguidors de Carles I, per conrear la terra i establir comunitats igualitàries on tota propietat privada era abolida. Així, hom acostuma a veure Winstanley com un precursor de l'anarquisme o del socialisme, segons convingui. Però Winstanley és, també, el títol d'una bellíssima pel·lícula de Kevin Brownlow, expert documentalista i restaurador de cinema mut, on a través d'un minuciós i rítmic muntatge, i d'una particular sonorització que recorda no pas poc a l'obra de diversos pioners del cinema, es dóna notícia de l'ocupació feta per the Diggers al turó de St. George.

Per això, en eixir d'una de les sales de projeccions de la Filmoteca, on prop de vint anys després del primer visionat he tingut l'oportunitat de reveure l'obra de Browlow, he restat sorprès pels comentaris que anava sentint de la resta d'espectadors, no pas per la previsible i poc compartida (per mi) simpatia que tothom mostrava per Winstanley i llur noble causa, sinó per la manca de reconeixement per la bellesa assolida per Brownlow, com si al costat de l'utòpic evangelisme de Winstanley poc importés el mestratge de la narrativa de Brownlow, talment hom recordés les pel·lícules d'Eisenstein per allò que narren i no pas per la manera en que allò que narren és narrat.

divendres, 23 de novembre de 2012

Stalin no kakimasu


I un cop establert el gènere de les novel·les on ho passa mai res, també el gènere de les novel·les on l'acció (o la inacció) de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, i el gènere de les novel·les protagonitzades per emigrants jueus que fan les amèriques, només em resta fer esment del més deliciós dels gèneres literaris, el de les odes a Stalin. No pas, però, per mor del seu protagonista, el mateix Stalin, de qui no cal ara recordar l'evidència dels seus mèrits, sinó per la grossa subtilesa dels seus autors, poetes tots ells excel·lents, diuen, premiats i reconeguts arreu, que sota formes d'una aparença servil i d'una ceguesa sense parangó, desgranen tot un reguitzell d'imatges que ofereixen al lector, mitjançant la més elaborada de les ironies, el lúcid retrat d'una època i d'una manera de veure el món que qui això escriu no gosaria qualificar d'exemplar.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Watashi wa shichō ni naritai

Crec recordar que fou en temps de campanya electoral d'unes ja llunyanes eleccions municipals, quan vaig ensopegar amb un cartell electoral que em va fer imaginar un relat protagonitzat per algú que, en temps de campanya electoral d'unes eleccions municipals, ensopegava amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

De primer vaig imaginar que aquell que jo imaginava no admetia ser el candidat fotografiat al cartell, i es limitava a trobar que la semblança entre ell mateix i la persona fotografiada era sorprenent. Però davant l'evidència de la semblança i la coincidència del nom publicitat, no tenia més remei que reconèixer que era ben bé ell, el candidat que aquell partit presentava, i és aleshores que aquell que jo imaginava mostrava una certa indignació, doncs bé l'haguessin pogut consultar abans de presentar-lo com a candidat, a ell, que ni tan sols tenia el costum d'exercir el seu dret al vot. La certa indignació, però, de seguida vaig imaginar que mutava a una certa preocupació, en trobar que la gent que passava pel carrer el començava a assenyalar amb el dit, en reconèixer-lo com el candidat que era fotografiat als cartells electorals. Per això aquell que jo imaginava es va apressar a tornar a casa, on la certa preocupació va deixar pas a una certa il·lusió, en trobar que sí, que potser faria una bona feina a l'ajuntament, en cas de ser escollit, i que per fi hi hauria algú que expressaria l'opinió del carrer. I amb el pas dels dies la certa il·lusió d'aquell a qui jo imaginava va anar creixent, gràcies, en part, a l'entusiasme de la seva família i amics, també de coneguts i saludats, que augmentaren en gran nombre. Finalment, la ja més que certa il·lusió es transformà en un aclaparador desencís, en comprovar, al televisor de casa, que en l'escrutini electoral el partit que l'havia triat com a candidat restava sense representació al consistori i, en conseqüència, aquell que jo imaginava continuaria amb les seves rutines habituals, talment mai hagués ensopegat amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

divendres, 16 de novembre de 2012

Terebi ni mimasu (V)

L'espot televisiu que aquests dies ens ofereix Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, per demanar el vot a les properes eleccions del vint-i-cint de novembre, em sembla exemplar. Mitjançant un únic i efectiu recurs, el zoom in, la càmera s'atansa lentament al rostre del candidat, que amb veu ferma i clara desgrana el seu ideari en una mena de salmòdia que respon a tot allò que els seus votants desitgen escoltar. Les seves paraules, sempre encapçalades per la primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, fins i tot a mi m'acaben hipnotitzant, per molt que aquests dies sigui jo un mandrós defensor de la pràctica desaparició de qualsevol tipus de servei públic.

Però és precisament aquesta primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, la que evidencia que allò que ofereix mossèn Herrera no és més que una doctrina establerta, certa i incontestable, i d'aquí l'encert de la seva posada en escena sota la forma d'un nou Credo, el símbol de la fe, potser en substitució d'aquell Credo in Deum Patrem omnipotentem, que d'infants vam memoritzar els que férem estada en centres escolars gestionats per comunitats religioses, grups socials que, ves per on, també viuen sota la forma d'una doctrina establerta, certa i incontestable

dimarts, 13 de novembre de 2012

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Canigó ni noborimasu

És costum dels locals de restauració que disposen de terrassa carregar un petit suplement en el preu de les seves consumicions, en cas que els seus clients facin ús de l'esmentada terrassa. El més habitual és carregar un cert tant per cent, d'habitud un deu, a la suma de les consumicions fetes per mirar de compensar l'import que els locals han d'abonar a l'ajuntament en concepte d'impost per l'ocupació de la via pública, o, simplement, per augmentar el calaix.

Al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, prefereixen carregar deu cèntims a cada consumició, ja sigui aquesta líquida o sòlida. A totes? No pas, doncs tal com s'anuncia a la preceptiva llista de preus, dues petites consumicions es deslliuren d'aquest peatge, el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres. Però... a què responen aquestes sorprenents excepcions? Potser volen fomentar el consum de seitons i cogombrets per les seves salutíferes propietats? o potser volen deslliurar-se d'una comanda excessiva? O tal vegada és el producte estrella de la casa i els seus parroquians veurien amb mals ulls el seu encariment? O potser pel seu baix preu, un euro amb vint cèntims pel de seitons, vuitanta cèntims pel de cogombres, volen fer servir aquests productes com a reclam per captar clients? Improbables possibilitats, totes elles, així que no tinc més remei que preguntar-ho, i és l'agradabilíssima cambrera de cabells curts qui m'informa de la raó. Tant el pinxo de seitons com el de cogombres són d'una modestíssima entitat, no més que un seitó en el cas del pinxo de seitons, i d'un cogrombret en el de cogombres, essent, doncs, l'ús del plural a la llista de preus una mena de recurs retòric, i els hi sabia greu, donada la migradesa de la menja, carregar-ne els deus cèntims preceptius, en trobar que pagar un euro amb vint per un seitó, i vuitanta cèntims per un cogombre, potser ja resulta excessiu.

Serveixi, doncs, aquesta explicació, a tots aquells que un dia o l'altre facin estada al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, i restin sorpresos pel text de la preceptiva llista de preus, on es dóna notícia que el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres, resten lliures de tot peatge.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Gàl·lia ni imasu

L'any cinquanta abans de crist tota la Gal·lía és ocupada per l'exèrcit romà. Tota? No pas, doncs un petit llogarret, de tothom conegut, resisteix amb braó a l'invasor. Però un segon llogarret abraça amb entusiasma la cultura romana i els seus habitants vesteixen túniques d'una immaculada blancor, construeixen els seus habitatges segons els manuals d'arquitectura romana del moment, i es tallen i rinxolen els cabells talment els patricis de la capital. Fins i tot el seu cap, un tal Proromànix, decideix construir un aqüeducte. El riu, però, tal com li recorda un dels seus veïns, passa pel mig del poble i fa del tot innecessari un aqüeducte. No fa res, respon el tal Proromànix, desviarem el riu, doncs un aqüeducte fa romà.

Talment un cert carril per vehicles d'alta ocupació, vehicles ecològics i transport públic, que diuen que fa sostenible.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Ninjin o tabemasu

La pastanaga és una herba de la família de les umbel·liferes conreada des de l'antigor per causa de la comestibilitat de la seva arrel, que crua o cuita, en fritura o bullida, resulta un comestible excel·lent, dolç i nutritiu, ric en Betacarotè, vitamines i nombrosos i variats minerals. Aliment, també, de cavalls i conills, la pastanaga forma part de l'imaginari popular gràcies a les sèries d'animació produïdes per la Warner Bross, que popularitzaren el personatge d'un espavilat conill antropomòrfic devorador compulsiu de pastanagues que semblava inspirat en la figura d'un dels grans còmics del segle vint, Julius Henry Marx, més conegut com a Groucho Marx. Personalment les pastanagues em plauen lleugerament cuites al vapor, acompanyades de faves, porro, bròquil, espàrrecs verds i albergínia, o bé crues, finament picades i amanides amb oli d'oliva i llimona, en companyia d'olives negres, pebrot, tomàquet i ceba tendra.

pastanaga és també una paraula plana de quatre síl·labes i nou lletres (cinc consonants i una sola vocal que es repeteix fins a quatre vegades) que deriva del llatí pastĭnāca.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Ondori to mendori

Tites, tites, tites! em plauria que em cridessin, talment hom acostumava a adreçar-se a l'aviram quan aquest la campava amb una certa aparença de llibertat, ja fos a l'era o al corral. Avui dia, però, es prou sabut que l'aviram acostuma a viure reclòs en amuntegaments i estretors que poc conviden a campar-la, i que ja ningú no s'adreça a gallines o pollastres fent servir tan sonora onomatopeia, ni tan sols els infants, que abans creurien que hom parla amb les gallines de l'òrgan encarregat de la micció en els mascles (i que en ferma erecció serveix per la gustosa colga), que no pas les crida per oferir-lis el saborós pinso.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Tenran-kai o hōmon shimasu

En els petits escrits que donen notícia de la vida i mèrits dels autors de les obres exposades, es repetix fins a l'extenuació que aquests consideraven el procés creatiu que seguien molt més important que no pas el resultat final obtingut, fruït més de l'atzar i les circumstàncies que no pas de la seva voluntat executora. L'obra, doncs, tal com crec entendre, no seria més que un enutjós residu que hagués hagut de ser abandonat d'immediat, i que de cap de les maneres hauria d'ocupar cap espai en un museu, ni enlloc, més enllà d'un abocador d'escombraries o una planta de reciclatge. És així que considero un acte de justícia prendre un cop més les divines armes i començar a estripar les obres exposades, que no fan més que trair l'esperit dels seus autors. Així em guanyaria l'admiració de la resta de visitants de l'exposició, que tot seguit, i gràcies a les modernes tecnologies de la comunicació, no trigarien a difondre les imatges de la meva intervenció arreu del planeta mitjançant diverses i variades xarxes socials, en una mena de happening que no podria més que merèixer l'entusiasta aprovació dels autors de les obres estripades.

Però el meu és un pensament d'una tal obvietat que no puc més que aturar el braç, desar l'esmolat glavi i anar passant, doncs bé encara haig d'anar a comprar els saborosos fideus del dinar.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Kore wa ikura desu ka (II)

Però ara faltaria que algú, deixant de banda la seva incidència extraliterària i el personatge, es llegís Pla honestament. Si algú em pagués per fer-ho, m’hi posaria jo mateix, llegeixo en una entrevista a Toni Sala, al Núvol, amb motiu de la publicació d'uns llibres seus.

I a les paraules del senyor Sala, que em semblen dites sense ironia, crec trobar la millor metàfora de tot allò que fa no poc temps que ens corseca: aquest no fer res (ni tan sols llegir) si no és a canvi de diners, aquest acceptar (sovint exigir) diners de qui sigui, aquest creure a ulls clucs en la pròpia honestedat, i aquest envanir-se per tot plegat.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Nazo (IV)

El meu reialme te les dimensions de l'univers i el meu desig no té límits. Camino sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu. M'anomenen C......

I bé puc proposar un bonic enigma aprofitant-me de les paraules que escriu Flaubert, encara a Les temptacions de sant Antoni, per si a algú li plau provar d'endevinar, sense deixar-se enganyar pel discutible ús de la majúscula, qui o què camina sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Chikatetsu no onna no hito

Aquest matí, en una de les andanes de l'estació de Paral·lel, he vist com una noia d'abillament poc convencional premia el botó de l'intercomunicador que acostuma a haver a les andanes per poder parlar, en cas de necessitat, amb el personal de Transports Metropolitans de Barcelona que roman a l'estació de torn. Un fet certament excepcional, en ser aquest el primer cop, en molts anys de fer servir els transports públics, que he vist a algú fer ús d'un d'aquests botons.

Però l'andana, més plena del que és habitual per causa dels retards provocats per la vaga dels treballadors de TMB, no semblava oferir cap motiu d'excepcionalitat que pogués justificar l'ús del intercomunicador, i de seguida se m'ha fet evident que la noia no volia comunicar cap incidència, només expressar les seves queixes a qui fos que l'escoltés. Així, amb paraules certament grolleres i fent servir la llengua pròpia del país que voldria veí, la noia ha lamentat que amb motiu de la vaga ja esmentada, els responsables de l'estació no permetessin l'entrada gratuïta a tots els usuaris, qualificant el servei ofert de deplorable i el preu d'abusiu. Tot això dit amb paraules d'una major expressivitat que no pas les meves, i amb el característic to de veu d'aquells que se saben posseïdors d'alguna veritat revelada només accessible als iniciats, entre els quals temo no comptar-me.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Monogoto o shinjite irimasu ka

Creu en la realitat de les coses, com les bèsties, fa dir Flaubert a un dels seus personatges, un tal Apol·loni, que manlleva el nom i la persona a Apol·loni de Tíana, filòsof pitagòric de qui s'expliquen no poques enraonies.

I tot i que encara són moltes més les coses que Flaubert fa dir als innúmers personatges que farceixen les pàgines de Les temptacions de Sant Antoni, potser no és endebades la pietat que Flaubert sembla mostrar per aquells que, com les bèsties, creuen en la realitat de les coses, ànimes simples que en temps de Flaubert exercien la crítica literària i no dubtaven a qualificar al mateix Flaubert d'autor realista, això és, relatiu o pertanyent al realisme.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Megane-ya ni ikimasu

En mancar-me una de les dues petites plaquetes de suport del pont de les ulleres, em veig en la necessitat d'anar a una òptica a cercar el necessari recanvi. Res de més fàcil, doncs just al costat del portal de casa n'hi ha una amb el característic rètol en bandera que simula unes ulleres. Però no cal pensar-s'ho gaire per veure l'erroni d'aquesta opció. L'òptic de l'òptica del costat de casa sempre és a la porta del seu establiment, uns cops fumant, d'altres escombrant, d'habitud contemplant el pas del temps i dels vianants, i això fa que cada cop que entro i surto de casa jo el vegi a ell i ell em vegi a mi, sense que fins ara hi hagi hagut motius per intercanviar cap salutació. Si ara jo entrés al seu establiment i li demanés la petita plaqueta, establiria un precedent que faria necessari l'enutjós ritual de la salutació cada cop que jo entrés o sortís per l'alt portal. Potser si ell no disposés del model de plaqueta necessari per la meva muntura, un filferro Lindberg de més de deu anys, podria estalviar-me les salutacions posteriors. Però podria ser que sí en tingués, i que fins i tot, com en alguna ocasió anterior se m'ha esdevingut, no em volgués cobrar res pel modest recanvi, gest de generositat que encara farien més obligatòries les salutacions posteriors. Caldria, aleshores, mudar de domicili, grossa despesa que ara mateix no estic en condicions d'entomar. Millor, doncs, anar carrer Gran avall, on abunden els comerços de tot tipus, també els dedicats al mercadeig d'ulleres, a cercar la petita plaqueta que em manca.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Ikiru (II)

Viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa -modificar-se per aconseguir-la- i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l'estat de mancança, escriu Paul Valéry en un text que acostuma a servir de pròleg de Les Temptacions de Sant Antoni, de Flaubert.

Atenent a les paraules de Valéry, i també a les que fa ben poc jo mateix escrivia (sens dubte prenent com a propis pensaments d'altri), es poden considerar dues maneres, sempre insatisfactòries, de viure: per una banda la dels que malden per aconseguir allò que troben a faltar, i per l'altre la dels que resten a l'espera que s'esdevingui allò que troben a faltar. La insatisfacció des primers, tal com diu Valéry, potser es deu a que si aconsegueixen el que creuen desitjar, s'apressen a posar-se de nou en estat de mancança tot desitjant noves insensateses. I la insatisfacció dels segons, si em disculpen l'obvietat, potser respon a que mai no s'esdevé allò que creuen desitjar.

Jo, mandrós de mena, m'arrenglero amb els segons, que, si més no, potser van més descansats i es poden permetre el luxe de desitjar les bestieses més grosses, sempre amb la tranquil·litat de saber que mai no s'esdevindran.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Anata wa Erra-chan desu ka

Erra! m'exclamo sorprès, en trobar que és l'Erra la dona que seu al meu costat, coneguda amb qui fa temps que no tinc el goig de coincidir enlloc. No! però, em respon l'Erra, amb una seguretat i una brevetat que no admeten rèplica. Tot seguit em disculpo, talment m'hagués confós, i provo de reprendre l'agradosa lectura.

Però la taxativa resposta de l'Erra em priva de la necessària concentració i començo a especular sobre el perquè de la seva negativa. Podria ser, és clar, que la dona que tinc al costat no fos l'Erra, però la semblança és tan perfecta que aquesta possibilitat no ho és pas, de possible. Més aviat deu ser que l'Erra em troba desplaent i prefereix defugir qualsevol contacte amb mi, fins i tot una fugissera i innòcua trobada al transport públic. Però l'Erra que jo recordo és una dona agradable i prou educada com per saber mantenir les formes, i en el passat el seu tracte cap a mi sempre ha estat satisfactori, amb les habituals frases de cortesia buides de tot significat. Només resta, doncs, la possibilitat que l'Erra hagi decidit deixar de ser qui fins ara ha estat, i és per això que ara no li sóc més que un desconegut no prou llaminer com per encetar una conversa. O potser l'ha molestat que algú, jo en aquest cas, l'hagí confosa amb aquella que ja no és, confusió que potser se li presenta sovint i li resulta cansí d'esmenar. Molt millor, aleshores, mostrar un rebuig immediat i estalviar-se unes explicacions que no sempre deuen ser ben enteses. Podria, doncs, dir-li que l'entenc, que entenc que ja no sigui l'Erra i que no cal que em doni cap explicació, en restar, jo mateix, sovint enutjat quan algú em confon amb aquell que ja no sóc.

Però arribem a Fontana, on ella continua i jo davallo, no sense abans tombar-me per veure-la per darrera cop i admirar els seus característics trets, la seva cara, no tan xuclada com recordo, i la seva pell, no tan clivellada com recordo, i els seus cabells, no tan esclarissats com recordo, i els seus llavis, no tan prims com recordo, i el seu pit, no tan escarransit com recordo, i tota ella, no tan envellida com recordo. És indubtable, doncs, que ser qui ara és li prova d'allò més.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Ikiru

Si abans d'ahir escrivia que viure, potser, és restar a l'espera de temps millors, dies enrere vaig escriure que viure, potser, era prendre consciència d'un mateix, que no és ben bé el mateix. Què és viure, doncs? Restar a l'espera de temps millors o prendre consciència d'un mateix? O potser ambdues coses plegades, restar a l'espera de temps millors alhora que es pren consciència d'un mateix? O prendre consciència d'un mateix alhora que s'esperen temps millors?

Però de la mateixa manera que hom primer escriu i després teoritza sobre com escriu, primer es viu i després es fa el ridícul teoritzant sobre com es viu, a no ser, és clar, que hom tingui la grossa dissort de formar part d'alguna mena d'avantguarda, d'aquelles que, abans de res, necessiten teoritzar per saber com s'ha d'escriure, com s'ha de viure, no fos cas que, abandonats al seu franc albir, acabessin fent com fa tothom.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Shōrai

Arribaran temps millors, em repeteixo sovint enmig de l'atrafegada rutina diària, amb el ridícul convenciment que, efectivament, arribaran temps millors, sense ni tan sols temps per adonar-me que viure potser és precisament això, esperar temps millors.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Kochira wa Mas-sama desu ka

Astorat de si mateixescriu Xavier Bosch que va veure a l'encara President de la Generalitat, el molt honorable Artur Mas, ahir, quan l'entrevistà al programa de televisió que presenta, Àgora, a TV3.

I més enllà del que recull el diccionari pel verb astorar, causar un gros espant, rebre un gros espant, o posar-se en guàrdia davant una amenaça franca o encoberta, un perill, etc., trobo que astorar-se d'un mateix no és poca cosa, i que si bé, tal com recull el diccionari, hom pot restar estorat davant un gros espant o una amenaça, franca o encoberta, hom pot també astorar-se davant la més joiosa de les sorpreses, la de creure que potser tot és possible, fins i tot allò que es creu desitjar.

divendres, 28 de setembre de 2012

Kochira wa Karain-sama desu

Li desitjo una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida... qui això escriu és el narrador, potser el mateix Conrad, en referir-se a un tal Karain, imponent capitost malàisia que senyoreja a un grup de desesperats.

El poder i el remordiment, talment Conrad reconegués que l'ús del poder comporta la presa de certes decisions i l'execució de certes accions susceptibles de provocar remordiment en aquell que les pren o executa, essent precisament aquest possible remordiment el que ens permetria destriar el gra de la palla, això és, destriar d'entre la grossa multitud d'insensats que ens envolta a aquell que certament es mereix el goig d'una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Kochira wa Cassandra-chan desu (II)

Dimarts passat, en llistar les fonts que recullen les contradictòries dades que es coneixen sobre la no sempre benvolguda filla d'Equidna i Tifó, vaig ensopegar amb el nom de Licòfron, poeta grec del segle tercer abans de crist nat a Calcis, a l'illa d'Eubea, que m'era del tot desconegut. Tot seguit, en cercar informació sobre el tal Licòfron, vaig llegir que de la seva extensa obra només ens ha pervingut un llarg poema, obscur i barroc, que respon al nom d'Alexandra, en referència a la desitjable filla d'Hécuba i Príam, més coneguda com a Cassandra.

I ahir a Passeig de Gràcia, remenant entre les parades de la 61a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, vaig ensopegar amb un exemplar del tal poema, Alexandra, editat per la Fundació Bernat Metge l'any mil nou-cents noranta-sis, quan encara jo no n'era subscriptor, que d'immediat vaig adquirir pel ridícul preu de nou euros. I ja a l'autobús, carrer Gran amunt, el llaminer estudi introductori em convidà a una lectura que de bell antuvi es presenta inintel·ligible, cosa que em fa el text fa més desitjable, doncs buit de tot allò que hauria de ser entès o comprès, només m'oferirà la bellesa dels seus mots.

divendres, 21 de setembre de 2012

Chirimasu ka

Hi ha una mena d'obscenitat en la inconsciència, va pensar en North, escriu encara Viriginia Woolf, a Els anys.

És l'Eleanor, tieta septuagenària i fadrina del tal North, que en fer una capcinada enmig d'una festa, amb la boca oberta i el cap tort, resta amb la consciència suspesa i ofèn el pudor del seu jove nebot, un excel·lent xicot poc suspecte de puritanisme, però prou entenimentat com per potser adonar-se que és precisament això, la manca de consciència, coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, l'origen de tota davallada, així com, si s'em permet l'afegitó, anar prenent consciència d'un mateix hauria d'esdevenir l'encertada definició de viure en qualsevol diccionari.

dijous, 20 de setembre de 2012

Koi wa nan desu ka

Fos com fos, són conscients l'un de l'altre, viuen l'un en l'altre. ¿I què més és l'amor?, es va preguntar escoltant les seves rialles, escriu Virginia Woolf, a Els anys.

En el context de la narració, les paraules escrites per l'autora es refereixen a la relació que mantenen dos dels seus personatges, en Nicholas i la Sara, de manera que les dues oracions centrals, són conscients l'un de l'altre i viuen l'un en l'altre, serveixen per descriure l'esmentada relació, que sense arribar a les formes públiques del que hom acostuma a anomenar amor, l'autora es complau en anomenar amorosa, ni que ell sigui homosexual i ella una dona. I si bé no sabria jo trobar millor descripció de l'amor que aquest són conscients l'un de l'altre (per molt que em sembli una fita inabastable), viuen l'un en l'altre em resulta quelcom odiós que res de bo no pot portar, talment totes dues proposicions fossin una mena d'oxímoron del que és, i del que mai no hauria de ser, allò que no pas pocs es complauen en anomenar amor.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Kono monsutā wa nan desu ka

En parlà Homer a la Ilíada, també Hesíode a la Teogonia, Ovidi a les Metamorfosis, pseudo-Apol·lodor a la seva Biblioteca, Higini a les Faules, i més tardanament els bizantins Isaac i Joan Tzetzes en el seus comentaris de la Cassandra de Licòfron. Els uns afirmaren que tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i d'altres li atribuïren una curiosa bicefàlia. En el que tots semblaren coincidir fou en la seva capacitat de treure foc per la boca a voluntat i en el seu mal caràcter. També fou opinió comuna que feia estada a Lídia, part occidental de l'actual Anatòlia, i que era filla de l'escurço Equidna i de Tifó, ésser monstruós de filiació dubtosa. I hom també coincidí en afirmar que fou l'heroi Bel·lerofontes, de la casa de Corint, qui li donà mort en introduir-li un tros de plom per la boca, que fongué per causa de l'escalfor de les flames, amb l'ajut d'una llarga pica.

I avui, dimarts divuit de setembre de 2012, és de celebrar que un nou estudiós, Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, presenti al públic el resultat de les seves investigacions en un breu treball d'indubtable mèrit i excel·lent redactat, que desitgem esdevingui canònic entre tots els quimeristes de pro, aquells que ens complaem en prendre com a desitjables les fantasies del nostres esperit.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Naze desu ka

Però que fa? s'exclama tot sovint la petita A, en no trobar cap sentit als moviments del seu germà, que bellugant les mans i exercitant el seu poc discret aparell fonador, s'acostuma a desplaçar sense solta ni volta al llarg dels espais que troba a la seva disposició, talment el seu desig mutés a cada nova passa que fa.

Nosaltres, és clar, li responem que no ho sabem pas, i que amb tota probabilitat ell tampoc no ho sap, com ningú mai no sap i pocs es demanen, m'estalvio encara de explicar-li, el perquè d'allò que fan, el perquè d'allò que creuen desitjar.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Hokori ni omoimasu ka

Entre l'excés d'estima de si mateix, i el sentiment legítim d'estima de si mateix, l'orgull és una mena de funàmbul sobre una corda no gaire tibada que travessa el buit de les nostres vides. Una relliscada i avall, només amb la il·lusòria possibilitat d'agafar-se a la destesada corda en el moment de la caiguda, si hom és prou ràpid i traçut. Però no pas com a possibilitat certa, només com una mena de suspens adreçat als espectadors que admirin la caiguda, en ser sempre les caigudes dels altres quelcom joiós d'admirar. S'arribarà a agafar a la corda? es demanen els amatents espectadors, més que res per trencar l'enutjós silenci, en no confiar ningú en semblant miracle. I conscient de la presència dels tafaners, potser en sentir la remor de les seves veus, hom, en caure, acostuma a fer alguna bonica acrobàcia per mirar d'impressionar als espectadors, que diumenge a casa, a l'hora de les postres o de l'agradosa malta, comentaran les ridícules tombarelles del desgraciat de torn, d'aquell que es va estimbar ben cofoi d'haver-se conegut.

dijous, 6 de setembre de 2012

Gekijō ga ippai dewa arimasen

Any rere any, en arribar el temps de l'estiu, es reuneix un grup de músics escollits per formar una efímera orquestra en una petita ciutat de l'Estat Lliure de Baviera, sota el sostre del Bayreuther Festspielhaus, teatre del segle XIX construït gràcies al mecenatge de Ludwig Otto Frederik Wilhelm, de la casa de Wittelsbach, per interpretar les principals obres del mestre. Passat l'estiu el grup dels escollits es dissolt, retornant cada músic a la seva respectiva orquestra.

Enguany, però, un fet excepcional s'ha esdevingut. Finalitzat el festival al Bayreuther Festspielhaus, el grup dels escollits, abans de dissoldre's, ha visitat la ciutat aquesta que s'estén, en no sempre ordenada quadrícula, entre les desembocadures del Besòs i el Llobregat, i ha ofert la interpretació de tres de les obres del mestre, dues de menors, Der fliegende Holländer i Lohengrin, i la molt delitosa Tristan und Isolde. Ha acompanyat a l'orquestra el cor del mateix festival, un centenar de mestres cantaires sense parió al món coral, que vestint robes grises han pres el protagonisme que d'antuvi hom pressuposava de l'orquestra, no sempre conduïda per la direcció habitual.

I aquest prodigi d'improbable repetició s'ha esdevingut davant la indiferència general dels no pocs habitants que poblen la ciutat aquesta que s'estén entre ambdós rius, el Besòs i el Llobregat, que ha menystingut a tan il·lustres visitants oferint-los un teatre on eren habituals les esteses de butaques buides. Diuen els cercadors d'excuses que les entrades eren massa cares, que les representacions eren només en format concert, que la promoció ha estat insuficient, que les dates no havien estat ben triades i que si els temps, en definitiva, són difícils, amb el país colpit pels estralls de les pròpies follies. Però cap follia més grossa que no saber honorar l'excel·lència com cal.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Neko to tori

Fa anys, en un petit eixamplament enjardinat del carrer de Felip II, a l'alçada dels habitatges que es construïren pel XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, vaig veure com un gat encalçava un petit ocell ferit. Ja era matinada quan jo tornava a la llar paterna provinent d'algun indret de Nou Barris, i en passar pel costat del petit eixamplament enjardinat em va cridar l'atenció l'espectacle del petit ocell encalçat pel gat. Veient la turpitud de moviments del ocell, que semblava tenir una ala ferida i no aconseguia aixecar el vol, vaig creure que el gat no trigaria a enllestir la feina. Però cada cop que em semblava que el gat assoliria el seu objectiu, altres ocells, del brancam dels arbres estant, queien en picat sobre el gat per tal d'espicassar-lo i entorpir-li els moviments, de manera que el petit ocell ferit aconseguia escapolir-se una i altre vegada de l'escomesa. Sobtat per aital solidaritat ornitològica, vaig creure que la cosa aniria per llarg, i vaig preferir continuar amb el meu camí, sense acabar de destriar a quin bàndol havia de donar el meu innecessari suport, si a l'ocell que maldava per salvar la vida o al gat que cercava el necessari aliment.

Tot això potser ve a torn per una de les lectures d'aquest estiu, l'agradable però decebedora Llibertat, de Jonathan Franzen, on les poc amistoses relacions entre gats i ocell són part cabdal de l'argument, i em van fer recordar la nit aquella de fa anys, quan en un petit eixamplament enjardinat del carrer de Felip II, a l'alçada dels habitatges que es construïren pel XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, vaig veure com un gat encalçava un petit ocell ferit.

dijous, 30 d’agost de 2012

Kono hamusutā wa shiroi desu

Aquest estiu ha fet estada a casa, còmodament hostatjat dins d'una àmplia gàbia, un petit rosegador de la família dels cricètids, un hàmster provinent de l'escola de la petita A. El rosegador, anomenat Blanquet, porta ja dos cursos acompanyant a la petita A i als seus companys d'estudi, i per Nadal i per vacances d'estiu, es decideix mitjançant sorteig quin nen s'emporta l'animal a casa per tenir-ne cura fins que es reprenguin les classes. I el tal Blanquet ha passat aquest estiu a la sala de casa nostra, sota una acolorida làmina que reprodueix una pintura de Kandinski que és exposada al museu Guggenheim de Nova York. Però no sempre ha estat acompanyat, doncs nosaltres bé hem fet allò que hom acostuma a anomenar vacances, i hem passat uns dies, pocs, primer al delta, sota olorosos eucaliptus, i després a peus del Turó de l'Home.

I ara ja d'aquí poc tornarem hàmster i gàbia a l'escola, fins que arribi Nadal i l'anomenat Blanquet torni a marxar amb la seva gàbia cap alguna altra casa que li sigui desconeguda, o fins que mori, doncs diu l'enciclopèdia que la vida d'aquests animals difícilment allarga més enllà dels tres anys.

diumenge, 26 d’agost de 2012

Arekusandā-sama wa shinde irimasu

I al cap de poc Alexandre va morir, perquè això ja era, per a ell, la cosa millor, va escriure Arrià de Nicomèdia, historiador grecollatí, a Anabasi d'Alexandre el Gran, el relat més complert sobre les campanyes militars d'Alexandre que es conserva.

Actualment descartada la teoria de l'enverinament, sembla ser que Alexandre, després de banquetejar a balquena, fou pres per la febre, probablement malària, i dotze dies després dels primers símptomes moria al palau de Nabucodonosor II a Babilònia. Amb anterioritat, Alexandre ja havia patit febres, però actualment també es creu que Alexandre podia estar desenvolupant una leucèmia, essent aquesta, en combinació amb la malària, la causa de la seva defunció.

Però un cop més allò que es desprèn de les paraules d'Arrià em subleva, i aquest cop més, doncs bé Arrià devia ser un excel·lent coneixedor del cant onzè de l'Odissea, on Ulisses davalla a les pregoneses de l'Hades en cerca de Tirèsies, que havia de revelar-li el camí de tornada a Ítaca. Abans, però, Ulisses es trobà amb Aquil·les, que en planyívol lament enyora la vida defugint tot possible consol.

...la cosa millor, doncs, però sempre, per si de cas, pels altres.

dimarts, 31 de juliol de 2012

Ashita natsu-yasumi ikimasen (III)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

dilluns, 30 de juliol de 2012

Kankōkyaku o mimashita

A la muntanya de Montjuïc, just a sota dels grans tobogans, veig com un turista aprofita una font per omplir una petita cantimplora que treu de la motxilla que porta a l'esquena. Amb un mètode que no sembla pas fruit de l'atzar, el turista s'emplaça just davant del broc de la font, amb les cames separades per mirar de no esquitxar-se, de tal manera que la boca de la cantimplora s'interposa en la trajectòria que segueix el doll d'aigua que brolla de la font i, en conseqüència, omple la cantimplora. Abans, però, que aquesta sigui plena del tot i pugui arribar a vessar, el turista aparta la cantimplora i la tanca tot roscant el corresponent tap.

En ser la cantimplora ja tancada, el turista la sacseja per comprovar que el tap ha quedat ben roscat i que la cantimplora, de llampant color taronja, no vessarà un cop torni a ser dins la motxilla, doncs, s'imaginen, el desastre, si la petita cantimplora de color taronja arribés a vessar el seu contingut dins la motxilla del turista? El mapa de la ciutat mullat, la guia que destaca els imprescindibles punts d'interès malmesa, l'entrepà del berenar per llençar, la fulla de la petita navalla suïssa rovellada, la roba de recanvi molla i, la cantimplora, buida.

dijous, 26 de juliol de 2012

Kochira wa Serra desu

Si em permeten la demagògica i llaminera simplificació, ha dit avui un tal Serra, en compareixença a la comissió d'economia del Congres dels Diputats, que el culpable de la mala gestió de Caixa Catalunya, entitat pública que el tal Serra presidí entre els anys 2005 i 2010, fou el Banc d'Espanya. L'explicació del tal Serra és simple, si el Banc d'Espanya hagués realitzat les seves tasques de control amb la cura necessària, Caixa Catalunya no hagués actuat amb la inconsciència que ho va fer.

Si he entès bé les paraules del tal Serra, de llarga i profitosa trajectòria en el món de l'administració pública, és com si un carterista culpés a la policia dels seus robatoris, doncs si els mandrosos agents haguessin vigilat amb més cura, ell no hauria pas sostret cap cartera. O com si un assassí culpés a la seva víctima, doncs si aquesta s'hagués sabut defensar amb braor, ell no l'hagués pas assassinat.

Si més no, però, cal reconèixer al tal Serra un cert estil a l'hora de repetir allò que tothom sap, que la culpa, sempre, és dels altres.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Shō ga hajimarimasu

Distingit públic! Entenimentat i eixelebrat públic! Estimat públic... permetin-me presentar, directament arribat de Denver, Nebraska, dins la seva gira mundial pels sis continents i el Peloponès, a en dErsu_, el favorit dels Déus, que en una única actuació, a cinquanta cèntims l'entrada, els oferirà el seu famós i inigualable Pas de la Xarranca! Sí, sí, han sentit bé, el famós i inigualable Pas de la Xarranca, celebrat per reis i emperadors, tant a la Xina com al Perú! Abans, però, prego la seva atenció per mostrar-los el sorprenent seguit d'estris que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir en la seva actuació, tots ells degudament autentificats per un prominent membre de l'il·lustre col·legi de perits mercantils!

Primer de tot, hiperbòlic públic, tenim el guix amb que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà el dibuix de les caselles de la xarranca! No un guix qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que un dels guixos que el mateix Albert Einstein feu servir en la seva demostració de la Teoria General de la Multiplicació dels Pans i el Peixos al paranimf de la Universitat de Klow, capital de Sildàvia, que revolucionà l'estudi de la numerologia!

I comprovin tot seguit, admirable públic, la pedra que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir per marcar les successives caselles! No una pedra qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que una de les pedres amb que fou dilapidada Amira de Gedor, tercera esposa d'Itamar, nebot segon per part de mare d'Abraham, que fou trobada culpable de pràctiques sodomites amb un hipopòtam pigmeu per un tribunal de sofistes saduceus!

I també, salutífer públic, les sabatilles que calçarà en dErsu_, el favorit dels Déus, per fer els corresponents saltirons entre les diferents caselles! No unes sabatilles qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que les sabatilles que el mateix Filípides calçà per recórrer els trenta-dos mil tres cents trenta-dos quilòmetres que separaven Marató d'Atenes, i poder anunciar la victòria grega sobre l'exèrcit d'autòmats transgènics!

I ja per acabar, notabilíssim públic, l'esmolat ganivet que farà servir en dErsu_, el favorit dels Déus, per amputar-se els capcirons dels dits dels peus per tal de poder-se calçar les diminutes sabatilles del diminut Filípides! No un ganivet qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que el ganivet amb que el mateix Hipòcrates practicà la primera colecistectomia laparoscòpica de la història, tot extirpant la hipertròfica vesícula biliar de Ponç Pilat, inventor del sabó líquid!

I per només cinc euros, acabalat púbic, podran adquirir, un cop finalitzada la representació, qualsevol dels estris que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir a la seva primera i única actuació a la ciutat, on els oferirà el seu famós i inigualable Pas de la Xarranca, celebrat per reis i emperadors, tant a la Xina com al Perú! I per deu euros podran ser tres, les peces que s'emportin, i per només cinquanta podran disposar del propi dErsu_, el favorit dels Déus, que si així ho desitgen, els hi cuinarà una exquisida caldereta de llamàntol!

divendres, 20 de juliol de 2012

Rippana hito

No són pas poques les persones que realitzen amb admirable mestratge les tasques que els hi són encomanades, com ara, per exemple, un cert noi de pell bruna que talla finíssims filets de pit de pollastre amb envejable destresa, o un xinés de dents esgrogueïdes que palplantat a la porta del seu comerç de llaminadures, somriu amb bonhomia als vianants que desfilen pel seu davant. Després hi ha el cas del noi aquell que jeu sobre el dur panot acompanyat d'una nombrosa gossada, per gros delit de petits i grans, que no dubten a mostrar el seu escandalós entusiasme davant la mansuetud dels animals. Jo, però, sento especial admiració per la dona de gest sever que amb amb àgil flexió de cames alça cada matí la persiana metàl·lica que tanca el celler que regenta. Doblegant els genolls la dona s'acotxa per poder obrir el pany que subjecta la persiana, no fos cas que aprofitant la solitud de l'hora foscana, hom pogués entrar d'amagat per tastar les embriagadores begudes sense satisfer el preu que per elles es demana. Tot seguit, prenent amb ambdues mans la persiana, la dona s'alça amb força arrossegant amb el seu gest l'ondulat tancament, que amb fort terrabastall s'alça, també, per deixar a la vista de badocs i vianants el llaminer aparador, on s'arrengleren innúmers ampolles que ofereixen, a qui gosi tastar-les, una fugissera però gens menyspreable estada al paradís. I jo mateix, diuen, excel·leixo en el gest d'estirar-me els canosos pels del mentó, prenent-los repetidament amb l'índex i el polze, fins que algun enutjós destorb, com ara escriure el que aquí es pot llegir, m'exigeix l'ús de les mans.

dijous, 19 de juliol de 2012

Kutsushita o kaimasu ka

Davallant pel carrer Gran resto complagut pel capteniment dels vianants que trobo al meu pas, que en veurem arribar s'acotxen sobre la vorera fins a fer descansar llurs testes sobre el brut i dur panot, en senyal de respecte i reconeixement per qui és millor que no pas ells, jo mateix, de manera que des de la meva alçada contemplo llurs esquenes doblegades i tremoloses, doncs grossa és la paüra que la meva presència els imposa. És, però, en arribar al carrer de Santa Eugènia, per on haig de tombar per anar a la bacallaneria, que veig una dona que resta dempeus sense mostrar-me el degut respecte i es complau en adreçar-me l'esguard, talment fóssim iguals, ella i jo, en vàlua i drets. Resto, és clar, enutjat per semblant insolència, però també sorprès per la gosadia de la desconeguda, que tot i no despertar-me cap desig, em provoca una certa simpatia. Dubto, doncs, si esclafar-la sota la meva còlera o fer-li obsequi de la meva magnanimitat.

Però de sobte un nou pensament em pren amb força, doncs bé podria ser que la desconeguda també es cregués ser, com bé em crec ser jo, la favorita dels Déus, i el seu hieratisme, com el meu, es degués al disgust de trobar-se amb algú, jo mateix, que no li mostra el degut respecte i es complau en adreçar-li l'esguard. ¿I sí, com jo, la desconeguda restés enutjada per la meva suposada insolència i, també com jo, complaguda per la meva gosadia, sense saber, com jo, que fer? Apressat, però, per la por de trobar-me la bacallaneria tancada, faig via i tombo per Santa Eugènia. I és en passar pel seu costat que la desconeguda m'ofereix, amb veu grollera i cridanera, tot un paquet de mitjons, po' sólo un euro! afegeix, dels molts que tragina en una bossa que fins ara m'havia restat amagada. Jo, és clar, poc amic de la venda ambulant, m'excuso i apresso el pas.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Nissa ni ikimasu ka

L'ideal de l'apàtheia (απάθεια) o superació total de totes les passions era propugnat pels estoics i fou adoptada per Filó i pels alexandrins, els capadocis, etc. amb diverses matisacions. Gregori de Nissa desenvolupà més endavant una doctrina moderada que requeria, no l'eliminació total de les passions, sinó el control i l'equilibri, escriu el professor Vives, prologuista, traductor i anotador de La virginitat, de Gregori de Nissa.

I salvant la distància axiomàtica que em separa del Nissenc, que no és poca, de les pàgines fins ara llegides no puc més que admirar i envejar aquesta seva moderació en la defensa dels propis principis: la virginitat, com l'apàtheia, és desitjable, sí, però sense excedir-se, i si ens és massa cara d'aconseguir, doncs prenguem muller.

divendres, 13 de juliol de 2012

Futari to oshīre

No és gaire coneguda la història aquella dels dos homes que eixiren de la mar traginant un gros armari, d'aquells que s'acostumen a trobar a les habitacions de matrimoni, amb espai per guardar de manera convenient no només la roba de marit i muller, sinó també la corresponent roba del llit, amb un petit mirall, calaixos, prestatges, i una barra per penjar samarretes i camises.

Un gros armari, doncs, que feia suar de valent als dos homes, que un cop arribats a la ciutat es movien amb turpitud per les voreres tot ensopegant amb la resta de transeünts i provocant no pocs incident. Ni tampoc els era fàcil quan volien servir-se del transport públic, intimar amb simpàtiques donzelles o aturar-se una estona a fer un reparador mos o un salutífer glop, en no trobar lloc en cap taverna on deixar el gros armari sense destorbar a ningú. Per no parlar del merescut descans, un cop arribada la nit, en no trobar tampoc cap cambra on fer estada amb espai suficient per tots, homes i armari, en ser el costum arribar als hotels amb maletes, no pas amb un armari. És per això que expliquen que els dos homes se'n tornaran per on havien vingut i s'endinsaren de nou a la mar traginant el gros armari.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Gienkin (III)

Membre dimissionari, categoria poc habitual que sembla honorar a qui la categoritza. Primer pel reconeixement d'haver esdevingut membre, en tant que persona triada pels seus mèrits per formar part d'un òrgan, per exemple, el CoNCA. Segon pel seu caràcter dimissionari, que sembla reconèixer en el dimissionari de torn una certa dignitat, en suposar que el dimissionari renuncia als beneficis del càrrec per la defensa de quelcom que sembla lloable de defensar, com ara el bé públic, la justícia o la pròpia dignitat, que havia esdevingut incompatible amb l'exercici del càrrec.

Mèrits i dignitat, sembla, doncs, reconèixer tan lloable categoria, si no fos que, més aviat, l'únic mèrit que hom necessita per esdevenir membre de qualsevol organisme públic és el de l'obediència i la gratitud vers aquell que el nomena, i la tant celebrada dignitat no més que l'amor propi ferit, en trobar-se el dimissionari de torn sempre menystingut per aquell que substitueix a qui el va anomenar.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

dilluns, 2 de juliol de 2012

Ushi ga suki desu ka

Diuen que Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, acollí dins la seva intimitat l'erecte desig d'un brau, que la prenyà. Així nasqué el minotaure, dit Asterió, meitat home meitat toro, que fou reclòs per Minos dins el laberint construït per Dèdal.

A la cova de Chauvet, a Occitània, es conserven les pintures més antigues que hom coneix atribuïdes als homo sapiens sapiens, amb més de trenta mil anys d'antiguitat. Innúmers imatges que representen a tot tipus d'animals, com ara óssos, llops, rinoceronts, toros, lleons, cavalls, panteres ... i una sola d'humana, que mostra el pilós pubis i les cames d'un dona. Al seu costat una figura, meitat home meitat brau, sembla preparar-se per la gustosa còpula.

I hom també explica que Zeus metamorfosà en brau per prendre Europa, la formosa princesa fenícia filla d'Agenor i Telefaassa. D'aquesta guisa, Zeus convertit en brau i Europa muntada a la seva gropa, ambdós travessaran la mar fins arribar a Creta, on es produí la còpula i Europa infantà fins a tres vegades: Minos, Radamant i Sarpedó.

dijous, 28 de juny de 2012

Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.

diumenge, 24 de juny de 2012

Flaubert no hon o yomimasu

Com que feia una calor de trenta-tres graus, el bulevard Bourdon estava del tot desert.

Trenta-tres graus, bulevard Bourdon del tot desert. Del tot desert, el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trenta-tres graus deixaven del tot desert el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon estava del tot desert a causa de la calor, trenta-tres graus. A trenta-tres graus el bulevard Bourdon restava del tot desert. Desert del tot restava el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trena-tres graus de calor van buidar del tot el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon...

dijous, 21 de juny de 2012

Kaiwa desu ka

Vós vareu ser a Cefís, oi? em demana Jota, amb qui coincideixo a la bacallaneria de sota el mercat. Cefís? m'exclamo sorprès. Sí, dErsu_, la batalla de Cefís, m'insisteix Jota. Però Jota, com voleu que hagi estat a la batalla de Cefis? n'han passat set-cents anys, des d'aleshores, provo d'explicar-me. I? insisteix ell. I?... no sigueu absurd, fa set cents anys jo encara no havia nascut, sóc en dErsu_, no pas en Matusalem, m'exclamo. És clar, és clar... però, coneixeu els fets? continua Jota. Només el que explica Ramon Muntaner a la seva crònica, la desviació del riu per part dels almogàvers i com els ferrats cavallers francs quedaren enllotats en el fang, essent, tot seguit, metòdicament exterminats, m'explico, tot recordant la ja llunyana lectura de la crònica de Muntaner. I és de fiar, el que escriu aquest amic vostre? continua el poca-solta de Jota. Amic meu, Jota? què us empatolleu! m'exclamo de nou. Què no és amic vostre, aquest tal Muntaner? insisteix Jota. Va, no hi torneu, Jota, us ho prego, tot recordant la seva proverbial niciesa. Però és de fiar, el tal Muntaner? hi torna. No gaire, la seva crònica és una mena d'apologia a major glòria del comte de Barcelona, li explico, talment, anys enrere, m'explicà a mi un erudit historiador. Aleshores tot és fals? s'exclama Jota. Tampoc és això, la historiografia admet com a certa tant la batalla com la victòria almogàver, continuo, tot recordant les paraules de l'erudit historiador. Eren braus, aquests almogàvers, oi? s'exclama Jota. Uns salvatges, l'esmeno. I cridaven allò de desperta ferro! continua ell, sense escoltar-me. Això diuen, convinc jo. A veure com ho crideu vós, em demana sorneguer. Au, Jota, que ja sabeu que no em plau cridar, m'excuso. Doncs crideu fluixet, insisteix ell. Això és un oxímoron, Jota. No es pot cridar fluixet, començo a enutjar-me. I vareu occir gaires enemics, a Cefís? hi torna. Què no, Jota, que jo no hi vaig ser, a Cefis, insisteixo. Estàveu de baixa? sembla que se'n rigui ell. Que no, Jota, que no, que jo no havia nascut! li acabo cridant, per gros enuig meu. Devia ser ben emocionant, la sang barrejada amb el fang i el terror dels francs, del tot indefensos davant la lleugeresa almogàver, continua ell, sord a les meves raons. Molt emocionant, Jota, molt emocionant, hi convinc. Hagués arrancat moltes cabelleres, jo, sembla il·lusionar-se ara. Cabelleres? us confoneu, Jota, això de les cabelleres es de les pel·lícules del far-west, m'exclamo, doncs tot plegat ja passa de mida. Sí, sí, però com heu dit que els almogàvers aquests eren un salvatges, he pensat que també arrancaven cabelleres, mira de justificar-se. Docs mireu, Jota, el costum d'arrancar cabelleres va ser introduït pels civilitzats occidentals, entre els aborigens amerindis. En la guerra entre francesos i anglesos cada bàndol tenia tribus aliades que cobraven pel nombre de cabelleres que presentaven, li explico, talment un altre docte historiador m'explicà a mi, també, temps enrere. Aleshores els almogàvers anaven a preu fet? em demana el molt beneït. A preu fet? li pregunto, sense ni tan sols sorprendre'm. Sí, clar, si no arrencaven les cabelleres, és que no cobraven per peça, m'argumenta no sense una certa lògica, impròpia d'ell. Teniu raó, Jota, no cobraven a tant la peça, reconec. Tenien un sou fix? em demana de cop i volta seriós. No ben bé, el que s'estilava aleshores era el pillatge. Els guanyadors arrambaven amb tot el que podien, concloc, ja fart. Vatua, dErsu_! crida Jota, curull d'entusiasme. Sí, Jota, vatua.