dissabte, 11 de juliol de 2009

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.


Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

1 comentari:

Antígona ha dit...

Bueno, yo diría que Aquiles siempre tuvo claro que moriría temprano. Que su existencia, frente a la mediocre y deslucida del resto de los mortales, sólo alcanzaría un brillo inusitado gracias a su brevedad.

Como le decía Tyrell al replicante Roy en "Blade Runner": "La luz que brilla con el doble de intensidad dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con muchísima intensidad, Roy".

Y siempre pensé que ésta vida luminosa pero breve era fruto de una elección.

Pero supongo que una vez muerto no podía dejar de ver las cosas de otra manera. Digo yo que la existencia en el Hades debía de ser lo más aburrida.

Un beso