Fidelio o mimashita

L'espai escènic del primer acte apunta una imatge contundent amb els reixats de les cel·les, però es perd en mil anècdotes que destorben els encerts sense aportar res. Al seu torn, el segon acte s'obre amb un espai que torna a quedar-se a mig camí, malbaratat de nou per l'anecdotari de torn. Però l'ensulsiada arriba amb la conclusió, amb una lamentable imatge de fons i una torre plantada al bell mig de l'escenari, talment no haguessin sabut que posar i algú, potser el lampista que havia vingut a adobar una aixeta que gotejava, hagués dit, perquè no posen una torre? Sí, sí, i que els membres del cor facin saltirons! li devia respondre algú que passava per allà. I per què no sigui dit tots a fer saltirons, alhora que en una acció que en tot contradiu al text, els bons atonyinen al dolent, talment el director d'escena, Jürgen Flimm, ens volgués fer entendre que tota diferència entre una víctima i el seu botxí és circumstancial, dues cares d'una mateixa moneda. Però m'estranyaria tanta subtilesa en qui ha demostrat no pas poca turpitud.

Sort de la resta, la música, que per a molts, però no pas per a mi, és l'únic que importa quan parlem d'òpera, Fidelio en aquest cas.

Tengoku ni ikitai desu

Arribar al paradís no costa gaire. Primer hem de caminar prop de deu minuts per un terreny pla fins que albirem el mar. Aleshores trenquem cap a l'esquerra tot enfilant-nos per un fort pendent que, en poc més de cinc minuts, ens deixa en un petit coll que ens ofereix unes vistes magnífiques. Tot seguit hem de travessar, per un estretíssim corriol, a voltes inexistent, uns espadats basàltics que poden provocar vertigen a qui no estigui fet a les alçades. I ja només ens resta davallar fins arribar a les millors platges que conec: tres llargues esteses de sorra fosca i fina banyades per unes aigües tan netes que semblen impròpies del Mediterrani. Un onatge suau i una concurrència escassa, a vegades inexistent, acaben de completar el quadre. I quin quadre: al front el mar, a banda i banda els penya-segats que ens protegeixen de tot mal i, al darrere, tot un seguit de turons desèrtics que semblen portar directament al no res.

El primer cop que hi vaig anar, fa prop de tres anys, estava llegint "El Doctor Faustus" de Thomas Mann, una excel·lent novel·la que em proporcionà moments certament plaents, i la descoberta de les darreres obres del senyor Beethoven, en concret, de la sonata per a piano nº.32 en Do menor, opus 111.

I cada cop que ho penso no deixo de sorprendre'm: el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que s'ha de fer per arribar a aquestes platges; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per fruir de la lectura de les obres del senyor Mann; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per gaudir de la música del senyor Ludwig. I tot i això, les platges resten desertes, a Thomas Mann només el llegim quatre gats, i al senyor Beethoven . . . tres quarts del mateix.

Be, certament he estat imprecís, car,de sorprès, no ho estic gens. Almenys ara ja no.