Soc a la Central, llibreria internacional especialitzada en humanitats, fent temps. Al meu costat un noi agafa, complagut, un llibre, Tokyo blues de Haruki Murakami. Però en adonar-se que es tracta d’una traducció al català el deixa de nou a la pila, tot dient-li a la noia que l’acompanya, no, en catalán no. Tant és, doncs de la pila del costat agafa un altre exemplar de la novel·la de Murakami, traduïda, ara si, a l’espanyol, i mig euro més barata.
Per la meva banda jo tinc a les mans Il grande ritratto, del meu admirat Buzzati, traduït a l’espanyol per Carlos Manzano, del que ja porto llegides un parell d’enllaminidores pàgines. Però l’exemple del futur lector de Murakami m’anima, i penso, millor en català, mentre deixo el llibre de Buzzati al seu lloc i cerco, endebades, per tot arreu, la inexistent pila d’una hipotètica traducció catalana que potser mai existirà, mentre xiulo, discretament, l’apòcrifa tonada de l’Himno de Riego, aquella que diu tot allò de libertad, libertad, libertad.
